Al nostre gust

Quan un s’aboca a fer el que li ve de gust i té ofici i talent és molt probable que les coses li surtin bé. Per més arriscat que sigui. Oriol Broggi s’ha embrancat en una proposta 100% teatral que aglutina grans obres del gènere (i també de la poesia i altres arts) a través de fragments dels seus textos. Colze amb colze amb Marc Artigau han configurat un espectacle amb escenes cèlebres, de gran intensitat, que conviden l’espectador a transitar per una infinitat de paraules escrites per ser escoltades, vistes i sentides. Així és ‘Al nostre gust’, un muntatge sorgit de ‘Al vostre gust’ que s’ha esmunyit de l’exclusivitat de la ploma de Shakespeare per integrar moltes altres veus de tots els temps. Sòfocles, Calderón de la Barca, Molière, Henrik Ibsen, Anton Txékhov, Edmon Rostand, J. V. Foix, Joan Salvat-Papasseit, Salvador Espriu, Federico Fellini, Harold Pinter, Tom Stoppard, Bernard-Marie Koltès i Wajdi Mouawad, entre d’altres. Perquè sí, com diuen en un moment de l’obra: “2.000 anys de teatre es poden fer en uns pocs metres de fusta”. Aquest patchwork de referents teatrals està cosit amb uns fils que abracen retalls minuciosament triats per constituir una peça única i harmònica. Que ningú s’espanti! No cal ser un erudit per gaudir-ne. És cert que reconèixer els mots, els personatges i les situacions aporta satisfacció íntima, però no deixeu que aquest afany us prengui la delícia de deixar-vos endur per la màgia que es genera a l’escenari. Si els doneu permís, La Perla 29 us faran volar entremig d’aquests instants de veritat i ficció que omplen l’espai de conceptes i formes i viureu el present dels protagonistes. Segona consideració: Són dues hores de funció sense una dramatúrgia convencional. És a dir, no s’explica una història que arrenca, hi passen coses i acaba. Es produeix una altra mena de transmissió, més etèria, lligada al món teatral i al llegat de la cultura, però no s’ha de considerar tampoc un treball endogàmic ja que, per si mateix, és tot un espectacle. D’altra banda, no hi ha treva, però s’hi crea un clima que permet que respiri. El relleu de to de cada autor, l’entrada i sortida de personatges construïts del no res, la combinació de monòlegs, diàlegs i converses (fins i tot se n’inclouen en VO!), l’estaticisme enfront del moviment coreogràfic, la intimitat davant l’expansió... permet passar en pocs segons de la tensió controlada a l’experiment catàrtic. La il·luminació també és clau per aconseguir aquest clima fent que l’espai cobri dimensions diferents. L’acció transcorre sobre un escenari de fusta central –aquest cop la sorra de Broggi hi és, però queda relegada– amb públic a banda i banda i amb una escenografia pràcticament nua. Una solució coherent que realça la universalitat dels textos, la paraula i la interpretació dels actors. Ara bé, malgrat la idoneïtat de tots aquests recursos, l’atenció i silenci que requereix l’espectacle poden resultar excessius pel públic menys assidu o poc enamorat de les arts escèniques.

Diu que els de La Perla 29 volien muntar Al vostre gust de Shakespeare però l’element pecuniari els va fer replantejar la vida, reorientar el projecte i reconduir-ne l’energia. I d’aquesta forma va néixer Al nostre gust, una mena de reacció a l’adversitat en la qual la companyia d’Oriol Broggi barreja textos i personatges de diverses procedències amb l’únic denominador comú de formar part de les fílies teatrals dels seus artífexs. Durant dues intenses hores, damunt l’escenari de la Biblioteca de Catalunya s’hi succeeixen Shakespeare, Mouawad, Hadke, Papasseit, De Filippo i molts d’altres, sense ordre ni concert. Ni, sobretot, concessions a uns espectadors que, si no opten per deixar-se portar per aquest magma sense fer-se massa preguntes, s’exposen a infartar intentant endevinar de quina obra és tal fragment, on havia sentit aquesta rèplica o qui és el personatge que deia això... Al nostre gust és, per damunt de tot, una proposta, podria dir-se, per a espectadors prèmium. Prèmium, tant si accedeixen al viatge que proposa la companyia –i que en molts moments sembla perdre el rumb-- com si no poden reprimir la inevitable tendència a autointerrogar-se sobre la pròpia cultura teatral. Uns i altres, en qualsevol cas, es trobaran davant d’un espectacle tant arriscat i valent com dens i elevat. I, sobretot, paradoxal. Paradoxal perquè hi ha un gran treball de dramatúrgia del propi Broggi i Marc Artigau, que aconsegueixen donar una aparença de continuïtat al que en realitat és un puzle amb peces que no necessàriament encaixen. Paradoxal perquè els actors són bons i, per norma general, estan molt bé, en especial Laura Aubert (actriu que ha de donar molta guerra en el camp del drama), Ramon Vila i Toni Gomila. Paradoxal perquè, tècnicament, la cosa té la signatura de La Perla i això vol dir una il·luminació excepcional, un espai escènic i un vestuari magnífics i un espai sonor impecable. Paradoxal donat que, en definitiva, tot està perfecte i no es pot dir que no sigui un molt bon treball; però perquè, a la vegada, cal fer notar que tota aquesta energia es queda tancada a l’escenari. En d’altres paraules: una creació tant i tant ben acabada no aconsegueix trencar la inexistent quarta paret i acaba convertida en un aparador al qual els espectadors no poden accedir malgrat que, paradoxalment (i perdó per la insistència) a alguns fins i tot se’ls emporten a ballar damunt de l’escenari... A Al nostre gust hi ha més emoció dalt les taules que a la platea i un acaba marxant del teatre amb la sensació que no l’han deixat participar a la festa i que tot plegat està fet més en clau interna que externa. I enyorant el grandíssim espectacle que tindríem si s’hagués aconseguit obrir una via perquè el sentiment arribés al públic.

Quizás comenzar diciendo que este patchwork de historias y de personajes de diferentes autores y épocas no ha sido demasiado de "el me gust" sería hacerle un flaco favor al montaje, que no busca tanto impactar como entretener. Con dos niveles de lectura, para aquellos espectadores avispados y fanáticos que vayan reconociendo uno por uno a los diferentes personajes que ante ellos se muestran, y otros, el espectador medio, que se deje de pamplinas y simplemente esté para el discursos independientemente de quien sea el mediador que lo pronuncie. A medio camino entre unos y otros, descifrando algunos de ellos, pero sin caer en la decepción por ser incapaz de ver a otros, intento buscarle una especie de sentido al montaje, un homenaje al teatro que le gusta a Oriol Broggi, al teatro en general, se ha visto, caramelo presente. Pero aún leyendo el subtítulo del espectáculo: "a les víctimes de l'esperança i l'optimisme" no veo qué relación guardan entre sí los diferentes personajes.Quizás no sea justo valorar un espectáculo del cuál no has extraído todo su jugo bien por ignorancia, bien por falta de voluntad pero la vida y el teatro no está hechos para que todo el mundo llegue a las múltiples lecturas que de bien seguro se propuso Oriol Broggi al crearlo. Pero la mía, personal e intransferible, es que las costuras de este patchwork están a medio coser, el resultado es demasiado inconexo.Eso sí, siempre habrá que agradecerle a Broggi haberle dado un papel dramático a Laura Aubert, demasiado centrada en lo cómico y al que lo dramático le sienta como un guante, nos transmite el dolor y hace que nos pongamos en su piel. Sólo dura un instante, ¡pero qué instante! Más agradecimientos, la incorporación de un gran Toni Gomila, de bien sabido que el salalt ayuda, o al menos a mi, me invita a aplaudir, pero Gomila demuestra que más allá del mallorquín hay tablas y eso se nota. Por último destacar el monólogo final de Montse Vellvehí, que según me chivan uno de esos frikis teatrales es un relato (sin todavía traducción) de Wajdi Mouawad y que es una autentica delicia para los oídos. (...)