La coronació de Barbarella

Sorpresa majúscula! Defenso arribar a un espectacle com qui contempla un paisatge. Oi que no cal saber gaires coses per gaudir del blau del mar? Vull dir que els artistes, tal i com jo ho veig, com millor s'expressen és amb la seva obra. I així abordo una nova experiència: en blanc. Sense haver llegit res abans. Aquesta es podria resumir com la història d'una família lleidatana, quatre filles d'una mateixa nissaga, on contravenint el costum del seu temps, el pare té cura de la quitxalla mentre que la fadrina porta la botiga de pollastres. Un petit miracle, una estructura no patriarcal que sobreviu a la pressió social. La néta d'aquella dona, actriu de la companyia, reivindica amb un sentit homenatge aquell espai de llibertat. Però no va ben bé d'això “La coronació de Barbarella”. Això no és més que una anècdota, una excusa. L'heroïcitat és la supervivència: la de totes elles, la dels inferioritzats, la dels exclosos del festival heterosexual, masclista i homòfob de la societat. Jordi Duran (primera sorpresa! hagués gaudit jo millor de la peça sabent qui la dirigia?) s'atreveix amb una peça de gran calatge, d'aquelles cridades a ser la síntesi d'un festival com el TNT i que arremet directament contra les múltiples formes de violència i, molt en particular contra la perpetrada des de la construcció cultural de gènere. Aquell paper d'exclusió i injustícia amb què la condició femenina ha hagut de conviure al llarg de la història de la humanitat. I el llenguatge emprat per a fer-ho és el pertinent: violent, fort, incòmode i clarificador com ho és que perduri encara aquella situació. Bravo per fer-ho! Però no seria suficient això: al voltant d'aquella tesi diversos personatges, en viu o en les projeccions de vídeo, reforcen el caràcter de trencadís de la proposta, amb fragments de text en català, castellà i anglès i que dibuixen fils invisibles de dominació i control. El poder i l'economia de mercat. La construcció de la identitat. El paper de les dones en la societat. La utopia desfiguradora de la igualtat. Res escapa a la dramatúrgia afilada de Dimitri Ialta. I per conformar aquesta amalgama de sensacions, idees i aproximacions a la qüestió “La coronació de Barbarella” (segona sorpresa! és el cinema el nostre autèntic referent cultural?) barreja amb felicitat un cor d'actrius femenines d'intensa personalitat totes elles; el kitsch de Barbarella, aquella estrafolària pel·lícula del 1968 protagonitzada per Jane Fonda, que interpretava una astronauta aterrada al Planeta 16 i on acabava fent servir els seus encants davant dels primitius mascles que intenten dominar-la; i l'intèrpret de circ Xavi Sánchez, que en només amb dues intervencions explica tantes coses amb el seu cos i moviment, com una enciclopèdia sencera dedicada a l'absurditat de tot plegat. Com es perfila el conjunt, amb el pare d'una de les actrius, venedor de pollastres en la vida real, els dos actors masculins que falta per assenyalar de l'elenc, els diversos relats que s'hi expliquen i el senzill paisatge visual, una idea escenogràfica participativa (tercera sorpresa! el teatre sense paret...) és indiscutiblement el toc de genialitat que fa d'aquesta peça una meravella imprescindible. I, a sobre, sense perdre ni per un moment el sentit de l'humor. Així sí que venen ganes de plantar cara i muntar una revolució kitsch!. A què esperem si altres, en un temps i un context significament menys fàcil, van ser capaços d'aconseguir-ho?