Afanys d’amor perduts

A la Sala Petita del TNC, hi hem pogut gaudir d’un muntatge suggeridor, acurat i acolorit, en què la paraula de Shakespeare ressona amb força i expressivitat dirigit per Pere Planella, un home de teatre de llarg i exemplar recorregut que, amb aquesta proposta, compleix 50 anys de professió. Sobre la base d’una traducció excel·lent de Salvador Oliva –un dels nostres millors traductors de l’obra de Shakespeare– i el suport tan necessari com inhabitual –i per això encara més lloable– de Roser Güell en la dicció, Planella basteix un espectacle visualment encisador en què, a més de la sempre sàvia aportació musical de Xavier Albertí, cal subratllar-hi, d’una banda, el vestuari elegant i delicat de Míriam Compte, l’escenografia minimalista de Bibiana Puigdefàbregas o la cromàtica il·luminació de Bernat Treserra; de l’altra, el bon treball del nodrit grup d’intèrprets. I si els “veterans” Oriol Genís, Carles Martínez i Pep Anton Muñoz (memorable, la seva lliçó “lingüística!) broden els seus corresponents papers, també assoleixen moments brillants la resta d’actors: David Anguera, Peter Vives, Arnau Puig, Aleix Melé i, sobretot, d’actrius: Mima Riera, Maria Calvet, Queralt Casassayes, Sílvia Forns i Laura Pau, les quals, “capitanejades” per Sara Espígul, esdevenen un potent grup femení i d’alguna manera “feminista” que, sota la pell i l’embranzida de les decidides dames que acompanyen la filla del rei de França, són capaces de convertir sense manies els prepotents mascles de la cort de Navarra (rei inclòs) en una autèntica colla de babaus. Planella i Roger Cònsul situen aquesta obra primerenca –volgudament “retitulada” Afanys (en comptes de Treballs) d’amor perduts– i controvertida –de la qual se’n poden esmolar o, com en aquest cas, llimar angles i arestes– a començaments del segle XX, època de canvis substancials que es palesen en diferents escenes d’una gran plasticitat, com la projecció del Viatge a la Lluna dels Méliès, i a través de la presència a l’escenari de bicicletes i –acostant-se més al present– patinets elèctrics.

(...)Voy a ser muy franca, Shakespeare me cansa. Me aburre soberanamente los montajes del Bardo cuando se quedan en su esencia y no me muestran nada más que aquello que cogiendo el libro de la biblioteca se hubieran podido imaginar mis ojos. Hay compañías geniales que le saben dar una vuelta de tuerca, como Projecte Ingenu o Pirates Teatre, esas que no tienen acceso a las grandes salas y se quedan relegadas a ir saltando de sala en sala de la escena alternativa.Afanys d'amor perduts cumple con la máxima, una comedia de enredos donde el truco queda desvelado en menos de diez minutos de función y que la puesta en escena y la dirección son tan planas que ya puedes tener a los mejores actores encima del escenario que la platea será todo un recital de bostezos.Se tiene que agradecer a Pere Planella que recupere la forma de puesta en escena de los montajes de los noventa, quizás a algún milenial le interese, aunque para eso ya tenemos los vídeos de aquella época en el museo del Institut del Teatre, para que los más curiosos conozcan de dónde venimos, aunque muchos no sepan a dónde vamos. (...)La poda del texto se ha quedado corta, más teniendo en cuenta que la trama es más sencilla que el mecanismo de un chupete. No hay ningún tipo de fuerza atrayente para mantener los ojos pendientes de lo que pasa en escena.En fin que parecía que se había perdido el miedo a tocar y manipular a los clásicos, pero parece que siempre van a quedar corrientes más conservadoras que saquen los faldones y las telas, un modernismo de pega y un humor grotesco que no despierta ni la más mínima sonrisa. (...)

Vist amb perspectiva, quantes coses bones prometia aquell segle XX que es va encetar entre grans avenços tecnològics d’aquells destinats a capgirar per a bé la vida de les persones! I a l’inici del qual , es podia intuir també ja de forma definida la força transformadora en termes reals que anaven agafant  idees i moviments  nascuts en dècades anteriors a nivell més teòric: aquí tenim - per posar dos exemples contundents que fan acte de presència a l’espectacle del qual ara ens toca parlar- l’empenta d’un marxisme que ben aviat donaria lloc a tota una revolució , i la força creixent d’uns moviments sufragistes que es presentaven  com l’avantsala de la revolució feminista que encara ara segueix avançant a tota marxa. Esclar que, vist també amb  perspectiva, quantes coses terribles ens tenia alhora preparades aquell segle XX que sovint va posar els avenços tecnològics al servei de la destrucció, va perfeccionar com mai abans ho havia fet els efectes letals  i massius de la  maquinària bèl·lica , i va demostrar amb ferocitat fins a quin punt el furor ideològic pot desfermar l’ànsia genocida!. De fet , el 2014, quan el món commemorava el centenari de l’inici de la devastadora Primera Guerra Mundial , la Royal Shakespeare Company va estrenar un aclamat muntatge d’aquesta mateixa comèdia d’un Shakespeare encara juvenil  dirigit per Christopher Luscombe  ( qui tingui curiositat, el pot trobar editat en DVD per la mateixa RSC) en el qual l’acció es situava damunt la gespa del camp anglès i davant una gran mansió d’estil isabelí ( en funcions de l’original  palau del regne de Navarra que ha barrat el pas a les dones)  just l’any 1914, a les portes de l’esclat de la gran matança .  I això ( atenció; estic a punt de deixar anar un “spoiler” com si fos una granada de mà llançada a una trinxera!)  li donava una altra dimensió forçosament més dramàtica al cèlebre ambigu final de l’original; aquest final que com els mateixos personatges de l’obra s’encarreguen de recordar-nos , té poc a veure amb el final típic d’una comèdia en el qual tothom acaba feliçment casat o a punt de casori, i menjant anissos pels descosits. Aquí -i després que una mort sorpresa faci que el dol s’introdueixi sobtadament en el divertiment-  les noies de l’obra els imposen als seus enamorats – i entre d’altres condicions-  un any de separació. Després d’aquesta pausa, si tot continua com ara i les passions no han canviat de rumb,  en tornarem a parlar i les coses poden seguir com ara ens sembla que seguiran. Però – i això, també ho deixa anar el personatge de Biron-  un any és un termini massa llarg per a una comèdia. En un any, poden passar moltes coses. Fins i tot , pot esclatar una guerra que ho trasbalsi tot. I si ens trobem al 1914... Ja posats, cal recordar  quan Kenneth Branagh va convertir l’obra en musical cinematogràfic l’any 2000 ( amb resultats molt irregulars, malgrat l’enlluernador repartiment i les meravelloses cançons de Cole Porter i companya)  ho va fer prenent com a referent visual aquella Europa del 1939 en la qual els més negres presagis es van convertir en terribles certeses . En qualsevol cas, Pere Planella prefereix no amargar-li la festa ni als protagonistes de la comèdia ni a nosaltres mateixos. I prefereix també, com ell mateix ha explicat, fugir de connotacions que ens poguessin portar cap a les primeres dècades del segle XXI, massa convulses i plenes d’incerteses i vells fantasmes centenaris ( o potser són ja mil·lenaris ?) que semblaven conjurats , però que ara tornen a ensenyar el nas. Per oblidar-nos d’aquestes amenaces, res millor que situar el divertiment en aquell moment d’esperança en el futur en el qual podies seure al prat  ( així ho fan les dones de l’espectacle , al llarg d’una escena tan bonica com un xic accessòria )per contemplar les meravelloses imatges del “Viatge a la lluna” de Georges Méliès , somiant en la possibilitat – qui sap!- que un dia no massa llunya  el viatge fantàstic de la pel·lícula es pugui convertir en realitat. Per cert que - i ja que abans parlàvem de la Royal Shakespeare Company - Planella , amb la complicitat de les escenògrafes Bibiana Puigdefàbregas i Adelina Casanova, ha disposat que el divertiment tingui lloc a un espai que distribueix el públic a tres bandes d’una forma força  similar a com ho fa la mateixa RSC a la seva monumental seu situada a Stratford-upon-Avon, la ciutat natal de Shakespeare. I aquest espai bonic i  lluminós , notablement diàfan ,i farcit de puntuals sorpreses que alegren encara una mica més la festa, produeix una acollidora sensació de complicitat amb el públic. Encara que, vist des de un lloc frontal, et deixa la sensació que s’ha descuidat una mica la visibilitat dels laterals, condemnats potser en masses moments a veure només l’esquena dels intèrprets i a tenir només una visió parcial del que passa davant de tot. Però segur que ni això  suposa cap obstacle , a l’hora de valorar el notable treball interpretatiu que ofereix tota la companyia . I que resulta especialment agraït quan el Biron de Peter Vives i la Rosalina de Mima Riera es lliuren a un d’aquests enginyosos combats dialèctics en els quals no poden ocultar com n’estan l’un de l’altre. O quan Carles Martínez deixa anar la seva inconfusible vis còmica ficant-se en la pell d’un personatge- un tirant a ridícul cavaller espanyol- d’aquests que semblen escrits especialment per a ell, mentre Queralt Casassayas li fa d’eixerit criat amb molta gràcia .O quan Pep Anton Muñoz assumeix les funcions de diplomàtic mestre de cerimònies, mentre Oriol Genís es transforma en babau de camp amb el talent que li és habitual  . O quan la camperola Jaquineta deixa anar alguna de les seves ben divertides sentencies. O quan Sara Espígul se’ns mostra com a princesa poc principesca , i amb fam de donar-li un bon cop de mà al progrés i acabar amb costums arcaics.  Planella ha tingut molta cura  - i aquest és potser el més gran encert de la seva proposta- de la dicció amb la qual s’expressen els seus brillants intèrprets, sense descuidar tampoc l’àgil coreografia física amb la qual es mouen pel escenari. Pel camí, el director s’ha deixat perduts uns quants dels personatges populars de la comèdia. I , posant-se al servei de la diversió, li ha donat al conjunt un aire tan lleuger i s’ha volgut centrar tant en el joc que li oferia la irrupció d’aquelles ara ja  centenàries tecnologies trencadores , que potser per moments li trobes a faltar a l’espectacle aquell punt d’agosarada sorpresa que de vegades et quedes esperant. Però sens dubte, ha fabricat un ben engreixat  ( tan ben engreixat com les maquinaries de la revolució industrial que tant va tenir també a veure amb el moment que reflecteix el muntatge) divertiment ; un divertiment d’aquells que et fan sortir del teatre amb el somriure als llavis.