Paràsits, el musical

Sílvia Navarro i Jordi Ramoneda van estrenar Paràsits a la programació de teatre per a adolescents al Jove Teatre Regina, el 2017. L'obra detalla la lluita utòpica dels Pirates d'Edelweiss, un col·lectiu de joves que repudiaven el nazisme i pretenien combatre les joventuts hitlerianes amb cançons i pamflets, des d'un barri de Colònia. La seva lluita era desigual però els podia la convicció de poder ser lliures, de sentir-se responsables de forjar un futur millor per cla seva Alemanya. De fet, era la mateixa consigna que els seus enemics (que tenien l'impuls i el suport del poder, que havia arrabassat la democràcia des de les urnes de 1933) però amb perspectives totalment oposades. La dramaturga ha furgat en altres peces amb base històrica. És el cas Negatius en què denuncia l'anonimat de la fotògrafa Gerda Taro (encoberta perquè algunes de les seves imatges de la Guerra Civil Espanyola se signaven sota el pseudònim de Robert Capa). Aquest musical, èpic i heroic, ressona a dignitat i sentit crític davant d'una actualitat massa dominada per les bombolles informatives i la manipulació de què ha de ser notícia per part de polítiques interessades a tergiversar tot el que perjudica el benefici del Poder establert. Ara, Kairos Companyia (formada per Lara Alemany, Abel Bonet Jr, Arnau Gallén, Teresa Ibarz, Ami Luna i Pau de los Ríos ha recuperat aquella partitura d'Eduard Tenas. La seva empenta qüestiona, avui, l'extrema dreta que creix electoralment, altre cop a través de l'odi i d'un orgull patriòtic malentès. I sí, novament des d'una militància que recorda la de les companyies de teatre musical que aspiren a guanyar-se el públic per a properes sessions. Confiar en el demà i compartir tot el que apareix al camí. Com els d'Edelweiss no renuncien a la fatalitat. Prefereixen ser part de la història d'utòics que lluiten, abans que no fer res ("qui escriu la història? El qui lluita o el qui no fa res?"). La història dels guanyadors arrassa amb la resta en un primer repàs, però paulatinament, es van desenterrant les que havien quedat sota de les consignes dels guanyadors (com ara, Toni Benaigues a El mar, visions d'uns nens que no l'han vist mai en la versió de Xavier Bobés i Alberto Conejero  o adaptació d'Eu Manzanares). En realitat, tot i la propaganda nazi, que es veia implacable i  monolítica al cor del països amenaçats, es van descobrint històries de denúncia i de dignitat, com la de La llista de Schindler, la de l'espia Garbo, el patriotisme austríac antinazi (Sonrisas y lagrimas), la del transformista Charlotte von Mahlsdorf (Jo sóc la meva dona) o la de la possible actuació de Charlie Rivel davant del führer (Uuuh, de Gerard Vàzquez).