António e Cleópatra

Que gran era Alex North, el compositor d’algunes de les més glorioses bandes sonores de tots el temps! Les imatges de pel·lícules memorables com ara “Un tramvia anomenat desig”, “The Misfits (Vidas Rebeldes)”, “Qui té por de Virginia Woolf?” o “Espartaco” li deuen molt a aquestes partitures seves que sovint trencaven esquemes, i s’allunyaven força del sinfonisme característic d’altres gloriosos companyes de feina sense els quals l’edat d’or del cinema clàssic de Hollywood, no hagués estat la mateixa. I a hores d’ara, us estareu  preguntant a què ve estar parlant de la música de North, quan teòricament, em tocaria estar parlant de l’espectacle amb el qual Temporada Alta ens ha donat a conèixer el treball d’un creador escènic portuguès del qual encara no havíem vist res a casa nostra, malgrat estar considerat com una de les veus més potents i originals del nou teatre lusità . Doncs molt senzill: no sabeu vosaltres la molt satisfactòria sorpresa que em vaig emportar quan, tot just entrar al teatre de Salt on estava a punt de tenir lloc la representació d’ “António e Cleópatra”, les meves orelles van reconèixer les notes de la magistral banda sonora de “Cleopatra”, aquella sensacional ( i a la seva època, força incompresa i maltractada ) pel·lícula de Joseph L. Mankiewicz en què Elizabeth Taylor i Richard Burton interpretaven a la mítica parella d’amants a la qual Shakespeare havia dedicat també una cèlebre obra teatral. Certament, si abans d’entrar al entrar al teatre m’hagués llegit el dossier de premsa de l’espectacle com acostumo a fer, ja hagués estat assabentat del rol destacat que la música de North jugava al muntatge de Tago Rodrigues. Però aquell dia, no ho havia fet. I les notes d’aquella banda sonora sortides d’un vinil que es troba entre les joies de la meva pròpia modesta col·lecció discogràfica  i la funda del qual el director deixa tota l’estona ben a la vista – ho reconec- hem predisposaven ja a gaudir de la proposta abans fins i tot que aquesta comences. A la seva monumental pel·lícula, Mankiewicz  –partint també de Plutarc i de Shakespeare com ho fa el mateix Rodrígues- havia visualitzat de forma aclaparadora la falsa dicotomia entre el  gran espectacle colossal i el retrat completament intimista , mostrant-nos de quina forma les dues opcions podien formar part d’un tot. I Tiago ens recorda alhora en el text de presentació del seu espectacle que Shakespeare es mou constantment entre les dicotomies :entre orient i occident, entre la raó i el sentiment, entre la política i el sexe, la guerra i l’amor, la comèdia i la tragèdia.... Rodrígues troba que l’obra de Shakespeare que pren com a punt de partida  sense intentar seguir-la ni de lluny, té una estructura ben transgressora donada la força que prenen al llarg del text aquestes dicotomies. I ell mateix n’introdueix de noves, atorgant-li el protagonisme a una parella de ballarins ( que, per cert , són parella també a la vida real) lliurada a una mena de joc de rols que juga constantment alhora amb l’espai i amb el temps. Ell, Vitor, parla del que està fent , de com es sent i del que diu Cleòpatra. Ella, Sofia, sembla estar fent el mateix amb el que té a veure amb Marc Antoni. Tots dos , ens assenyalen amb el seu moviment coreogràfic el lloc que ocupen els seus personatges, i el buit que deixen quan abandonen l’escena. Tots dos, ens recorden un i altre cop mitjançant un encadenat de repeticions que Cleòpatra inspira , Cleòpatra expira, Marc Antoni inspira, Cleópatra expira... De vegades s’aturen, es prenen un descans, beuen un got d’aigua , i aprofiten per situar l’agulla del tocadiscs a un altre “track” de la banda sonora. En aquest moment, no saps ben bé si Sofia i Vitor s’han lliurat dels seus personatges, o si Cleòpatra i Antoni s’han lliurat dels seus actor. Tant sa val, perquè aquesta mena de confusió ja li està bé a Tiago. Aquest , en paraules seves,  és un espectacle sobre “la parella com a centre de totes les dicotomies”. La parella, en els seus moments més àlgids, es pot arribar a sentir com una unitat, allò del “jo no sóc res sense tu”. Quan l’altra no hi és, el present no existeix: per això al text de Rodrigues cada cop que Antoni i Cleòpatra  es tornen a retrobar en l’espai , se’ns informa que Antoni o Cleòpatra “entren en el present”. Poc a poc, el fals joc de rols es va diluint i va adoptant noves formes: Antoni i Cleopatra es comencen a parlar de tu a tu mentre persegueixen l’ombra estimada de l’altre : excel·lent també , la forma com Nuno Meira il·lumina tant a la parelleta com el brillant espai escènic presidit per una estructura en la qual el sol i la lluna adopten la fisonomia d’una escultura mòbil a l’estil de Calder. Això, fins arribar al magnífic climax final , aquesta darrera trobada a la tomba de la reina d’Egipte en la qual les paraules entren en un bucle repetitiu i una cadena d’associacions gairebé commovedors. He dit el final? No pas: Sofia i Vitor , parella carismàtica que mostra una absoluta complicitat amb la proposta de Rodrigues, sembla tornar cap al principi per tal de recordar-nos que això de Cleòpatra i Antoni, no es pot acabar mai; és massa fort i massa mític com per a posar-li un “The End” amb música de North.