SiNOPSi
Si esteu llegint això és que ens estimeu. O que heu sentit alguna espècie d’atracció inesperada per una obra amb un títol tan desafortunat com Y-X o La fidelitat dels cignes negres i esteu intentant esbrinar de què tracta. O potser és que esteu secretament enamorats d’algun dels nostres actors i, per tal de tenir tema de conversa i quedar bé, us voleu assegurar que entendreu l’espectacle.
Sigui com sigui, si esteu llegint aquesta sinopsi feta per encàrrec i a altes hores de la nit intentant combinar això del teatre amb qualsevol altra feina precària, és perquè heu sentit un impuls, per petit que sigui, vinculat a l’amor. Si és així, si heu sentit amor, amor vertader, -el de les pel·lícules de Hollywood o el dels contes de fades- només us fa falta seguir el vostre instint i venir a veure “YX”, un caramelet romàntic que hem cuinat a foc lent. Això sí, si realment ens estimeu, més val que no torneu mai més al teatre i que no goseu anar a veure, no goseu ni somiar amb cap altre espectacle. Sou el nostre públic i, si ho féssiu, ens sentiríem profundament traïts. I ploraríem. Molt.
ARTICLE
«Crònica Y-X o La fidelitat dels cignes negres» | Por Jordi Bordes
L'amor, d'entrada, és suggerent, dolç, refrescant, agradable, novedós. És una carícia que posa els pèls de punta i que desperta noves parts del cos i del cervell. Sempre és igual. Les endorfines s'imposen a qualsevol raonament. Però l'amor, també té una altra part dura, rugosa, menys plaent però molt més resistent i efectiva. Com la part que rasca d'un fregall. Així és la mirada de la companyia el Martell. Entre el joc i la política; entre el món ensucrat dels prínceps blaus i la fragmentació i la metateatralitat que evidencia que tot és una proposta ficcionada. L'amor és únic? Si el món de la parella només admet una mitja taronja, tot acaba resultant molt excloent. Com aquell que només volgués seguir el treball d'un músic o d'una companyia i menystenir tota la resta de l'art. Evidentment, sona provocador. I és que ho és. En l'escena de la Sala Sandaru un xafogós matí de 27 de juny les peces de les innombrables escenes van armant-se, lentament. Ensenyant als actors que han faltat en algun assaig la coreografia i provant d'implementar-la amb els cinc actors en conjunt. La fragmentació és absoluta. El codi teatral es trenca per tornar a arrencar en el que pot ser una discusió de cinc éssers que viatgen dels seus personatges capriciosos (amb instants de dolor evident com quan es dóna veu a la preadolescent, lapidada per adulteri) i que trenquen la narració constantment. En aquests trencaments, es fa evident la fugida del teatre naturalista o realista. Tot és ficció, però tot ajuda a revelar veritat. Aquest és el codi d'una peça, aparentment naïf (a jutjar per les bromes cruels a l'escena), que revela quins són els límits morals i com donar un bon cop de martell per estovar-ho. El teatre és com la gota d'aigua lenta que acaba foradant la pedra. En aquesta producció, s'opta per un fregall de dues cares (un sempre vol quedar-se amb la part suau, esponjosa, sense adonar-se que aquest món maniqueista de blancs i negres només esconcedeix la part rugosa a la resta de la societat). Quan s'ha d'eliminar el greix i les cremades al cul de l'olla, la part que es necessita és la que rasca. Aquest és un teatre necessari. El fregall és política.
