POCAHONTAS o la verdadera historia de una traviesa

Després de la batzegada de La mujer más fea del mundo (Atrium, desembre 2018), arriba a la Beckett la segona part de La trilogía de la bestia. Aquesta és una mirada al passat amb la intenció de reescriure la llegenda fundacional de Pocahontas. Malgrat la seva joventut, Bàrbara Mestanza trepitja fort i amb gràcia els escenaris. Pocahontas o la verdadera historia de una traviesa és un espectacle fresc i valent a cavall entre el monòleg teatral i la performance. L’espectacle té un pròleg, un cos central i un epíleg, una estructura clarament teatral que reafirma la seva concepció dramàtica amb la creació/recreació d’un personatge. Pertany a la performance, en canvi, el fet de ser una creació dirigida i interpretada per la pròpia Bàrbara Mestanza i el joc de explicar la història alternant la primera persona amb una tercera que, més que narrar, ens va oferint elements que completen el discurs. Són esquitxades en videoprojeccions o flashbacks narratius on el personatge protagonista queda sobrepassat pel discurs de l’espectacle. D’altra banda el recurs a la llegenda de Pocahontas és el pretext per fer articular un discurs de gènere que emparenta amb l’obra de joventut de pioneres de la performance com la Joan Jonas de The Juniper Tree (1976) o la cineasta Chantal Ackerman. En un escenari entapissat de vinyetes “Disney” ad hoc, Bàrbara Mestanza es presenta com una jove descaradament feminista disposada a dinamitar la llegenda. Amb Angélica Liddell com a referent, Mestanza es lliura a una mena d’exercici de provocació orinant sobre un taüt cobert amb la bandera dels EEUU -no vull pensar que passaria en aquest moments si la bandera fos una altra més nostrada. Barrejant sarcasme i exercici físic, planteja la Història com un pou d’on només en surten mitges veritats: les dels vencedors, les dels homes blancs. La cinematografia s’encarrega de difondre-les i convertir-les en mites. La ingesta d’alcohol (l’alcoholisme en les reserves indígenes dels EUA és també un tema aquí només insinuat) ajuda la performer a entrar en una mena de trànsit per encarnar l’esperit de Pocahontas. Aquí comença la “veritable” història de la “princesa” Matoaka, dita Pocahontas, dita més tard Rebeca (curiós el fet que les poques dones que entren a la Història no ho facin amb el seu primer nom). El relat no és lineal i està salpebrat amb divertides versions de cançons populars cantades a capella amb molta ironia i to sorneguer. Malgrat això, el somriure se’ns congela en el rostre per la duresa d’algunes lletres i la grisor de les situacions per les que transita la protagonista. La polifacètica Bàrbara Mestanza es lliura aquí a recrear la veritable història de la indígena que va salvar el soldat i aventurer Jonh Smith. Lluny de la fantasia creada per Disney, la història de la filla gran del cap dels Powhatan és una història tràgica on la protagonista esdevé moneda de canvi en les lluites entre els primers colons anglesos de Virginia i els Powhatan. Essent presonera dels anglesos, Matoaka va contraure matrimoni amb el ric plantador de tabac Jonh Rolfe, “alliberant-se” així del seu captiveri i adoptant el nom cristià de Rebecca. Fruit d’aquesta unió, va parir el seu únic fill: Thomas. Va morir a Anglaterra amb només 21 anys. La llegenda comença a rodar. La Història s’escriu en present. Els fets històrics als que apel·lem són convocats per una Bàrbara Mestanza conscient de ser qui és -ens ho ha dit en el seu pròleg-presentació-, ens ha dit des d’on ens parla i quin és el seu objectiu. No és possible més honestedat en un discurs en el que s’exposa tota despullada (no només nua). Ara, com l’obedient partenaire del mag però en un exercici d'introspecció absoluta, retorna al seu taüt i demana que la Història calli... Potser ens cal el silenci, potser si la “Història” calla les altres mitges-veritats no hauran de ser cridades per histèriques violentes que tan sols busquen provocar. ;)

Tota transmissió d'informació té una interpretació que la modifica. Pocahontas és un exemple paradigmàtic que utilitza Bárbara Mestanza. Li serveix per adonar-se que algú va trair-li en la seva infància explicant una història ensucrada (amb els colors de Disney) d'una vida que deuria ser molt dolorosa. Ella, avui, només pot imaginar-s'ho. Des d'aquesta anècdota, a rebucat la peripècia d'aquestes princesa índia que, esdevindria exposada a la Corona Anglesa, com una demostració de concòrdia entre els indígenes americans i els colons anglesos. Aquest muntatge, aparentment provocador i ingenu d'arrencada, però amb una radicalitat que va explosionant a mesura que es van trobant les contradiccions del que, fins ara, tothom tenia com un conte, ensenya la directora i dramaturga avui, després del procés de construcció de l'obra. Mestanza,com ja va fer amb una intensa i militant La mujer más fea del mundo (a partir d'un paradigma d'èxit de la dona d'avui), desgrana pas per pas el títol.Ensenya el procés. Exposa el moment en què s'adona que ella mateixa, conquereix, avassalla el record de la desconeguda Matoaka (Pocahontas). Que no hi ha més veritat que l'aquí i l'ara. Amb 28 anys, ensenya un nihilisme profund, que aclapara. S'exposa, sincera, mirant de connectar amb els espectadors, sense màscares ni filtres. És l'única manera de ser honesta. Representar Pocahontas és com parir un Micky Mouse a escena. És un engany vistós. Per això, necessita llegir als peus de la tomba de Walt Disney (per cert que encara no s'ha trobat la de Maoaka/Pocahontas/Rebecca a l'església de Kent, on va ser enterrada) una declaració de principis que acaba amb cap fidelitat anterior. L'única evidència és la Mort. La veritat queda tancada en una caixa. I és deure de cadascú obrir-la sense perdre'n la voluntat del que va conservar-la.L'espai, brut, per l'estètica del muntatge exposa icones populars i religioses, barrejades, al costat de joguines,. vídeos o il·lustracions de c`mics escampades al terra. Hi ha com una capella en la que s'hi veuen verges, i les creus que van construint-se i escampant-se per l'escena, evoca a les dones assassinades a Ciudad Juárez, coma aquelles del 2666, de'n Rigola. La transformació d'aquella nena entremaliada, trapella, es produeix també en l'actriu. Que va de la despreocupada pels principis a la filla del rei indi que procura entendre els homes. I conviure-hi. I sentirse assetjada, des dels 11 anys. Com una dona. Els colons, amb la creu al capdavant (feia poques dècades que Anglaterra era anglicana) es veuen superior a una cultura mil·lenària, que l'arrassen. Pocahontas és una supervivent. Com una Kassandra, víctima de la violència perpetrada per l'ànsia de Poder i riquesa. Mestanza com Carla Rovira a Màtria, ensenya durant l'obra la descoberta durant el procès. Calposar més atenció en el que clamen les joves autores. Amb una potència que esquinçadora, que mira d'imposar-se,amb honestedat, al discurs hegemònic patriarcal. Uns espectacles en què redimeix a les dones i que remou les bases d'una societat contemporània, per trobar uns equilibris més justos entre els i les ciutadanes. Políticament incorrecte. Humanament necessari.