La bugada

Ara són poc més que espais en desús (i amb encant, per als nostàlgics), però abans els safareigs eren el punt de trobada de les dones del poble. Perquè eren elles qui feien la bugada... Es reunien a la plaça i, entre ensabonada i esbandida, comentaven el que calia. Converses “de dones”, deurien pensar ells, que els feien tant bé a elles. De ben segur que, més enllà de “fer safareig” –d’aquí venen les xafarderies i el caut advertiment de “hi ha roba estesa”!– tractaven també qüestions més delicades, com la que ens espetega a la cara en aquesta proposta comunitària dirigida per Labuena Compañía i interpretada per un grup de 12 garrotxines. Veiem com arriben, se saluden i es posen mans a l’obra fins que del “fer-la petar” passen al cant, un cant també popular que els serveix alhora per espantar els mals... Perquè encara que la cançó, amb els seus “tururuts”, sigui de to alegre, diu clarament el que diu. I elles, conscients i empoderades, també ho diran ben clar: “No m’empaitis. Prou, Ramon!”. Ara, a molts, ja ens fa mal d’orelles, però no passava pas fa uns anys... i encara no ho sent tothom. De l’alegria a la tempesta, del somriure al dolor, la por i el patiment. Però, per sort, després arriba –ha d’arribar!– la calma i és en aquest estat que torna el confort i en què se saben les unes a les altres. Juntes són fortes, s’han de cuidar. ‘La bugada’ acompanya molt bé el públic per cadascuna de les emocions, manifestades al punt just, en versemblança, intensitat i ritme. Els colors –amb predomini dels cromatismes de verds i blaus del vestuari i el blanc dels llençols– i l’espai sonor, amb una música ambiental i una veu en off que explicita la metàfora, fan créixer la peça a nivell artístic i semàntic, fent-la més plana per arribar a totes les edats i a les ments més tancades. L’aigua també hi té el seu paper, esquitxant o celebrant, segons l’ocasió. I malgrat es toqui un tema dur, com és l’opressió de la “domesticació”, Labuena Compañía troben l’escletxa per donar-hi la volta interpel·lant els presents a cantar-nos, també, les veritats amb veu ben alta i clara i a sortir a ballar tots plegats un bolero (¿Qué se siente que me gustes tanto?). Festegem la victòria de l’encontre! Pronostiquem que l’experiència es repetirà en altres pobles i ciutats i esperem que, com d’altres espectacles amb denúncia de gènere –‘Barbes de balena’, ‘Aüc’, ‘B.Flowers’–, no es programi de manera oportunista un 8 de maig. No és una quota i no són només “coses de dones”.

Cada any, el Sismògraf programa una acció comunitària. Sembla que siguin els seus intèrprets, els que ho demanin. I és comprensible e veure com ho disfruten i com ho viuen. Amb la sensibilitat dels diferents artistes (Colectivo La Majara amb Labranza el 2017 i el 2018 o, enguany amb La buena Compañía) expressen móns íntims, des del joc (amb els girs dramàtics) al cant més reivindicatiu.Ara, fent memòria (només fa unes dècades) del moment de bugada als safareigs comunitaris, s'ha dramatitzat una acció amb dones adultes. Era un espai femení de conversa. D'intimitats. I de consol. La buena compañía treballa el teatre físic (La dona del sac, Osos en el agua, A placer) i, des d'aquesta òptica, s'ha presentat una peça en què l'aigua i la roba flagela i esquitxa. Des de la fisicitat i fins al cor de l'ànima. Convertint una acció domèstica individual en una actuació comunitària, perquè aquestes dones s'ajuden i es deixen fregalls, sabó i fusta per fregar. I perquè en aquest espai, tant seu (perquè el masclisme imperant alliberava els homes d'aquesta feina rutinària de la llar) es confessaven els secrets de parella i es consolaven. Com a Akelarre de The Feliuettes, la cançoneta d'El senyor Ramon destapa tot un altre significat molt més cruel que el diferencia de la tonada infantil, aparentment innocent. El joc i la despreocupació (tot i ser una feina pesada, era un dels pocs moments de compartir feines amb les companyes) acaba en un cop de ràbia esdevé flagell i deixa de ser còmic. Sobretot arran d'un text que evidencia el quadre. És llavors, quan les carícies són tendres i escalfen el cos maltractat. L'obra finalitza amb el bolero, Qué se siente que me gustes tanto, ara, com a dispositiu per la festa de compartir el ball, entre les dones i els homes, també del públic. La roba no es renta a casa. Les angoixes cal compartir-les i ajudar-se i denunciar. El panorama de dones estenent llençols al sol és de fa unes dècades, però el drama de les dones maltractades, continua ben present avui. Fa feredat i exigeix una relectura de la consciència de cadascú.

La Bugada és un espectacle de LaBuena Compañía (formada per Arantza López i David Franch) sorgit a partir d’un taller no professional amb dones del barri del Poblenou. Basant-se en l’acte de rentar la roba de forma manual, el treball, creat a partir d’improvisacions de les participants , mostra un delicat univers femení en el que les dones juguen, canten i somien, però també se senten maltractades i abusades. L'espectacle està molt ben integrat en la plaça Prim on es va representar, amb un ús preciós de la font o dels arbres. I tot i ser una performance molt senzilla, té un punt poètic molt interessant. Aquestes dones ho diuen tot sense a penes paraules,  creant amb els seus cossos imatges molt potents: "El senyor Ramon enganya les criades...", canten com nenes rialleres. Però poc a poc se n'adonen del missatge brutal que amaga aquesta lletra. I llavors ja no somriuen. Llavors s'enrabïen i donen cops a terra amb els llançols que estant rentant, demanant amb aquest acte la llibertat del gènere. Potser la última part és la menys desenvolupada, poc sorprenent i efectista. Se'ls hi perdona per la valentia demostrada i l'alegria dipositada. Al final, l'important en aquests processos és l'experiència que s'emporten.