We need to talk

Roger Bernat és un mestre ficcionant situacions reals i traslladant a l'espectador al centre de l'actuació. Ara, s'ha construït amb un equip de còmplices una mena de Karaoke en què es reprodueixen escenes mítiques de la cnversa íntima de parella de pel·lícles mítiques. El públc està seaparat per sexes i partida per la gran pantalla que projecta els plànols de la pel·lícula. Són els espectadors els que, en una rudimentària sala de doblatge, posen veu a les rèpliques dels gran actors de Hollywood (majoritàriament). La provocació de trobar-se citant unes rèpliques que poden ser d'un to pujat eròtic amb una persona que la respon que es desconeix (o, encara pitjor, que es pot conéixer) atorga a l'acció un fort component còmic. Però aquesta comicitat desarticula qualsevol conversa de profunditat. Si s'afrontés, el joc trencaria la gravetat del quadre, trinxant la intenció del film original.L'obra permet marxar quan un vulgui. A partir de la mitja hora, ja es veien els primers espectadors que desfilaven portes enfora i que, principalment, no tornaven. Donaven per comprès l'artilugi escènic i els resultava poc gratificant seguir-ho. Molts dels que intervenien com a dobladors (en la sessió de dssabte) ho feien per "protegit" d'algna manera els seus mites cinèfils, sobretot si coneixien l'escena seleccionada. A aquest joc enginyós, a aquesta bona idea, li cal un gir efectiu que trenqui el codi i permeti explorar endins perquè guanyi en consistènca. Les sis hores seleccionades de pel·lícula (i dobades!), de les quals es podens eleccionarfins a dues hores és una fena ingent que no aporta gaire més; material desaprofitat.