Daniel és un treballador del sexe. Amb la performance Traumboy, comparteix les seves experiències d’un home que es prostitueix, sense vergonya, amb franquesa i de manera interactiva. El públic es reuneix amb un jove home que ha decidit prostituir-se deliberadament. Parla dels seus clients, dels seus desitjos i de les raons que li han portat a aquesta professió. L’únic problema: l’estigmatització. Ja que tenir sexe remunerat amb estranys està considerat com un tabú en la nostra societat.
No ho dubtis: si estàs buscant un prostitut avalat pels comentaris entusiastes dels seus clients, i capaç alhora de muntar-te si cal una bona performance avalada alhora pel seu ampli bagatge artístic, Daniel Hellmann és el teu home. I ell atendrà molt gustós la teva trucada ( per alguna cosa, el primer que fa a l’escenari és exhibir el seu número de telèfon ) , i es mostrarà disposat a fer realitat els teus més íntims desitjos . Els que l’han provat i coneixen les seves prestacions, en diuen meravelles d’en Daniel. I el seu carisma i encants personals, són ben a la vista. Dit això, cal afegir que contactar amb el Daniel no us té que reportar cap mal de cap relacionat amb els problemes de consciència, perquè ell fa ben a gust la seva feina, i reivindica el dret a realitzar-la com una opció personal tan digna com qualsevol altra. Qui vulgui entrar en victimitzacions i/o jugar a psicoanalitzar la seva postura intentant relacionar-la amb traumes , pressions o penúries econòmiques sense sortida que obliguen a fer feines que rebaixen la dignitat humana, ho té molt cru en el seu cas. El Daniel divideix la seva vida professional entre els escenaris i el sexe de pegament, i –el que és més - , sap treure-li plaer i creativitat a les dues vessants. Però evidentment, sap també que per molt que ell gaudeixi de les seves opcions i insisteixi en treure-li dramatisme a la que té a veure amb prostituir-se , hi ha molta gent que segueix sense entendre-ho. I per això neix precisament “Traumboy”: per explicar-se, per treure-li ferro a l’assumpte, per respondre a les nostres preguntes sobre el tema, i per fer que, per una vegada, les seves dues personalitats laborals coincideixin en un mateix escenari. Si encara restava algú al seu cercle o entre els seus companys artístics que desconegués la seva faceta com a treballador sexual, ara ja n’ha quedat ben informat. I si algun client adopta en aquest cas la postura d’espectador, també és molt benvingut. Tot plegat, li serveix a Hellmann per construir una proposta que ell condueix amb habilitat, bons recursos escènics , i aquell carisma al qual ja m’he referit. El que no impedeix que, arribat un determinat punt de la performance, les expectatives es desinflin lleugerament. Hellmann comença amb un plantejament que enganxa, i en el qual els ingredients ( l’eixerida confessió personal, el toc de morbo normalitzat, l’humor, l’apunt reivindicatiu ...) es presenten prometedorament ben mesurats. Però a mitja representació, es lliure potser un punt massa a la fàcil opció de la pregunta formulada en directe pel públic present a la sala. Tot plegat, sense descartar el que acaba semblant una campanya d’auto promoció publicitària, quan arriba l’hora de fer desfilar per l’escenari la llarga llista d’elogis regalada per la molt satisfeta clientela . Són aquests aspectes, els que banalitzen potser un xic aquesta proposta, d’altra banda, notable en molts sentits. Amb els recursos que mostra a l’escenari, no és estrany que els clients d’en Daniel acabin ben contents i amb ganes de tornar-hi. Però fins i tot a un noi amb tants recursos, li pot fallar una mica de vegades la dramatúrgia de tot plegat.
