Qui bones obres farà

Pep Tosar ha plantejat un joc de miralls (novament) teatral en què construeix el seu conegut discurs sobre el predomini actual del teatre vulgar per sobre de l'agonia del teatre d'art, de la necessitat de posar veu a la denúncia. Ho ha fet amb un notable desplegament actoral i de producció, amb el suport del TNC. Qui bones obres farà respira l'escepticisme d'El Mestre i Margarita: es perd amb la ràbia i malmet la fusteria teatral per una idea que es revela insuficient. Per reivindicar un teatre de la veu, de la paraula, de l'actor, cal aconseguir un muntatge que faci vibrar l'espectador. Que hi hagi emoció i veritat a escena. Les tres hores (comptant el descans) no aporten gaire res de nou. Perquè Tosar ja ha navegat per aquests rius de ràbia altres cops i perquè el desig d'incloure ferides personals malmet l'obra en sí. Els diàlegs són molt forçats, gens naturals. Els personatges, massa esquemàtics. permet endevinar de seguidaquin serà el desenllaç de la trama (tot i que probablement tampoc és el més important, tenint en compte que construeix a partir d'escenes txekhovianes conegudes). Txèkhov no imposa el seu discurs als personatges: deixa que el destí sigui fatal i que tots els protagonistes (des del metge utòpic al pagès desvagat o al militar sense esma) acabin comprovant com  no poden variar la història. Hi regna la infelicitat. A Qui bones obres farà també es produirà la fatalitat (amb un final melodramàtic que té més de sèrie sentimental de televisió que d'alt teatre) però després que la veu del dramaturg hagi blasmat públic, crítica, productors, actors i especulació immobiliària inclosa. Només hi ha un fil de vida, sí, en el personatge que interpreta Imma Colomer, afectada per una demència senil que li permet parlar amb el propi Txèkhov i confessar l'inconfessable al seu marit (confonent-lo pel seu pare). Hi ha dolor i agonia però li falta el contrast del personatge verge de Txèkhov, amb il·lusió. Tot és cremat, ja d'arrencada. El mínim bri d'esperança, es podreix abans de florir. Pep Tosar perd l'oportunitat de reivindicar el seu teatre més exponencial, en el que li agrada emmirallar-se en personatges magnètics com Blai Bonet (Casa en obres), Damià Huguet (Esquena de ganivet), Vicent Andrés Estelles (Les ulleres d'Estellés), García Lorca (García Lorca) o els poemes de Miquel Àngel Riera (Poemes a Nai). Són unes peces amb aire de documental que fusiona música, coreografia, entrevistes gravades i paraula, un món que ensenya com poden brillar els ulls en un rostre marcat per l'escepticisme i la derrota. A Qui bones obres farà Krystian Lupa reivindica la presència de l'acció vulgar a l'escena, perquè forma part de la vida, però alerta que això no implica que el teatre s'hagi de convertir en vulgar. L'art del teatre és processar les buidors vitals de la societat i que els mateixos espectadords treguin les seves pròpies conclusions.

 Un crític toc d’atenció, en forma de rèquiem, sobre el declivi del teatre de la paraula i l’emoció poètica. Pep Tosar ha anat més enllà del seu irònic pensament sobre l’art escènic a Qui bones obres farà , una obra que brilla a la Sala Petita del TNC. El text del controvertit creador mallorquí està basat en L’hort dels cirerers , d’Anton Txékhov. Són gairebé tres hores al servei de la reivindicació de l’art autèntic davant una cultura oficial que admet (i que prioritza) la banalitat d’una oferta destinada al fulgurant èxit comercial. El muntatge també llança una encertada mirada cap a les conseqüències que per a les relacions dels personatges té aquesta situació, circumstància a la qual ajuden les oportu nes incursions en altres obres de Txékhov, com La gavina i Les tres germanes .  Un teatre, inspirat en A Barraca de Lisboa, es veu obligat a tancar les portes. La companyia no pot pagar els lloguers i el desnonament és irreversible. El grup, amb 35 anys de trajectòria, decideix acomiadar-se del públic amb la representació de La gavina , obra amb la qual va ser inaugurada la sala. El gest de complicitat de l’autor amb l’ambiciós muntatge que el 1997 va presentar Josep Maria Flotats amb gran profusió de mitjans al mateix TNC, davant les limitacions de companyies com la del relat, no passa inadvertit.  L’esdeveniment reuneix els supervivents de la companyia. La visió de la família aristocràtica que en l’obra de Txékhov perd casa seva és substituïda aquí per la dels que han de renunciar al seu hàbitat artístic. Un productor (Xavi Sáez) pretén convertir la sala en un teatre comercial. El missatge és clar: el sentit de la creació pura dels anys 70 ja no té espai avui. El joc de miralls que ofereix el desenvolupament de la trama permet incidir en múltiples qüestions, incloent-hi dos triangles amorosos. Els temors que el muntatge acabi derivant cap a un terreny discursiu i alliçonador s’esvaeixen aviat i la intensitat creix a mesura que avança la representació. Tosar, encarnant Txékhov en un rol de narrador que ajuda a centrar la mirada de l’espectador, dirigeix amb encert un bon repartiment d’actors.  La construcció del personatge d’Imma Colomer, una figurinista amb un avançat Alzheimer, és excel·lent. La seva delicada interpretació d’una dona en el límit de la consciència emociona profundament. Des d’aquell estat fins i tot dialoga amb el desaparegut Txékhov. Evelyn Arévalo enlluerna com a Nina i brillen també Miquel Gelabert i Tilda Espluga, mentre la pianista Elisabet Raspall il·lumina l’acció amb les seves inspirades atmosferes musicals.  Les intervencions en vídeo d’Albert Vidal, Krystian Lupa i Gilda Love donen força al contingut crític d’aquesta funció que compta així mateix amb els suggerents titelles de Mim Juncà. Una obra que entreté i ajuda a reflexionar. 

Pep Tosar torna a Txèkhov,  sense necessitat tampoc ara de  muntar  exactament  una obra de Txèkhov. Fa uns pocs anys, Tosar ens va oferir al Cìrcol Maldà una admirable variació lliure (molt lliure) del “Ivanov” txekhovià entreteixida amb una colpidora història d’amor i de teatre ,  plena com acostuma a passar sempre amb tot el que toca ell de reflexions sobre la mediocritat creixent de la nostra vida artística, i titulada precisament “Molts records per Ivanov”. I a qualsevol que veies llavors aquell tan notable espectacle, li costarà ben poc establir paral·lelismes amb aquest  altre amb què Tosar ha pogut finalment traspassar les portes del TNC, i estrenar en el marc d’una institució amb la qual , no sempre ha mantingut una relació massa amigable. Llavors, el referent bàsic era evidentment aquella peça juvenil de Txèkhov sobre un escriptor en crisi que ha deixat de creure en tot i en ell mateix. Ara, el referent bàsic és aquell “L’hort dels cirerers” que parla d’un món que s’acaba i que és a punt de desallotjar el seu decorat vital (  a l’obra original, la vella mansió familiar i el cobejat hort que l’envolta; a l’espectacle de Tosar, la sala teatral al voltant de la qual s’han mogut d’una o altra manera tots els personatges del text ) en busca d’horitzons no necessàriament millors. Ara, com llavors,  el Txèkhov de  “La gavina” s’escola també sovint a l’escenari, fent de mirall en el qual resulta fàcil reconèixer actituds i emocions que corresponen als nous personatges creats per Tosar. Ara, com llavors, ens trobem davant un antic  triangle amorós barrejat amb una intensa història d’amistat que segueix marcant el destí dels seus protagonistes . I ara, com llavors, es fa palesa la fidelitat amb què Tosar segueix volent ficar el dit a la nafra d’una cultura malalta que es deixa caure per la perillosa pendent del camí fàcil i afalagador, entre la indeferència general d’institucions i “patums” més atentes a la lluentor exterior que al rigor interior. Tosar pot semblar en aquest sentit una mena d’integrista reincident ( d’altra banda, ja va bé que algú ho sigui una mica ) , pel que fa al tema de la nostra cultura en hores baixes .  I , evidentment, pel que fa al seu concepte sobre el que ha de ser el teatre; un concepte que aquí ens arriba reforçat per paraules de mestres com ara Lupa, i revestit en forma d’homenatge al gran Tzadeus Kantor; fins i tot hi ha un personatge invisible però omnipresent de l’obra que porta el nom del magistral creador de “La classe morta”. Però entre les  titelles kantorianes  i el fantasma d’un Txèkhov que –ara ho sabem- parla perfectament català amb accent mallorquí i no s’ha volgut perdre tampoc la festa, Tosar ens introdueix una sèrie de personatges que funcionen una mica com a metàfora, però que alhora reclamen la seva condició d’éssers dotats amb vida pròpia. I entre les parets d’aquest teatre fictici a punt de tancar portes que evoca tan clarament la imatge i la trajectòria d’altres teatres reals que probablement us vindran al cap veient l’obra, i entre les picades d’ullet que Tosar li adreça al seu propi passat, us hi trobareu també tres hores de brillant representació. I  un grapat d’éssers carregats d’històries personals que ens van enxampant poc a poc en la seva xarxa de frustracions. Sense deixar per això de banda aquells moments en els quals el drama busca una sortida a través l’humor : impagable en aquest sentit, la presència d’una Imma Colomer ficada sota la pell d’un dona senil a qui la memòria se li escapa per la boca ; un regal de personatge! Ni tampoc, aquells altres moments en els quals tot deriva cap a la festa de comiat al son de “Cachito, cachito”, abans de precipitar-se cap a un final potser una mica desajustat ( la referència a “La dama de Shangai” no acaba de funcionar , potser perquè caldria reforçar-la visualment ) però no exempt tampoc d’aquell rampell tragicòmic que Txèkhov sabia ficar-li als absurds de la vida.