Després de 26 anys, l’autèntic Cabaret Tropicana torna a Barcelona. Presenten un espectacle singular, amb una imponent posada en escena i 50 artistes que interpreten l’essència de Cuba a través d’un recorregut per a la història de la seva música.
La companyia està composada pels artistes titulars de l’espectacle a Cuba, dirigits per Juan Armando Pérez Sánchez, el Jimagua. Un referent internacional i el gran artífice de l’èxit del Cabaret Tropicana durant els últims anys.
“Un paraíso bajo las estrellas”. Així és com es defineix a si mateix el Tropicana de L’Havana – definit també en ocasions com “ el casino más hermosos del mundo” o “el Montecarlo de las Américas “_ per raons ben obvies. I és que el Tropicana va obrir portes l’any 1939 a Villa Mina, una gran finca plena de vegetació exhuberantment tropical situada a uns quants quilòmetres de la capital cubana . I aquest paradís veritablement selvàtic els hi va semblar molt encertadament als empresaris del nou cabaret l’espai més adient per instal·lar –hi un music-hall a cel obert capaç de combinar la revista amb arrels musicals i coreogràfiques inequivocament antillanes amb les actuacions de les grans estrelles del món de l’espectacle autòcton o internacional ( Cugat, Sinatra, Josephine Baker, Ignacio Villa “Bola de nieve” , Celia Cruz, Libertad Lamarque, Nat King Cole...). I capaç també – fins l’esclat de la revolució aquest va ser un dels seus principals reclams, i sens dubte la seva més lucrativa activitat - d’acollir sales de joc en les quals podies trobar-te perdent o guanyant fortunes des de grans estrelles de Hollywood fent una escapada entre filmació i filmació, fins a “capos “ de la Mafia als quals no els hi calia arriscar res a la ruleta per tal de treure-li un bon profit a la ruleta ( si heu vist “El Padrino 2” ja m’enteneu. I si no l’heu vist mai, ja podeu deixar de llegir per tal de remeiar-ho; les prioritats són les prioritats). El cert és que la ubicació tropical i situada a les afores de L’Havana d’aquest espai constituïa un altre al·licient fonamental en aquest sentit : al ben mig de la selva i sense el perill de les mirades tafaneres, famosos i no famosos podien compartir per igual un sentiment de tranquil·la impunitat. Dit tot això no deixa de ser curiós que amb aquests antecedents, quan va arribar l’hora dels barbuts revolucionaris, el Tropicana, enlloc de convertir-se en símbol a enderrocar del pitjors valors del passat explotador i capitalista , fos objecte d’una hàbil maniobra de reciclatge ideològic. I es convertís en temps de marxisme caribeny en símbol d’una revolució ben orgullosa alhora de la frivolitat i la festa que connecta amb el llegat musical de l’illa: les vedettes i els nois del cor, també eren camarades!! Tot això, no us ho dic pas amb ironia. Ben al contrari: crec que aquesta història, aquest bagatge i aquestes contradiccions, formen precisament part de l’encant del Tropicana. I ara que el Tropicana , per si de cas tu no pots anar-lo a veure a Cuba, ha decidit fer-te una visita a domicili, cal tenir molt en compte aquest bagatge. No ens enganyem: la troupe , vulguis o no vulguis, és conscient que en el fons aquestes actuacions barcelonines no deixen de ser un agradable bolo estiuenc ( de fet la troupe es va passar abans unes quantes setmanes a un local de Lloret ; qualsevol fantasia de paradís tropical quedava així feta miques ) defensat amb professionalitat no exempta del seu puntet rutinari. Tot prou ben cantat, ben ballat i ben orquestrat com per a garantir dues hores de molt agradable entreteniment musical en el que es van succeint ritmes i melodies sovint ben recognoscibles sense ni un moment de treva. I tot, vestit – i quan cal, desvestit- també amb prou colorisme antillà com per a que el caràcter autòcton de la festa resulti inconfusible. Inevitablement, de vegades l’encadenat de temes produeix una lleugera sensació de monotonia . Inevitablement també, de vegades trobes a faltar per això mateix alguna coreografia o algun o alguna solista o algun numeret musical prou contundent i amb prou personalitat pròpia com per ser capaç de trencar el punt d’uniformitat que es desprèn del conjunt. I sovint et queda la sensació ( això podrien ratificar-ho o no les persones que han gaudit del Tropicana en el seu àmbit natural) que vist al mític espai on tot va néixer i envoltats per tanta atmosfera selvàtica tot contemplant un escenari tan carregat de pàtina , l’espectacle deu semblar una altra cosa. Però al cap i a la fi, el que veiem al Teatre Apolo resulta prou “sabrosón”, prou dinàmic i prou antillà com per garantir-te que encara que el cabaret no estigui aquest cop situat sota els estels, passaràs una ben agradable estona estiuenca.
