SiNOPSi
Peça de teatre-dansa multidisciplinària sobre un viatge compartit: els compassos finals de la vida de Merce Cunningham, la lluita per seguir treballant i la delicadesa amb que Trevor Carlson l’acompanya en aquest procés.
Una mirada íntima envers els darrers dies d’un mestre a través de la veu i la imatge de Cunningham en els seus propis vídeos inèdits i a través de les narracions del mateix Carlson. Ferran Carvajal és un artista multidisciplinari que treballa com a director, coreògraf i intèrpret en teatre, dansa, òpera, cinema i televisió produint més de 50 treballs tant escènics com audiovisuals. Trevor Carlson és agent cultural i productor. Va treballar quinze anys per a la Merce Cunningham Dance Company i ha col·laborat amb artistes com Robert Rauschenberg, Radiohead o Mikhail Baryshnikov. Ambdós han fundat la companyia Thorus Arts.
Finalista del Premi BBVA de Teatre 2018
ARTICLE
«Merce, més enllà dels dilluns» | Por Clàudia Brufau
“¿De verdad, era su historia? ¿O la de otra persona?”, li pregunta una noia a una altra. Al baixar del Mercat de les Flors cap al metro del Poble Sec passo pel costat de nois i noies que han assistit a l’assaig general de Not a moment too Soon. Bona part són alumnes del conservatori professional de dansa de l’Institut del Teatre. Uns metres més endavant, un noi que li explica a una amiga el que ha vist. Primer balbuceja una frase indeixifrable, però li acaba dient: “Va d'un tio que no es porta bé amb el seu pare”, i continua “perquè és gay, i comença a treballar en una companyia de dansa, el coreògraf és vell, però aquest tio el cuida." M’anoto el que diuen mentalment. La sinopsi improvisada del noi em fa gràcia, perquè precisament copsa una de les idees més íntimes de l’espectacle; la relació familiar d'en Trevor Carlson i en Merce Cunningham. És la primera vegada que en Trevor puja a un escenari davant de públic i ho fa per explicar records molt íntims, la relació amb una persona que el va fer crèixer, amb qui va traçar grans projectes, a qui va acompanyar: Merce Cunningham, un mite, una llegenda dels segle XX. Poc després de les vuit tocades i amb la remor de la pluja de fons, entra en Trevor a la sala amb un somriure d’orella a orella, es dirigeix al públic en català amb un accent americà entranyable. Passa a l’anglès i ràpidament ens atrapa amb el seu encant, vulnerabilitat irradiant i determinació. Els assajos generals tenen alguna cosa màgica, de cop i volta el treball d’un equip pren vida per si mateix. Dirigit per Ferran Carvajal, Not a moment too soon, és un documental escènic que integra el vídeo de Miquel Àngel Raió, fotografia, so i il·luminació, una escenografia sòbria de Max Glaenzel que et trasllada en diferents atmòsferes, o millor dit, evoca els records onírics i estats d’ànim d’en Trevor. L’Albert Tola, el dramaturg, ha aconseguit tramar un espectacle que plasma la tensió del temps, retrata l’espera com una vivència per madurar, i l’encontre entre dues persones de diferents generacions com una aventura crucial. Durant set dècades Merce Cunningham va qüestionar el moviment i la dansa. A partir de “però” o “què passaria si” va pensar i repensar radicalment l’essència de la dansa i el moviment. Les seves coreografies tenen una aparença molt formal, però els seus mètodes van ser revolucionaris. Per Cunningham la dansa era gent movent-se. Les possibilitats del cos humà a l’espai i a través del temps ja aportaven un ventall tan ampli de possibilitats que no necessitava arguments, ni personatges per desenvolupar les seves coreografies. Cunningham va empènyer la dansa moderna cap a l’avantguarda, gràcies a les seves ambicions conceptuals. Influenciat pels principis de composició de John Cage, amb qui va compartir vida professional i personal, el coreògraf va utilitzar l’atzar, els daus, o tècniques com l’ “I Ching” per determinar la seqüència de moviments o el nombre de ballarins que utilitzaria. Però, l’aportació més controvertida va ser deslligar la coreografia de la música. Cada disciplina artística es desenvolupava per separat i tot plegat confluïa a l’assaig general, o fins i tot a la primera funció. L’atracció pel desconegut i la incertesa, van dur a Cunningham a aprofundir possibilitats més enllà del que la seva ment podia imaginar, per això no és d’estranyar que fos un pinoer en el camp de la videodansa, o que apliqués noves eines tecnològiques per crear les seves coreografies. No només va ser un coreògraf inconoclasta, sinó un ballarí que hipnotitzava i un mestre insaciable. A Judith Mackrell, crítica de dansa del The Guardian, una vegada Cunningham li va dir: “coreografiar és com fer mitja, no puc parar.” Encara que només fos mentalment. Els últims anys de la seva vida va estar limitat per la cadira de rodes, molt menys exposat socialment i al públic. En una ocasió una persona li va preguntar a en Trevor Carlson si Cunningham encara era viu, segons va explicar a Alaistar Macaulay, crític de dansa del The New York Times. Va ser llavors, el 2007, quan el productor executiu va pensar que un programa de reportatges sobre el seu treball podria apropar la feina i la manera de pensar del coreògraf al gran públic. Mondays with Merce (Dilluns amb en Merce) és una sèrie documental de setze episodis que mostra diferents facetes del gran mestre. A Not a moment too soon, en Trevor Carlson ens parla d’un llegat únic, fruit d’una complicitat profunda, ens retrata la seva relació amb en Merce més enllà dels dilluns. Enllaços d'interès: Mondays with Merce Biped explicat per Alastair Macaulay (The New York Times) Merce Cunningham TrustBeach Birds for cameraFotografies de Lourdes Delgado: Merce Cunningham i Trevor Carlson a Nova York. ... Enllaç a la primera crònica i a la segona del seguiment de l'espectacle.Del 14 al 16 d'octubre a la sala MAC del Mercat de les Flors.
«“Falses entrevistes” i equilibris dramatúrgics» | Por Clàudia Brufau
Ens asseiem en una del taules que hi ha al primer pis del Mercat de les Flors. He pogut veure una part de la peça que no saben si la inclouran a l’espectacle. Falta una mica més d’un mes per estrenar Not a moment too soon (No és massa aviat), un espectacle que dirigeix Ferran Carvajal i amb dramatúrgia d’Albert Tola. L’intèrpret o performer de la peça és nou sobre els escenaris, però tota una figura en el camp de la producció i gestió de les arts escèniques: en Trevor Carlson, que va ser el director executiu de la Merce Cunningham Dance Company durant quinze anys. L’obra porta per títol una frase que el famós coreògraf americà va dir a Carlson tot gravant-se a través del mirall amb una videocàmera. Van començar el projecte fa uns anys, en Ferran entrevistava a en Trevor per aplegar els records sobre en Merce Cunningham. En Trevor no volia escriure un llibre, però si que ens el trobem narrant la seva història sobre l'escenari. Storytelling i oralitat són elements clau de Not a moment too soon, com els heu treballat? Ferran Carvajal: Hi ha diverses capes i que tenen a veure amb l’oralitat des de diferents prespectives, a l’aprofundir en la seva memòria ho expressem en formes i tons diferents per poder enriquir l’expressió a l’escena: des de l’eco de la seva memòria a través d’uns diaris, o ell auto-entrevistant-se. Partint, d’una cronologia clara, com si fos un diari, el que anomenen les falses entrevistes és una recreació de com hem tret el material durant aquests dos anys, continguts que nosaltres hem recollit i reconstruit. Això surt a l’espectacle. La idea de l’entrevista és un fil conductor que utilitzarem en tot l’espectacle. Albert Tola: Tot plegat és una mena de fals documental, en realitat és un monòleg interior. La introspecció d’ell amb la seva memòria. Per una banda hi ha un homenatge a Merce Cunningham, però per altra banda intentem que hi hagi un exercici de confrontació amb la pròpia memòria que pugui ser llegit per qualsevol persona aliena al món de la dansa. Com heu implicat a en Trevor en la construcció de l’espectacle, ell que és a la vegada la font d’informació i el performer? Ferran: Nosaltres barregem realitat i ficció, però partim de la informació que en Trevor ens ha donat i de la seva veu. Una de les meves preocupacions eramantenir la frescor i espontaneïtat que havia sortit mentre documentàvem els seus records. Per a mi el més meravellós és el nivell d’implicació i el nivell de resolució que té en Trevor, de fet, a vegades se m’oblida que no estic treballant amb un actor professional. Trevor Carlson: Des del principi li vaig dir a en Ferran que em sentiria més còmode sense saber res per avançat, fins i tot quan vam fer les entrevistes, jo havia escrit algunes paraules clau sobre les històries, però no volia saber què em preguntarien, no volia preparar-m’ho mentalment. Ferran: De fet, ens ha funcionat molt bé fins ara perquè ens ha permès que estigués obert i no tingués auto-censura. Fa dos dies que estem en una nova part del procés en la que en Trevor ha de ser molt conscient del que passa sobre l’escenari i prendre part en les decisions abans de l’estrena. Ara necessitem que ens comuniqui si no vol parlar d’un tema o un altre. Trevor: Crec que ho estem pintant una mica misteriós, però el cas és que a les mans tenim material molt sensible sobre en Merce, però crec que ho estem portant a terme amb molta delicadesa. Hi ha molts aspectes de les històries que hem escollit que mostren la relació entre el productor i l’artista, o una altra que mostra un vincle de pare i fill no tradicional o biològica i després hi ha la relació entre un home gay gran i un de jove. Va d’algú que cuida a una persona i l’acompanya els últims dies de la seva vida i algú que té tanta energia i interès, curiositat de fer alguna cosa, però que físicament té una limitació. Hi ha moltstipus de relacions que s’expliquen a través d’aquestes històries, que sí que tenen a veure amb en Merce Cunnigham, el gran coreògraf americà, però també va d’un home que ja té noranta anys i mor després d’una vida molt plena. Dos homes que es troben i que es necessiten, de la mateixa manera que es necessiten un pare i un fill. A Not a moment too soon també compteu en certa manera amb la mirada del mestre, cintes de vídeo gravades per ell mateix, amb la càmera que li vas regalar, oi? Com era en Merce Cunningham darrera la vídeocamera? Trevor: Per a ell era molt diferent de quan feia els seus vídeo-danses, perquè llavors coreografiava, en canvi gravar en cadira de rodes era un hobby, més que feina. Realment va canviar molt de com la gent reaccionava i interactuava amb ell amb la càmera a les mans, perquè assegut a la cadira de rodes era gairebé invisible, la gent em parlava a mi sobre ell davant seu, era molt incòmode. La càmera es va convertir en una espècie de màscara que li permetia estar més present. Era un joc: ell feia de càmera i jo de maquinista que movia la cadira de rodes, com si fos un dolly (una plataforma amb rodes). Albert: Crec que això és molt interessant pel públic perquè són filmacions inèdites i també ens ha permés un punt de vista lateral sobre el treball i la vida de Merce Cunningham. Ell havia filmat assajos, passadissos, aeroports durant les gires. Les imatges mostren la seva cara més humana i a sobre amb molta poesia, perquè és molt interessant veure amb què es fixava, com observava. Albert, estaves familiartizat amb el personatge abans d’embarcar-te en aquest projecte? Albert: Ja sabia qui era Merce Cunningham, encara que vingui del teatre he treballat molt en dramatúrgia de dansa. El que realment em sap molt greu és que mai he vist un treball de Cunningham en directe. Des de que vaig conèixer la figura quan vaig estudiar a l’Institut del Teatre, vaig voler aprendre’n més perquè sempre m’ha interessat molt la música de John Cage (Cunningham i Cage, van treballar plegats i també van ser parella). Ha estat complicat trobar la manera d’explicar la figura històrica? Ferran: Sovint hem tingut dubtes de fins a quin punt o què hem d’explicar sobre en Merce. L’Albert, per exemple, creu que s’ha d’explicar la figura artística, per fer-la més clara. Però, jo, en canvi, veig que tenim tant de material … i fer un retrat del coreògraf no és la nostra intenció. El que intentem és conèixer en Merce Cunningham a través dels ulls d’en Trevor, i el públic hoveurà a través de la nostra interpretació. Albert: Treballar sobre fets o una història fictícia és més complicat que escriure ficció. Per mi és vertiginós, el que em commou més són les forces polaritzades, les tensions intel·lectuals que tenim i això ens ha donat complexitat i la garantia per trobar equilibri. Has d’anar amb compte, però tampoc pots estar espantat, de fet és una gran oportunitat per crèixer. Per acabar, Trevor, com et sents a l’estudi? Trevor: Em sento molt extrany, perquè no tinc confiança, tot és molt nou. En el rol que estic ara em sento que he d’esforçar-me molt per apropar-me al nivell dels altres col·laboradors que són fantàstics. Però, el que és molt emocionant és que cada dia que hi treballem sento que estic fent una cosa per primera vegada, i això s’emmiralla amb l’època que vaig passar amb en Merce. Quan vaig conviure amb ell sempre aprenia alguna cosa cada dia. A més, sé que estic en bones mans, he vist el treball d’en Ferran i part del que ha fet l’Albert. Tot i així és una és una mena de caiguda lliure, és a dir, que hi ha una mica d’ansietat, però a la vegada una gran alliberació, em deixo endur cap on em porten. ... Enllaç a la primera crònica del seguiment d’aquest espectacle. Del 14 al 16 d'octubre a la sala MAC del Mercat de les Flors. Per saber-ne més: thorusarts.comFotografies dels assajos de 'Not a moment too soon', per Yoana Miguel.
«Cintes de vídeo, empremtes i records» | Por Clàudia Brufau
Visita a l’assaig del dimarts 6 de setembre de 2016. M’han citat a les quatre de la tarda al Mercat. Arribo justa i passo per davant la taquilla com una bala. Em crida una noia, no ens coneixem, però ha deduït qui era jo ipso facto. És l’Anabel Labrador, la productora executiva de l’obra, m’acompanya a la Sala Pina Bausch on assagen. Entrant a mà dreta hi ha una taula llarga amb tot d’ordinadors portàtils desplegats. Darrere hi ha uns taulells amb tot de notes i fotografies. Sembla el taulell d’una investigació policial: tot està metòdicament ordenat i alineat, des del post-its als figurins del vestuari. Es respira un ambient de concentració, però alhora relaxat. Tots estan asseguts davant del seu portàtil corresponent, menys en Ferran i en Trevor que volten pel mig de la sala provant uns desplaçaments. L’Anabel em porta una cadira i m’assec al costat de l’Albert Tola, el dramaturg, quan al cap d’un minut ve en Ferran Carvajal, el director, i em saluda. Estar en aquell moment a l’assaig és veure la materialització del projecte que en Ferran, m’havia explicat per telèfon. Una conversa per telèfon amb en Ferran Carvajal ... tres mesos abans. “És un projecte que va nèixer fa més de dos anys”, em va dir en Ferran. En Trevor Carlson va ser el director executiu de la companyia de Merce Cunnigham durant quinze anys. La relació professional va derivar a una més personal, en la que en Trevor va cuidar al mític coreògraf com un amic, i fins i tot com un fill, durant els seus últims anys de vida. Aquesta època va deixar un pou d’anècdotes i una gran empremta en la vida d’en Trevor. “La gent li deia que escrivís un llibre, però ell diu que mai s’ha sentit escriptor. Jo li vaig dir: deixa que reculli aquestes memòries, et faré una sèrie d’entrevistes i ja veurem què fem amb aquest material.” Quina era la millor manera de presentar el que havien extret de les entrevistes? “El format més clar era el documental”, em va dir Ferran, perquè els últims anys en Cunnigham no s’havia separat d’una videocàmera que en Trevor li havia reglat. El que va donar peu a aquest regal va ser un personatge d’American Beauty (1999): “en Merce es va quedar molt impatactat amb el noi de la vídeocamera que ho filmava tot, el que grava el vol d’una una bossa de plàstic”. Durant una colla d’anys en Merce no va parar de filmar des de la seva cadira de rodes (part d’aquest material es mostrarà al públic per primera vegada). Ara Thorus Arts, la productora que dirigeixen en Trevor i en Ferran, té els drets per fer servir aquest material. Un documental semblava el format més obvi, però al sospesar la seva trajectòria en Ferran es va preguntar “si a nivell escènic es podia fer alguna cosa. Llavors va ser quan vaig convidar a l’Albert Tola que m’ajudés amb els textos i donar forma als relats. Llavors va ser quan vam introduir l’escriptura automàtica i escriure els somnis d’en Trevor, a partir d’aquí van començar a aparèixer altres dimensions textuals.” En Trevor Carlson va descartar escriure un llibre, però en canvi trepitjarà un escenari. S’ha passat bona part de la seva carrera professional movent projectes des d’una oficina o des del backstage. Tot i que va estudiar dansa a la Julliard School de Nova York, durant els estudis se’n va adonar que no tenia vocació per ser ballarí, però volia continuar en el sector com a gestor. Es va graduar com a ballarí i la seva carrera com a productor executiu i gestor ha estat molt fructífera. Un dels projectes que em va explicar en Ferran amb molt d’entusiasme per telèfon va ser el “Legacy Plan”, en el que es contemplava des del tancament de la companyia del coreògraf amb un gira final de dos anys a la cura del seu llegat d’una manera sostenible. En Ferran i en Trevor es van conèixer el 2007 al Festival Internacional de Melbourne, a Austràlia. Després d’aquest encontre en Ferran va viure a Nova York per estar amb en Trevor, on va conèixer la companyia llegendària des de dins. “Al tenir la oportunitat de seguir-los vaig poder entendre les mecàniques, el treball sobre l’atzar. Els seus ballarins eren unes màquines, en el millor sentit, com sabien ballar senses música i anar milimetrats. Això em va ampliar molt la meva visió sobre els processos de treball”. Més enllà de l’enriquiment artístic que va representar per en Ferran, la relació d’en Trevor amb Cunnigham també li va resultar soprenent: “al principi veia que aquella relació anava molt més enllà de la feina. En Trevor sentia una responsabilitat d’estar present per en Merce. Li organitzava l’assitència de les infermeres, i si a més trobava nous reptes pel Merce, això d’alguna manera feia que continués en actiu.” “Aquest projecte va començar d’una manera molt personal pel que ha significat conèixer el Trevor i com s’ha desenvolupat la nostra relació”, em va remarcar en Ferran. Calia païr tota la informació i les diferències culturals: ara ja fa quatre anys que en Trevor viu a Barcelona. El projecte íntim ha madurat pel seu propi pes, i a més les possibilitats narratives que han descobert en el procés els han portat a compondre un projecte crossmedia. De moment, ens centrem en la proposta escènica: Not a moment too soon. ... En Trevor és enmig de la sala, repassa el text a mitja veu, s’atura i el repassa mentalment, i tot seguit demana si podria canviar l’ordre de la frase: li va millor per integrar-la. S’acaba l’assaig i l’Anabel i la resta de l’equip pleguen. Sortim de la sala i ens assaiem a una taula del primer pis, amb en Ferran i l’Albert comencem a conversar sobre el procés creatiu. ...Del 14 al 16 d'octubre a la sala MAC del Mercat de les Flors.Fotografies:1 per Guayarmina Amador2 per Yoana Miguel3 per Yoana Miguel