Dido and Aeneas

Fa anys, segurament els haurien qualificat com a JASP (joves, però sobradament preparats), en una terminologia aplicada bàsicament a l’àmbit empresarial però evidentment extrapolable al món artístic, tal com demostra l’Acadèmia Barroca Europea d’Ambronay, un projecte tan interessant com necessari creat el 1993 que ha esdevingut tot un referent en la formació i promoció de joves talents europeus especialitzats en la música barroca. Encomanat aquest any al prestigiós tenor i director associat de Les Arts Florissants Paul Agnew, la 22a Acadèmia ha previst un total d’11 concerts únics, un dels quals –l’únic a l’estat espanyol– va tenir lloc precisament a Peralada. Centrat en la tràgica història amorosa entre la reina Dido, fundadora de Cartago, i l’heroi troià Enees, pare –també segons la mitologia clàssica– de l’Imperi romà, el programa uneix dues de les diverses obres inspirades en l’Eneida de Virgili: Didon i Dido and Aeneas. La primera, i més desconeguda –o actualment menys interpretada– va ser composta el 1693 per Henry Desmarest, compositor francès que, durant un temps i arran d’un “exili” forçós, també fou mestre de capella de Felip V. De Didon, una tragèdia lírica estructurada en un pròleg i cinc actes, Agnew n’ha extret els fragments més rellevants, tot conservant, evidentment, la seva coneguda Obertura francesa, anomenada així perquè segueix els paràmetres instaurats per qui és considerat com el creador de l’òpera barroca francesa; Jean Baptiste Lully. La segona peça és la cèlebre i breu òpera amb música de Henry Purcell i llibret de Nahum Tate; Dido and Aeneas (1689), que ens arriba semiescenificada pels brillants nou cantants de la formació i amb la complicitat dels excel·lents dotze instrumentistes seleccionats per a aquests concerts. Aquesta singularitat, que la fa més vistosa i li atorga un clar valor afegit, fa que entre músics i cantants, sigui a través d’una senzilla, però efectiva disposició escènica bàsicament posicional –ja que l’espai tampoc no permet recorreguts massa amplis–, sigui gràcies a un eloqüent codi gestual, s’estableix una evident complicitat que redunda en el bon resultat assolit. Els cantants es reparteixen els diferents papers. Així, si a Didon la dolça i matisada veu de la soprano belga Deborah Cachet interpretava Dido, a Dido and Aeneas esdevenia la fidel Belinda; mentre que el paper de la reina era ara interpretat per la potent Kerstin Dietl, que amb els seu emotiu i melangiós “lament” final va omplir la nau de l’església del Carme i el cor dels assistents que l’omplíem. Al seu costat, l’efectivíssima i expressiva rèplica d’Aurora Peña, així com les dels contratenors Alberto Miguélez-Rouco –un jove corunyès de veu prodigiosa que broda el seu paper de fetillera i al qual Jordi Savall ja va dirigir el 2014 en un concert a L’Auditori– i Jonas Descotte; els tenors Clément Debieuvre (Enees 2) i Etienne Duhil de Bénazé (Enees 1), i dels baix-barítons Jean-Cristophe Lanièce i Renaud Bres. Tots ells confegeixen excel·lents moments corals i escenes que, com la de les bruixes, esdevenen punts culminants.