Kokoro

Veient l’obra que ens ocupa, Kokoro, s’observa que Lali Ayguadé no s’ha quedat en els llorers de la fama atorgats per la seva condició de bona ballarina, categoria a la qual ha arribat a través del  treball  amb coreògrafs com Akram Khan o Hofesh Shechter per citar-ne dos, doncs la ballarina amplia l’horitzó i enfoca la seva creativitat cap a la coreografia i direcció d’espectacles, sent Kokoro el primer que presenta de gran format. En aquesta obra Ayguadé reflexiona sobre la identitat, sobre el fet de ser un mateix o la transformació que l’ésser humà pot experimentar en el moment de relacionar-se amb altres. Tot aquest calidoscopi, tant físic com emocional, es mostra dalt l’escenari a través de quatre personatges encertadament diferenciats tant pel seu físic  com per la seva forma de vestir.  Ells són una dona i tres homes, propietaris d’un gest diferenciat, que es transformen per tal de donar pas a una evolució inevitable que genera referències com, entre altres, al transvestisme, a la insatisfacció, a la complicitat, a l’agressivitat o a la vellesa. La trobada d’aquests individus té lloc en una església, un espai que propicia la identitat individual i de grup i l’evolució cap a noves creences, tot depenent del discurs que reben i del qual en poden ser víctimes o beneficiaris.  A aquest indret religiós, escenificat per uns inequívocs bancs, s’hi sumen espais més quotidians presidits per d’ una butaca i una catifa, a la vegada que es creen unes atmosferes delimitades per una excel·lent il·luminació, autoria de Fabiana Piccoli, que maximitza l’obra al llarg del seu trajecte. Un altre encert del muntatge es troba en la composició musical que ha fet  Josep Baldomà i que ajuda a posar l’accent a històries que viuen en solitari o en grup els personatges. Unes històries, amb pinzellades de drama però també amb esquitxades d’humor, que pel seu excés i ànsies de narració, entorpeixen el ritme del muntatge que en moments resulta massa feixut. Però, sens dubte, Kokoro és un pas endavant d’una creadora que demostra saber cap on va i que té l’encert de saber escollir la gent que ha de transmetre les seves inquietuds i reflexions com és el cas d’Anna Calsina Forrellad, Nick Coutsier, Sergi Parés i Diego Sinniger de Salas, quatre excel·lents artistes que omplen la seva interpretació no tan sols amb el moviment corporal sinó que també mitjançant unes bones dosis d’ expressions dramàtiques. En aquest apartat cal citar de forma especial, Anna Calsina.

Un grapat de personatges van apareixent en escena, sense solució de continuïtat. Poden dibuixar un temple religiós, un quadrilàter de boxa o una estança familiar. Situacions que tenen totes en comú les relacions més o menys intenses entre ells i com a nexe argumental el pas del temps i les transformacions que es van produint en les seves ànimes i actituds personals. Són quatre intèrprets amb una perfilada coordinació en les coreografies grupals i provinents de diverses disciplines en les arts del moviment. No s'accentua la diversitat, sinó la conjunció. Al capdavall és més semblant del que no pas ens sembla l'impacte que produeix en qualsevol els canvis de la vida, siguin aquests motivats per circumstàncies i en contextos socials diferents. En conjunt, Kokoro és una obra coral sense defugir algun moment de brillantor solista com el que executa Sergi Parés. I amb una determinada dramatúrgia que condiciona tot l'espectacle. A risc de simplificar una mica, hi ha un tipus de dansa que busca en el gest, el moviment, l'expressivitat i la flexibilitat dels cossos una paleta expressiva autònoma, completament contrastada amb la paraula textual, des de la qual dotar de sentit i significat una coreografia. L'autor té una idea que explica a través del dibuix efímer dels ballarins i que l'espectador entén a la seva manera gràcies a la imaginació o els recursos de què disposi. Després, al meu entendre, hi ha aquell altre conjunt de propostes que busquen encabir en una narrativa més o menys complexa una oportunitat per a traduir en moments ballats les grans línies mestres d'allò que es vol transmetre. A partir d'una idea forta i la seva transposició en el llenguatge simbòlic per excel·lència, els mots, troba la millor manera de convertir-los en imatge evanescent. Són dos models de producció en dansa, sembla que aquest darrer cada cop amb més predicament entre el sector. El cas és que qualsevol de les dues opcions resulten artificioses per al cos que balla. Són operacions derivades, i per tant allunyades de l'essència d'aquest llenguatge propi. La dansa, per ella sola, pensa i fa pensar. Només cal percudir-la, deixar-se endur pel seu propi sistema de dir les coses, fixar-se en els seus desplaçaments i la manera com juga amb l'espai i el temps. Una mirada atenta permet tant al coreògraf com a l'observador una infinita gama de colors incommensurables des de la paraula. I les transformacions que pot ensenyar sobre l'escenari tenen a veure, efectivament i al fil del significat de la paraula del títol de l'obra: el cor de les coses, amb una fissura que ha ocupat des d'antic l'interès dels pensadors i al conjunt de la humanitat: la vida -cos i ànima- com a fletxa de successions i les pertinents adaptacions a què ens aboca. Però per fer-ho diria que primer cal alliberar-se de la constricció de la paraula...