La néta del Senyor Linh

Convencionalment podríem dir que aquesta adaptació, forçosament breu però fidel de la novel·la de l'escriptor Philippe Claudel (Dombasle-sur-Meurthe, França, 1962) és un monòleg. Però sí i no. És molt més que un monòleg perquè l'actor Lluís Homar es fusiona a través de la paraula amb altres elements de la dramatúrgia: les imatges, el so, la música, la projecció de vídeo en directe, la doble personalitat dels personatges...La novel·la «La néta del senyor Linh» es va publicar en català el 2005, traduïda per Lourdes Bigorra, a Les Ales Esteses, de l'Editorial La Magrana - RBA. Serà també, doncs, la versió teatral catalana de l'obra, traduïda per Sergi Belbel del francès i interpretada per Lluís Homar, la que formarà part del projecte europeu que porta pel cap el director flamenc Guy Cassiers amb la intenció d'aplegar els diversos intèrprets en diferents llengües que han portat a l'escenari aquesta obra.Lluís Homar s'enfronta sol a representar els dos principals personatges del relat amb una afabilitat dialèctica passant de l'un a l'altre, amb la senzillesa com aquell qui explica una conversa amb un conegut. Així, la presència del senyor Linh i la del seu amic, el senyor Bark, es resolen amb un joc audiovisual, sempre en blanc i negre, en el qual el senyor Bark (el mateix Homar) apareix en pantalla i el senyor Linh (el mateix Homar) interpreta el seu paper davant de càmeres en diverses posicions —collage cinematogràfic de doble imatge— i amb alguna trapelleria del realitzador del vídeo Francesc Isern que congela la imatge quan la veu de l'actor torna a l'escenari.Lluís Homar combina la paraula amb fugaces intervencions sonores instrumentals que en algun moment als espectadors d'aquí els pot semblar que hi ha una picada d'ullet a la instrumentació de joguines de Pascal Comelade. Per reblar el clau, Homar fins i tot xiula, com si la paraula que utilitza no portés encara prou músicalitat.La història és commovedora i enganya l'oient fins a l'últim moment, més, segurament, que en altres llengües —hi ha tan poca diferència fonètica en català entre nena i nina!— I no dic res més. Philippe Claudel bateja la nena o la néta absent del relat, però molt present, amb el nom de Sang Diû (pluriinterpretació de “sense Déu” per als francesos; “sang” en català; “matí endolcit” per a altres llengües).¿Per què «La néta del senyor Linh» té encara més força ara que quan va ser escrita? Precisament perquè el senyor Linh és un simbolisme del refugiat d'aquest inici de segle. El senyor Linh fuig del seu país que ha estat enfonsat per la guerra. En una mà, la maleta. A l'altra, la néta petita, de tres setmanes, que ha perdut els pares en la guerra. El senyor Linh agafa el vaixell i arriba a un port fred, gris, acollidor sisplau per força. Allà és on Linh i Bark fan amistat i el fet que la salutació de “bon dia” es converteixi en “nom de fonts” marca la incomunicació per mor de la llengua però la interrelació d'estimació pel gest, per la mirada, per la músicalitat de la paraula.Lluís Homar supera la dificultat de batre's en solitari en una sala gran com la Fabià Puigserver del Teatre Lliure de Montjuïc. L'omple ell amb la paraula (un encert l'aplicació microfònica). Irromp a l'escenari encara amb els llums entreoberts, apuja el to, el suavitza, matisa, remodela i acaba el relat abaxant el to, gairebé com si ell també es perdés, com un refugiat més, en l'horitzó, com si les ones se l'emportessin, després de gairebé vuitanta minuts embolcallat de paraula, llum, so i una atmosfera plena de calidesa i poètica dramàtica. (...)

Lluís Homar i Guy Cassiers signen la narració d'un conte preciós. Ho fan amb la veu tendra que s'utilitzaria per narrar una rondalla a la vora del foc. Però, en comptes de la flama, una gran pantalla en blanc i negre aporta la màgia dels petardeig de les brases. Homar torna a vestir-se de diferents personatges (principalment, el narrador, Linh, el vidu que li parla al banc) amb un codi també ben simple i sense necessitat de transmutar la veu (repetint la jugada de Terra baixa). Ell marteix construeix l'espai, elabora el so (que suma en loop la partitura de sorolls per evidenciar el caos de la ciutat). I no hi ha gaire res més. La història, d'una candidesa extrema, narra com un avi agafa en braços la seva néta, (que se salva miraculosament d'una bomba que mata als pares) i decideix agafar un vaixell i exiliar-se. Ella, Sang Diû, mai es queixa, tot i ser una criatura de setmanes. Passa a ser el motor de la seva vida. Accepta que l'avi conversi amb aquell home. Que en cap moment s'arriben a entendre ni una paraula de l'altre (més que el "Bon dia", en tot cas), però que, en canvi, creuen una amistat que mou muntanyes. Connecten. Es necessiten. S'ajuden des de la incapacitat de comunicar-se. El somriure i una mà a l'espatlla són elements que generen confiança, que donen llum a dues vides a les acaballes, amb una gran tristor a dins.Homar és un mestre de les pause si de l'entonació. Dels gestos precisos. Ara, amb Cassiers, ve acompanyat d'una altra paleta de matisos escènics (el joc de càmeres subtil) i la pantalla que evoca la incapacitat d'entendre ningú en un país que no pot estimar (no té olor, els noms no tenen significat, els cotxes són incessants...) però que l'observa. El passeig costant de les infermeres. L'ordre en una residència d'avis. La presència de la multitud com a amenaça, que no sap com com,unicar-se. Aquest conte trist de Philippe Claudel encoratja. Reconcilia amb els homes, tot i la grisor, les pudors i la misèria que s'insinua a l'entorn del senyor Linh. ell té un àngel. I Homar el sap descriure com qui bufa polsim i visibilitza sobre d'un fil de llum, que sustenta la humanitat. Es transmet per corrent contínua. Se surt aclaparat i mig flotant d'optimisme, tot i la tristesa del quadre. La imaginació és l'últim racó que utilitza l'home per refugiar-se.

Philippe Claudel's best-selling short novel about the fragility and fortitude of human relationships is brought to the stage in a theatrical collaboration between Belgian director Guy Cassiers and Catalan actor Lluís Homar.Senyor Linh is an elderly refugee who arrives on a ship from an unnamed country to settle in another: cold, grey and apparently indifferent. He is accompanied by his infant granddaughter, Sang Diu, and driven to survive to protect her. With no idea of the local language, he exists in a delicate bubble, looking out onto the contamination and chaos of a foreign metropolis. One day Linh is befriended by a local; a talkative chain-smoking widower called Monsieur Bark. They swap gifts: menthol cigarettes for Bark, and a pretty dress for Sang Diu. They begin to meet regularly, drinking together in a café and exchanging constant greetings: the few words that they are able to communicate to each other. Yet the compassion that grows between the men seems more threatened by any further verbal comprehension than strengthened by it. Based on a Belgian production, the Catalan adaptation of the play reflects in its own way the confusion of the many European identities, which fluctuate and intertwine as countries adapt to a constant flow of migration and movement. While Claudel’s is a sentimental story, a fable that speaks of the most benign of migrants, it is not without poetic power; approaching some of the continent's tautest themes: nationality, language, and historic guilt, with a soft touch.