Estat decepció

Carla Torres escriu una dramatúrgia molt directa, sense embuts. La família és el seu camp de mines particular. Ho ha fet amb Sota zero, L'efecte perfecte o, fins i tot, a La podrida. Ara, s'allunya de la dramaturgia fantàstica. Atorga la capacitat del dramaturg (de crear o recrear la història) a la Justícia corrupta. Amb una lectura que es pot apropar molt del que passa aquests dies als tribunals (beneint la posició de la banca en l'impost de les hipoteques, o relativitzant el concepte terrorisme per a cantants de hip hop, per a CDR's o per a un franctirador que buscava on fer servir les armes per acabar amb elpresident del govern). El problema és que, tanta realitat acaba pesant massa a la situació dramàtica. I la peripècia injusta d'unes amants s'aproxima a un conte demagògic i generalista un punt folletinesc. és una llàstima. També la posició interpretativa hipesa. En comptes de defensar els personatges amb un realisme, s'ataca amb un to de farsa, exagerat, que diverteix, però que els vesteix d'un cartró pedra perillós. És una bona troballa (novament) l'espai escènic, que l'jha de fer molt fàcil per girar i que juga a la transparència, a la coreografia a dues bandes i que exigeix un moviment continu dels actors en un espai ben reduït. La paròdia arriba als extrems quan trasllada l'acció al gimnàs i revela els fils viciats del sistema. I com es pot moure a conveniència la resolució dels conflictes. La percepció de l'obra no dista gaire de la la visió que es pot tenir de a Justícia (que, tot i que legalment tots tenim els mateixos drets i deutes, n'hi ha que sempre en surten més ben parats) però, alhora, aquesta generalització tant bestia, li fa perdre el pols del matís, de poder aportar altres mirades a les que ja coneixem, de plantejar més preguntes sobre els errors del menys dolent dels sistemes polític i social. Quan es construeix una bastida dramatúrgica que vol denunciar el Poder, no es pot caure en els mateixos paranys dels que es veuen impunes de cap judici (mediàtic, o´litic o dles tribunals). En aquest sentit, és molt més ajustat el retrat de Jorge Yamam-Serrano a La revelació.

Una historia de lucha. Una historia de ideales. Una historia de amor. La inocencia. Un juego de niños. Los límites de la incorruptibilidad de la justicia. ¿Dónde se acaban la ficción y dónde empieza la realidad? Carla Torres intenta descifrar el enigma de la sociedad actual de los últimos con la historia de estas dos jóvenes "heroínas"que se creyeron imbatibles pero que pierden la partida en el primer tiro de dados.(...)El mini escenario de la Sala Flyhard se hace grande para hacer caber un andamio y vestir a todos sus protagonistas de obreros que  lo habitan, trepan por él y sirve para representar desde el refugio o una celda hasta la sala de un juzgado o un coche. De hecho, la puesta de escena diseñada por Anna Tantull (escenografía), Xavi Garcés y Fernando Portillo (iluminación) y Xavi Garcés y Carla Torres (espacio sonoro) es uno de los puntales del montaje.Aunque la pieza está creada para una interpretación muy coral, el peso de la historia recae en los personajes femeninos de las heroínas de la decepción interpretadas por Clara Manyós, que contagia su inocencia y alegría con una simple mirada, y Eu Manzanares, que hace lo propio con un discurso de lucha que aunque ficticio supera con creces las expectativas e invita a sumarse a la causa.¿Claudicar y morir o seguir en una lucha permanente que no sabemos que nos reportará? La respuesta quizás no exista, llevamos toda la humanidad con los mismos interrogantes, pero al menos Estat de decepció, en la Sala Flyhard durante todo el mes de octubre, te dará argumentos para seguir cuestionándolo todo para al menos cambiar, por un rato, el mood.