La fin demain

Primer, ell que construeix. Després ella que sense voler desmanega la instal·lació natural. Seguidament, la descoberta de l'un i l'altre a partir de l'ombra de l'altra, del seu pes sobre d'una fusta treballada, que els connecta i separa alhora. Finalment,la conciliació i la construcció conjunta. La fin demain és una deu de poesia romàntica, un to optimista, constructiu. Que cedeix el perdó i que sempre està disposat a col·laborar l'un amb l'altre. El mèrit de Zirkus Morsa és que ho fan amb una peça d'equilibri constant. Jugant amb elements, aparentment trobats aa la deixalleria. Com aquella corda de Menar o aquell tronc de Pelat, de'n Joan Català. El seu joc que podria semblar casualitat, està tramat a partir d'hores d'assaig i experimentació. Forçosament. Perquè juguen amb els diferents elements i li treuen un suc infinit. Una fusta sobre d'un cilindre és un element altament inestable. Però si es pot fer surf subjectat per res més que el vent (en realitat un treball de força i equilibri increïble) també ha de ser possible enroscar-se dalt de l'artilugi sense que la fusta toqui a terra. El número final, el de major complexitat (i menys resultat dramatúrgic) va resultar perfecte en la gala de cabaret de dijous. Quan el van executar en la funció (d'uns 45 minuts aproximadament) es notava l'esgotament. Certament, caldria revisar el disseny d'il·luminació perquè projecta unes ombres que embruten elquadre preciós i plantejar una música en directe o amb més personalitat que la plantejada actualment. Però, en quant a exercici de circ contemporani, s'explica tota una situació preciosa i entusiasmadissa jugant amb uns elements molt poc provats. Quan treballen el mà a mà es comprova la tècnica i l'equilibri d'aquedsta parella que, saben connectar amb la mirada i ensenyar al que observa, que s'estan enamorant l'un amb l'altre, només amb la mirada. 

Podríem trobar-nos en un indret semidesèrtic, enmig d’una platja, un noi construeix un ninot amb un tub de fusta i unes branques sobre una planxa rectangular de fusta. Ell és molt formal. En aquest paratge perdut entra una noia, un pèl entremaliada, qui amb un tres i no res desmonta el que ell ha construït amb molta cura. La fin demain de la cia. Zirkus Morsa (Alemanya) és una fàbula sobre la complicitat de dos nàufrags que es revela en cada gest de Rosa Wilm i Moritz Böhm (ella i ell), i el tub i la planxa (els dos artistes inanimats). Tots quatre s’embarquen en un sens fi d’aventures/coreografies acrobàtiques teixides amb delicadesa i harmonia. Juganers i persistents. En una part, ella s’aguanta amb el cos doblegat sobre les cames, mentre ell inclina la planxa cap amunt. O bé, en un altre moment, fan una torre amb el tub entre els dos. Al llarg de la peça la confiança entre els dos creix i els equilibris són més desafiants. Ell es deixa anar, i ella es torna més atenta amb ell. Trobar l’equilibri junts és l’objectiu i pel camí un tub i una planxa desencadenen les ocurrències més imaginatives. L’espectacle és una delícia, amb un bon ritme i unes dinàmiques ben construïdes. Tanmateix, el disseny de llums o bé les limitacions tècniques de la sala (el Teatre Bravium, no deu ser dels més ben equipats) no acaben d’enlairar la poesia de la peça, i el muntatge musical sovint resulta massa mecànic. Ara bé, si La fin demain torna a naufragar per terres catalanes, no ho dubteu: aneu-hi. Us quedareu amb la boca ben oberta i quan aconseguiu tancar-la, somriureu.