Les roses de la vida

 Una bretolada per a dues actrius, dos actors i un gos. Així és com Sergi Belbel defineix la ben esbojarrada comèdia gràcies a la qual l’hem recuperat una mica com autor després d’una moooolt (massa !) llarga absència: això de dirigir tant , de coordinar tants tallers, donar tantes classes  i  tenir sempre tants projectes encetats, porta anys privant-nos de gaudir del seu enginy com escriptor teatral .  Doncs si el mateix Belbel  fa aquesta afirmació sobre  l’espectacle que ara ha estrenat a la sala gran del Barts després d’haver passat fa un any fugaçment per la sala petita del mateix auditori, caldrà donar-li la raó: la seva comèdia rosa – en el sentit visual de la paraula; començant pel  gelat que ens cruspim abans de començar la representació aquí tot té el color a través del qual Edith Piaf es mirava la vida- és una bona bretolada. I sí: també la “chanson “ de la Piaf a la qual em referia hi fa acte de presència, perquè Belbel vol alhora que la bretolada tingui certs aires francesos, i faci pensar una mica tant en aquell teatre de l’absurd que gairebé es pot afirmar que va néixer a París encara que molts dels seus més significatius creadors ( Beckett i Ionesco, posem pel cas )  no tinguessin orígens francesos, com en aquell altre  teatre de boulevard que sota l’aparença frívola del vodevil escolava també malentesos ben absurds. Això sí; malgrat la petjada francòfila, a la pocasoltada de Belbel hi cap també una bona representació del poder germànic, encarnat en una premier que no es diu Angela però té el seu puntet Merkel.  I també hi caben unes notes  de musical de Broadway passat pels alps austríacs: el succedani de Merkel es transforma llavors en Maria Von Trapp per recordar-nos que a la vida tot són “Somriures i llàgrimes”, encara que en aquest cas no hi hagi espai per a les últimes. Sense deixar de banda l’aportació cinèfila anglosaxona: el mateix Hitchcock es deixa caura per la gresca en companyia de Patricia Highsmith, per avisar-nos que de la trobada de dos estranys en un tren en pot acabar sortint un bon assassinat. Què el crim no hi té res a fer en aquesta història? Tot es relatiu, si tenim en compte que un dels seus quatre protagonistes ( un Enric Cambray que s’emporta els moments més delirantment divertits de la gresca, tot i que cada integrant del quartet pot lluir-se a gust en una o altra circumstància ) es capaç de començar a associar i no parar fins l’infinit. Al cap i a la fi, associar és quelcom que està manat fer quan vas  a la consulta del psicoanalista . I precisament , a la consulta d’un improbable terapeuta  ( poc psicoanalític, això és cert) que se les ha de ver amb un no menys improbable pacient capaç de provocar neurosis al més centrat personatge ( i el terapeuta d’aquest deliri tampoc no en té res de centrat) , és on comença tot.  I comença força bé, cal dir-ho: la primera escena resulta terapèuticament engrescadora. Quelcom que et disposa a gaudir força del divertiment. Malgrat que el divertiment, no sempre es manté a la mateixa alçada. Després, venen moments en els quals l’acumulació de pocasoltada , sense deixar de despertar-te el riure puntual, resulta un xic esgotadora i massa evident en les seves intencions. Com resulta també evident que, arribat un determinat punt de la farsa amorosa eròtica políticament festiva, el mecanisme de la broma s’ha començat a esgotat, i cal tirar llavors mà d’un recurs – la doble de Julie Andrews- una mica massa fàcil i una mica massa precipitat. L’agradable broma de Belbel et deixa inevitablement amb ganes de més : amb ganes de retrobar-te amb un Belbel que, superades les bretolades, es fiqui de ple en la tasca de tornar-nos a regalar bons textos teatrals.  En qualsevol cas: si Belbel diu que aquesta és una bretolada per a dues actrius i dos actors , és perquè resulta evident  que la broma està molt pensada pel seu lluïment personal , i resulta també evident que  tots quatre s’ho han passat molt bé preparant-la . Del gos – que també es desdobla, per cert - no en podem dir res, perquè no podem parlar en nom seu.

Sergi Belbel ha trencat el seu llarg silenci de dramaturg. Per desembussar la seva ànsia escriptora ha apostat per una farsa tant pocasolta com exigent per als actors. El Sergi Belbel director ha optat perquè el muntatge carregat d’excessos es produeixi en un espai amb dues butaques i una petita tauleta. Tot d’un rosa xiclet divertidament insultant. El text és dit a gran velocitat, no es pot perdre passada. I, si alguns girs del llenguatge ja es poden intuir, sorprén la decisió estàtica en la posada en escena. No és per mandra. Gens. És un treball més de contenció dels intèrprets que han d’expressar veritables castells de focs d’artifici des de l’espetec de les paraules. Un treball de mèrit. De què va Les roses de la vida? D’una situació impossible. Un home ha quedat enamorat en silenci d’una persona pública molt influent. Sense que ella ho sàpiga. Ell queda tant penjat que necessita explicar-ho i opta per anar al terapeuta. En realitat és una jugada d’estratega per provar d’aconseguir una visita amb aquesta idolatrada persona. El terapeuta no està massa per la labor perquè està de dol pel seu gos. Tant únic que el substitueix per un altre en pocs dies. La bogeria és ben dolça d’entrada. Perquè els mateixos actors serveixen gelat de maduixa (clau per entendre l’arrencada de l’enamorament) al públic que seu en tauletes, majoritàriament, com si fos un cabaret. Evidentment, no és el millor text de Sergi Belbel però sí que demostra una frescor inusitada en un autor que es caracteritza per peces dramàtiques profundes. Que permet construir una xarxa amb la que el veterà dramaturg dóna l’opció a aquests actors (es van conèixer arran d’un taller a la Sala Beckett) cedint una alternativa que benet i Jorinet li va oferir a ell, dècades enrere. D’aquesta fèrtil i entusiasmadora troballa, n’ha aparegut una peça, també còmica, amb més substància: el Sàpiens de Roc Esquius que Belbel en faria la dramatúrgia i direcció. I Enric Cambray hi actua en les dues. Aquest enamorat persegueix un personatge que broda, amb una fredor ben germànica (el que el fa molt més còmica) una descoberta Gemma Martínez.

Con una promesa de un buen rato de risas a base de teatro del absurdo, un género tan olvidado como denostado, pero al que agarrarnos cuando vivimos en tiempos en que si nos lo tomáramos todo al pie de la letra, la vida sería muy aburrida. Aquí hemos venido a hacer todo lo contrario. Un Carpe Diem en modo repeat continuo hasta que la cuerda aguante.(...)El engranaje de Les roses de la vida funciona basándose en unos pilares de sobra conocidos. Uno, quizás es más importante, es un continuo juego de palabras, de lenguajes, donde el habla coloquial se da de bruces con una manera de expresarse con toques arcaicos y rimbombantes que causan la risotada general. En este sentido también choca una pedantería de uno de los personajes que desmonta cualquier argumento en contra y ante el cual es imposible que no se te escape la risa.Otro de los pilares imprescindible de cualquier comedia es tener un reparto de primera y aquí queda demostrado con un Enric Cambray que domina la escena y que se siente como pez en el agua con un personaje, afectado por naturaleza, que le sienta mucho mejor, para ser sinceros, que el traje rosa. Las tablas juegan a favor para que Cambray consiga sacar todo el jugo a su variopinto personaje. En la parte femenina destaca Gemma Martínez que, a pesar de tener un personaje que roza y supera de largo el tópico de mujer poderosa y odiosa, consigue que el público empatice con ella con un monólogo descriptivo (hasta aquí puedo leer) que deja a la platea boquiabierta dispuesta a aplaudir con las manos abiertas.(...)Surrealismo en estado puro, a veces excesivo (como la escena tan superflua y totalmente prescindible del perro) pero que provoca que durante 80 minutos no dejes de reírte y abandones los problemas a la puerta. Si te quieres enamorar o no eso ya lo tendrá que decidir el público una vez salga por la puerta. De momento, cerramos el paréntesis y nos quedamos con eso de vive y deja vivir.