Macho man

No és ben bé un espectacle teatral tal com l'entenem, però sí que és una instal·lació en la qual han comptat els criteris teatrals i el visitant fa el paper mig d'espectador i mig de protagonista. «Macho man» és una creació del director Àlex Rigola que a través d'un recorregut d'aproximadament 60 minuts sensibilitza i consciencia, en diferents càpsules, sobre la plaga de la violència de gènere.«La violència masclista és la principal causa de mort de les dones d'entre 15 i 44 anys», diu una de les targetes que m'han tocat de recollir a l'atzar d'un calaixó d'una de les càpsules. N'hi ha amb altres afirmacions similars que aporten, juntament amb altres càpsules, el teatre-document.Precisament el calendari de la instal·lació a Barcelona de «Macho man» coincideix amb la polèmica sobre la recent llei del govern espanyol anomenada del «Només Sí és sí» i el nyap judicial que ha posat sobre les cordes els que la van redactar i revisar. També, poques hores abans d'entrar-hi, havia saltat la notícia d'un nou cas de presumpta agressió i abús sexual en una altra escola de teatre, aquesta vegada a la ciutat de Reus, després de la tongada de denúncies de l'Institut del Teatre de Barcelona, o de l'Aula de Teatre de Lleida —la protagonista del documental «El sostre groc» d'Isabel Coixet, arran de la investigació del diari ARA.La instal·lació d'Àlex Rigola, que en una gira per diversos espais, ha fet parada ara al Centre d'Arts Santa Mònica, s'adreça al públic en general —els visitants hi poden entrar de 6 en 6—, però sobretot crec que té una funció imprescindible adreçada a grups d'adolescents que poden fer un viatge immersiu a una realitat que potser envolta a molts sense que en siguin conscients.Amb uns auriculars individuals durant tot el recorregut, cada visitant escolta una guia —¿diguem-ne “monòleg” per ser més teatral?— en veu d'una actriu anònima que situa l'espectador en cadascuna de les càpsules o cambres, començant per un tríptic projectat de la versió que el florentí renaixentista Sandro Botticelli va fer basat en una de les cent històries medievals del «Decameró» de Giovanni Boccaccio on s'avança, segles enrere, a la xacra de la violència de gènere.El recorregut passa després per una experiència de vis a vis on dos dels espectadors es veuen a través d'un mirall i han de reaccionar a una sèrie de preguntes; o per una càpsula on cal que triïn una plaques escrites amb una sèrie de sentències; o entrant al jardí dels nans on alguns tenen una criatura estesa al davant; o la caseta de fusta on hi ha mitja dotzena de blocs amb dibuixos d'infants traumatitzats per haver viscut violència domèstica com a testimonis, o un passadís amb aires de presó on es poden llegir les transcripcions d'alguns judicis sobre agressions sexuals; i també recordar el conegut cas de “la manada” dels sanfermins; per acabar tancant el recorregut en una trama de cercle amb una imatge del mateix tríptic de Botticelli davant d'una projecció d'un joc violent de sexe per a adults on s'explica com els jugadors poden invertir o recuperar diners segons la característica del joc que accepten o la perversió a la qual volen recórrer virtualment.«Macho man» no és una instal·lació que es repengi en la violència gratuïta —és doncs visitable a partir d'una certa edat de maduresa que poden ser els 14 o 15 anys— sinó que, mitjançant el relat en audio, adverteix els visitants-espectados-protagonistes de la plaga que envolta la societat —treta ara més que mai a la llum— sense que sovint la societat se n'adoni o ho interpreti com una manera habitual d'actuar i reaccionar. Per acabar de reblar el clau i no pensar que la ficció sovint supera la realitat, només cal afegir que tot el que s'explica a «Macho man» està basat en casos reals. I aquí és on rau la força de la instal·lació: un mirall de denúncia on tothom és convidat a veure-s'hi reflectit. (...)

Torna l'Àlex Rigola dels habitacles particulars. Aquest cop no narra la història i mort de Pasolini (Who is me. Pasolini). No adapta aquell preciós Oncle Vània (Vania). Construeix un circuït similar al de Migranland però en comptes de convidar a una epopeia constructiva, trasllada el visitant a un lloc ben fosc, de confessions anònimes, dolor, impunitat i mort: la violència de gènere tractada en clau d'instal·lació interactiva i teatre documental. És un espai que denota diferents textures, que alterna la tensió, l'estretor, amb els llocs més amplis, aparentment de descans. Prò en el joc amb les nines i els follets o en la caseta del jardí s'hi amaguen altres monstres. En cap moment la veu que se sent neutre, des dels altaveus ,deixa de marcar el camí i de fer un viatge per l'infern de les víctimes.L’escena, en general, no diu res que no se sàpiga però hi aprofundeix, posa veu, nom i rostre i delata l’iceberg social que no es rebel·la prou contra la primera causa de mort de les noies de 15 a 44 anys, per exemple. En una acció hi ha la víctima, l'agressor i els observador que ho permeten. En un dels darrers espais, es concentren imatges de les persones mortes a causa de violència de gènere. El director defensa que cada espectador ha de veure totes aquelles persones que hauria d’haver ajudat i que, ara, ja no hi són. I és que en un efectiu vis a vis, l’usuari respon a les pràctiques de masclisme de baixa intensitat. És aquesta impunitat la que permet els agressors moure’s en llibertat.  Aquesta instal·lació, amb prou feines, procura entendre, empatitzar, amb l'agresor. No li cedeix espai. Cal posicionar-se a favor de les dones, reduir els espais d'impunitat però seria molt interessant descobrir amb el joc teatral quin grau de masclisme resira cadascú. Marta Buchaca, que tot just ha iniciat una trilogis sobre la violècia de gènere ha ensenyat que cap classe social ni cultural s'allibera de la violència de gènere, ens fa tots agressors potencials a Només una vegada. És molt recomanable trobar-se sent agressor, tot i pretendre ser solidari amb la víctima (com en el teatre de l'oprimit 1000likes).