Vides privades

(...) Comedia de salón, con dos parejas que esperas que les pase algo porque tanto amor no da para una hora y media. Y pasa, no lo explicaré, se hace bastante evidente en los primeros minutos de obra, quizás tampoco hayamos llegado hasta allí para que una historia nos sorprenda. Mientras tanto disfrutemos de la magnífica banda sonora, en algunos momentos, recurrente, que ya viene siendo marca de la casa, La Brutal y sus ambientes sonoros. Y en esto que sientes "A la mierda l'amor" y el reloj deja de contar y la acción se precipita. A parte de la banda sonora, lo que sabe hacer muy bien La Brutal es escoger repartos. Sensacional Marta Marco, la histeria de su personaje es lo mejor que sucede en el escenario durante la representación. Es de aquellas veces que sientes que la naturalidad que se desprende supera a la interpretación. Vides Privades es una obra de mujeres, porque Mima Riera se vuelve a reivindicar con un papel que podía haberse quedado en una simple joven medio tonta, pero ella lo da la vuelta y poco a poco le cambia el rumbo y acaba siendo más heroína que una simple inocente "niña rica".Vides Privades es una comedia donde ríes de situaciones que en mayor o medida nos ha pasado a todos, pero no da para mucho más. Vas te ríes, y sales a continuar con tu vida, el poso ha quedado bastante diluido. Lo que sí que es cierto es que el giro tan comercial de los últimos proyectos no se si beneficia al público más fiel de La Brutal, aquellos que vibramos con su trilogía a Lliure y que disfrutamos con su Don Juan al TNC y que nos quedamos indiferentes delante de un Coward-Cavestany. 

La comèdia, amb un to de vodevil de la primera escena (una exparella coincideix, balcó amb balcó, en un hotel amb les seves noves parelles), va agafant amargor a mesura que avança l'acció. El riure i la sorpresa (molt pel·liculera però plausible) no deixen de dominar l'escena. Però de la broma es passa al cinisme. Si Javier Beltrán i Mima Riera són les noves parelles que arriben per primer cop al paratge de Begur, d'arrencada enamorats cegament amb un lliri a la mà, mica en mica sabran pivotar cap a una comprensió generosa i, finalment, a l'única situació que els permet de la situació amb una certa dignitat. David Sevlas i Marta Marco són la parella, d'un amor tòxic, destructiu, però absolut. La transformació de l'actriu de Begur al pis de Barcelona és absolut. I sí, en la tercera escena es reprodueix un to desesperat que ressona molt aquella Qui té por de Virginia Woolf?  La trama és tant  coneguda com fàcil d'identificar-se: la convulsa relació de parelles. Des de la festa més plaent del sexe a la impossibilitat de conviure amb un caràcter que topa l'un amb l'altre. L'adaptació de Juan Cavestany ha volgut introduir un joc de paraules, un gat que deu estar amagat d'uns antics turistes que  havien llogat el pis. Per allò que en aquesta relació de les dues parelles "hay gato encerrado". Però aquest joc, que dóna per a un gag amb l'alergia de l'exmarit al pèl de gat cau pel propi pes perquè en català la traducció d'aquest refrany és "Hi ha una mosca a l'arròs!" pel que la picada d'ullet a la cita no es tradueix bé. Tot i això, la connexió amb els espectadors és alta. En un mes de març boig que porta la tos a la platea, l'entrada era una simfonia d'estossecs i la intriga va aconseguir distreure (santament) la carraspera de tothom. I no va sonar cap mòbil! La Brutal ha decidit fer un teatre popular i, sí, li han donat una pàtina molt eficaç i un joc escènic amb jocs molt vistosos pels canvis d'espai i de to dramatúrgic. L'exercici violent de l'amor té conseqüències físiques. Potser  per això, el personatge de Marta Marco coneix el jove als Ondas i té torticolis o la recuperació de l'amor fogós de la parella desfeta s'acaba, de cop, amb una estrebada a l'esquena. Ben trobat. Les acrobàcies tenen data de caducitat. El món de la parella és tot un gimnàs emocional.

L'obra «Vides privades» és un exemple clar de la comèdia costumista dels anys vint i trenta del segle XX que l'autor anglès Noël Coward (Teddington, Regne Unit, 1899 - Blue Harbor, Kingston, Jamaica, 1973) va escriure i estrenar l'any 1930 amb gran popularitat posterior. L'obra no s'ha deixat de posar en escena des d'aleshores i, en català, el precedent més recent es troba precisament al mateix Teatre Borràs, en una versió de la temporada 2000-2001, dirigida per Paco Mir, amb Francesc Albiol, Mireia Aixalà, Pep Ferrer i Lluïsa Mallol de protagonistes. (...)Noël Coward l'ambienta a la França de la Belle Epoque i els seus quatre protagonistes són també de tendència benestant. Els situa en un hotel, després d'anys separats i coincidint amb la nit de segones noces —comèdia, comèdia, vaja!— i els fa viure l'escena del balcó que els anglesos consideren la romànticament més cèlebre després de «Romeu i Julieta».Així com Paco Mir va respectar la localització temporal de la Belle Epoque, aquesta nova versió de la companyia La Brutal que signa Juan Cavestany es planteja una actualització absoluta de l'obra posada aquí i ara mateix. Els jaqués i els llacets i els vestits llargs, doncs, i sobretot la nit de segones noces, en clau segle XXI, no s'aguantarien i, en canvi, el ball de parelles que acorden viure plegats, junts i revoltats —ara sí, ara també— és el que forma part del menú del dia de bona part de la societat.Aquesta és l'opció reforçada per la versió de La Brutal, que tria un hotel corrent de la platja de Begur, el paisatge més bucòlic de Catalunya segons el concurs que va guanyar un dia Josep Cuní —perquè a Cadaqués hi ha massa 'hippies', diuen, ¿o potser volien dir 'pijos'?—, les vistes al mar amb iot inclòs i el salt a un pis del Gòtic de Barcelona que es fa servir d'apartament turístic —suposo que llogat il·legalment, esclar!— a més de quatre personatges desmanegats, à la page, consumidors de sushi amb repartiment a domicili que és ara la nova tendència en substitució de la vulgar i retrògrada pizza.Amb tot això, els espectadors que encara no hagin vist aquesta nova versió de «Vides privades» de Noël Coward ja es poden fer una idea de per on van els trets. Una altra cosa és saber si el rerefons del discurs de Noël Coward aguanta una adaptació que fuig radicalment de la seva època.La companyia ho ha intentat i les escenes per separat amb cadascuna de les dues parelles i les escenes en què conflueixen els quatre semblen reescrites en la línia del "teatre de parella" dels autors més joves actuals, aquells que acostumen a estrenar les seves obres en sales petites, en muntatges cos a cos amb els espectadors, amb posades en escena senzilles i domèstiques i amb pujades i baixades de la febre sentimental.Per això, segurament, la versió de Juan Cavestany, que dirigeixen a quatre mans Norbert Martínez i David Selvas, en un teatre de considerables dimensions com el Borràs crec que se'n ressent, a pesar que hi ha un treball d'actors que no escatimen ni gest ni risc de prendre mal i també algunes fugides pel passadís de platea —ara l'un, ara l'altre— que intenten acostar els protagonistes als espectadors.L'obligada divisió dels dos apartaments de l'hotel del primer acte es resol aquí amb un cortinatge transparent. El balcó ha de formar part de la imaginació. Les plantes de separació marquen la frontera. I en conjunt l'escenografia no amaga a banda i banda de la boca d'escenari dos espais en fosc per on apareixen i desapareixen els intèrprets com si la boca de l'escenari fos més gran del que havia previst l'estructura escenogràfica. Ja suposo que la proposta és volguda i que lliga, en certa manera, amb la utilització del passadís central de la platea, però crec que per a l'espectador que està atent al que succeeix a l'escenari, la visibilitat d'aquests dos espais el distreu de l'acció central que té o ha tingut lloc en cadascun dels apartaments.Segurament que amb una mica més de rodatge, la comèdia trobarà el seu punt. Perquè, en només noranta minuts escassos, i tenint en compte que Noël Coward no hi planteja una gran acció sinó que ho deixa tot al discurs, l'acte central entre la parella retrobada després de la separació (Marta Marco i David Selvas) necessita una mica més de força perquè és l'eix de l'obra i, en canvi, sembla que tot s'hagi dipositat en el primer acte, que promet un aparent humor, i el tercer acte, que promet un aparent trencament amb violència incorporada.La Brutal ha reunit quatre intèrprets que poden superar passar la maroma de convertir, sense que es noti, Noël Coward en "autor jove contemporani". David Selvas (Eduard, ex d'Amanda) troba —a través d'un paper que sembla que estigui de tornada de qualsevol relació—, en Marta Marco (Amanda, ex d'Eduard) una partenaire que aboca tota la seva capacitat actoral i que podria rebentar platees si el muntatge aconseguís aixecar el vol i pujar el to de la comèdia sense caure només en el costumisme. Mima Riera (Sílvia, la jove nova parella d'Eduard) arrodoneix molt bé en la seva línia ascendent d'actuació el seu paper entre ingenu, lliure i desfermat a la vegada. I Javi Beltrán (Víctor, nova parella jove d'Amanda) continua mostrant la seva capacitat entre cínica i humorística amb què ja va perfilar un dels personatges de «L'hostalera» de Carlo Goldoni, el del comte fanfarró, a la Biblioteca de Catalunya. (...)Els anglesos tornen habitualment, tret de comptades excepcions, a Noël Coward en clau clàssica. Segurament que no han trobat la manera o no han gosat fer el reciclatge que ha fet ara La Brutal, que des d'aquí no mantenen un lligan tan patrimonial amb l'autor. El risc hi és perquè Noël Coward se situa a la maroma entre l'alta comèdia i la comèdia de bulevard. Passar-hi de puntetes sense tambalejar-se és el repte que tenen els que s'hi enfilen. (...)