SiNOPSi
“Bien-unidos ¡Bienvenidos a aquí! A la Gala de nuestra reconstrucción. A la reforma de nuestra identidad. Al diseño del deseo común. A la consolidación de la certeza a través de la forma de las cosas. La forma no es trivial. El conocimiento de la forma es la clave de la sabiduría. ¿Para qué venir hoy hasta aquí? ¡Para trascender!”
Un jove periodista es capbussa dins les entranyes del esdeveniment més glamurós de l’any. Retransmetent en directe per a tot el món, vol, amb una única pregunta, despullar l’estrella principal de l’espectacle, deixant en evidencia la seva superficialitat i inconsciència. Però la gala convertirà la puresa del periodista en part del espectacle, corrompent-la, utilitzant-la per mantenir l’audiència al màxim fins a un final explosiu.
Dramaburg és una reflexió sobre la civilització de l’espectacle. Sobre com convertim en producte tot allò que queda pur i natural en nosaltres, convertint-nos en còmplices i turistes de la destrucció del nostre món.
ARTICLE
«crònica Dramaburg» | Por Jordi Bordes
Divendres a la tard preestiuenc. A la foscor de la Sala Andy Warhol de la Nau Ivanow els actors de Dramaburg es vesteixen unes malles que van cobrint tot el cos. Encara els hi falta l'impermeable per completar el seu vestuari postfuturista. Són un grup que escombra cendres radioactives. Sempre se'ls acumula la feina. El descans preceptiu és, quasi, una quimera. Si la humanitat exposa a la vida al Planeta al límit, també els plans de neteja són agobiants, impossibles de complir. A terra, les marques de l'escenari de l'Atrium, més reduït encara que aquest escenari. La sala, que estrenarien professionalment les creacions de la Factoria Escènica Internacional (FEI) de Carme Portaceli sempre implicava una dificultat per una columna central. Integrar-la a l'espai era el repte de tot escenògraf. Ara, amb unes grades més reduïdes la columna queda al marge, entre caixes. A l'Atrium també hi ha una tirànica imposició de l'espai. Dramaburg aprofitarà les dues obertures del fons perquè els seus personatges transitin misteriosos pel darrere de la pilona de l'edifici. Tornem a escena. Xavier Torra engega el seu monòleg fent les propostes d'articles per a un diari. Vol parlar d'allò que ningú escriu i que és ben pròxim a tot ciutadà. Petites reflexions que poden dur a conclusions radicals, valentes, militants. Però cap interessa al magnat de la rotativa. Finalment, el traslladen a fer una crònica de colorín d'una gala internacional de moda. Ell procura informar-se per poder treure suc a aquell pastitx de festa però ni tant sols això li aconsellen. La gala supura tota la superficialitat que la societat ha sabut metabolitzar durant els darrers segles de la postmodernitat. El plaer, el desig, la fisicalitat és provocadorament ofensiu. L'acció explícita guanya a la insinuació, en un passatge que evoca un món sense matís del Sapiens Zoo, d'Animal Religion. L'artificiositat dels personatges contrasta amb la honestedat dels actors i de la proposta. Estan representant allò que els ofega, per mirar d'esclatar-ho. Aquesta recerca els va dur a quedar tercers en el concurs del DespertaLab, extrem que ha permès quatre setmanes de residència i 10 dies d'explotació a l'Atrium. En el fons, saben que l'enemic és massa poderós, que sucumbiran en l'intent. Però algú s'ha d'encarregar d'ensenyar la deixalla de la societat i mirar de processar-la. Guillem Gefaell, provocador, denunciava en la roda de premsa de presentació del cicle, de la setmana passada, que la vida slow i el món vegà només concedeix uns segons més d'agonia a un planeta exhaust. Cal salvar el planeta destruint la humanitat, augura corrosiu. El públic haurà de triar entre una màscara antigàs o una de Mickey Mouse.La veritat no permet solucions intermitges....
