30 elefants sota un paraigua

El més sorprenent d'espectacles destinats als més petits com els del cicle Babies de Viu el Teatre, al CCCB, és com reacciona cadascun dels destinataris. Alguns, amb no més de 540 dies escassos en aquest món, es deleixen per formar part de l'espectacle i no paren fins que aconsegueixen fusionar-se amb els intèrprets al mig de la pista. D'altres, es queden embadalits observant cadascuna de les escenes. Alguns acompanyen la música. I els més aspirants al gremi de fans espectadors fins i tot deixen anar un "bravo!" après vés a saber on. Arribar a totes aquestes sensibilitats acabades de néixer és un repte per a qualsevol de les companyies que es proposen fer espectacles reduïts (màxim 30 minuts) on la música, el color, la il·luminació i els efectes escenogràfics i l'attrezzo formen part essencial del guió. Però en el cas d'aquest espectacle de dansa-teatre, contràriament al que es podria pensar, el text no s'escatima i forma part essencial de tot el muntatge. I és que la paraula, com la música, el gest, la llum o el color, també sedueix els més petits ni que no n'acabin de copsar del tot el significat, un significat, en el cas de '30 elefants sota un paraigua', que s'adreça més aviat als adults que acompanyen els petits i que els explica un conte en clau de mariners, vaixells, mars desconeguts i elefants amagats en un delta, que poua en el que la vida comporta, des del naixement a les il·lusions, les esperances, les frutracions i l'amor que ve, l'amor que se'n va i l'amor que es guarda per sempre com un record en una capsa tancada. (...)

Un conte xiuxiuejat que es balla i que es comparteix. Un viatge a no se sap on però sempre molt ben acompanyant, càlid, tendre, regenerador. Al delta dels 30 elefants els de La petita malumaluga ballen una història que es nodreix d'altres pessics de contes. Hi ha ball i una música suau (tot i que una balada pot ser divertidament atravessada per un xarleston) que incita al ball als més menuts. Cal,abans, que es generi el clímax adequat. I per això se'ls mulla als de les primeres fileres amb pluja de confetti, se'ls demana que encenguin les llanternes perquè il·luminin allò que vulguin, que s'aixopluguin sota un paraigua el facin rodar, que facin volar avions de paper... La història, prou abstracta, parla d'una pluja incessant, d'uns personatges que hi transiten sense deixar massa rastre, de les absències de les pèrdues, del joc dels infants fins a fer-se adults. o d'un banquer que, habituat a sobreviure en els hàbitats més hostils, es converteix en peix. I els elefants? Aixoplugats sota d'un paraigua, o de trenta, guarnint l'espai d'estampes a contrallum, amb prou aire perquè cada criatura trobi el seu espai en el que sentir-se acollit i gatejar fins els pares o ballar, apropant-se als límits de l'escenari. Com una vetllada compartida en un instant de festa amb la família més íntima, al menjador de casa. Transporta; és un petit privilegi.