Una hora en la vida de Stefan Zweig

Sergi Belbel ens descobreix un autor canari en ascens, Antonio Tabares, amb aquest petit i deliciós muntatge a la Beckett, una peça d’orfebreria que s’allunya totalment del conjunt de l’oferta nadalenca. Tabares equilibra amb astúcia el thriller amb el debat ètico-filosòfic d’alta volada, sense que ni un ni altre en surtin perjudicats. L’obra dura una hora i mitja, i per tant, el títol, ‘Una hora en la vida de Stefan Zweig’, és merament enunciatiu dels darrers compassos, angoixats, de l’ escriptor, que no veu altra sortida a l’expansió del nazisme que el suïcidi. Ho té tot meticulosament planificat amb la seva dona, molt més jove,  Charlotte Altman, però just abans del comiat definitiu arriba la inoportuna visita de Fridman, un misteriós personatge mogut per intencions gens clares (és un admirador de Zweig, un espia nazi, un jueu fugitiu com ho ha estat l’escriptor, un lladre?). El debat dialèctic al voltant del problema de la llibertat entre aquest intrús i Zweig és un dels atractius de la ficció que proposa l’autor, sense que, com ja s’ha apuntat més amunt, deixi de planar un tèrbol ambient de misteri. Apareixen cites a Balzac i sobretot a Montaigne, que anticipen, d’altra banda, l’existencialisme sartrià i algunes de llurs implicacions.  Si en algun punt falla l’ invent de l’autor, és al meu parer, en el personatge de Charlotte, que mostra al final una fortalesa vital i filantròpica difícilment justificables en algú que ha decidit suïcidar-se. Belbel ha dirigit bé el tercet, aconseguint una interpretació absolutament impagable per part de Roberto Quintana, afinadíssim en una postura hieràtica, displicent des de l’autoritat moral i intel·lectual de la qual se sap posseïdor Zweig (en aquell moment, una de les grans firmes de la literatura germànica). Molt bé també Celia Vioque com a sacrificada companya de viatge de l’escriptor, però un pel atribolat , per contra, el paper de Fridman que dibuixa Acuña-Pohl, a qui, en qualitat de coproductor, li devem en part aquesta petita joia escènica. Atenció, no és però, la millor tria, si esteu baixos d’ endorfines. 

Els fervorosos lectors de l'autor de 'Carta d'una desconeguda' tenen sobrats motius per acudir aquests dies a la Beckett. L'estrena de 'Una hora en la vida de Stefan Zweig', de l'emergent dramaturg canari Antonio Tabares, els ofereix en safata l'oportunitat de bussejar en el pensament de l'influent escriptor austríac a partir de la recreació dels últims moments de la seva existència. Sergi Belbel dirigeix ​​amb harmoniosa sensibilitat i molt bon pols aquest exquisit muntatge de Excèntrica Produccions de Sevilla.Raó i sentiment es conjuguen en aquest text ple de delicat intimisme. La posada en escena fa que l'espectador, envoltant l'escenari, es submergeixi en l'acció dramàtica percebent-la tan propera com els mateixos protagonistes. El perfil dels personatges, que es mouen amb elegant naturalitat en la minimalista escenografia de Max Glaenzel, contribueix a crear la colpidora atmosfera del tràgic però res morbós relat.L'acció es desenvolupa a l'interior de la casa de Petrópolis (Brasil), última destinació del permanent exili de l'escriptor, el 22 de febrer de 1942. Zweig (Roberto Quintana, gairebé un clon de l'autor) prepara meticulosament el seu suïcidi. Les cartes que aclareixen la seva decisió i les que al·ludeixen al seu descontentament pel naufragi del seu ideal europeu sota l'horda nazi, amb París repetidament al·ludit com a exemple de la cultura i civilització, estan llestes.La seva segona esposa, Lotte (una commovedora i magnètica Celia Vioque), llegeix la missiva de comiat que deixarà a la taula del seu despatx. L'actriu aconsegueix que el públic empatitzi amb la força d'una dona que decideix per amor acompanyar en l'últim viatge al desesperat intel·lectual, encara que no se senti reconeguda com ho va ser la primera parella de Zweig, Friderique, el fantasma de la qual sobrevola en la narració.La tensa calma es trenca amb l'aparició d'un inoportú visitant, Fridman (un implicat Gregor Acuña un pel passat de voltes), acabat d'arribar d'Europa. Qui és aquest estrany individu que ve recomanat ni més ni menys que pel compositor Richard Strauss amb el qual va col·laborar l'escriptor, malgrat la coexistència del músic amb el règim de Hitler? És jueu o un espia del règim nazi? És creïble la seva obsessió per una làmina de William Blake que va pertànyer a Zweig?Tabares aprofita la inserció del monomaníac personatge per posar en qüestió la decisió del suïcidi i apel·lar a la responsabilitat que té l'autor davant els seus lectors. És una de les moltes qüestions que se susciten en aquest intens muntatge que apropa fidelment a la figura del desaparegut creador. La trama manté en suspens l'espectador amb una atmosfera perfectament aconseguida. I un apunt més. Tant si han llegit o no a Zweig, acabaràn sortint del teatre amb ganes d'aprofundir en la seva obra. No us la perdeu.

El canari Antonio Tabares demostra un gran domini de la construcció dramàtica i exhibeix una brillant intensitat en els diàlegs. Alhora demostra una abocada immersió en el pensament i el món literari de Stefan Zweig i arma una tensa, tensíssima, hora i mitja d'espectacle sobre els darrers moments de l'escriptor que, quan està a punt d'encarar amb gran serenitat un suïcidi llargament meditat, un intrús el posa en qüestió i en el sotrac tot sembla adquirir un nou carés. Exquisida interpretació de Roberto Quintana en el rol de l'escriptor i de Celia Vioque en el de la jove i abnegada esposa que ans de seguir-lo en la seva planificada determinació, tindrà un esclat de grandesa humana a l'alçada del moment històric. Llàstima que Gregor Acuña, en el rol del visitant importú, adopta unes maneres incontrolades que ratllen l'histrionisme i resten versemblança al personatge. Una obra per degustar amb elevació d'esperit i íntima llibertat.