Dona no reeducable

“Els enemics de l’Estat es divideixen en dues categories:  els enemics a qui se’ls pot fer entrar en raó i els incorregibles. Amb aquests darrers no es pot dialogar i això els converteix en no-re-educables. Cal que l’Estat faci servir tots els mitjants dels que disposa per eliminar del territori  aquests personatges no-re-educables.” Així comença Dona no reeducable una de les dues peces d’Stefano Massini que es poden veure actualment al Teatre Lliure. Massini va escriure Dona no reeducable el 2007, un any després de l’assassinat d’Politkóvskaia. Una periodista i activista pels drets humans coneguda per la seva oposició al conflicte txetxè i al president Vladimir Putin. Dona no reeducable és un viatge al cor de les tenebres russo-txetxenes: violacions, corrupció, caps tallats de guerrillers penjats, la sang que cau, que goteja, interminable, atemptats suïcides, pudor de carn cremada. Un complet i complex retrat d’Anna Politkóvskaia que, a més, t’obliga a reflexionar sobre l’ofici del periodista i la llibertat (o l’absència de llibertat) de premsa. Lluís Pasqual ha optat, molt encertadament, per un muntatge més periodístic que teatral, cru, directe i sense concessions. Com la mateixa Politkóvskaia. Un retrat que, curiosament, ens ensenya allò que mentre dinem, entre el primer i segon plat, i que havia deixat d’afectar-nos. Bona notícia: no som immunes al dolor aliè,-per més omnipresent que estigui als mitjans com és el cas de Txetxènia-,i a la tragèdia humana que dia rere dia arrasa part del món.Tanmateix, la columna vertebral del muntatge és Míriam Iscla que ofereix (i regala) una autèntica masterclass. Una interpretació plena de matisos i sense tics que ens permet veure les mil i una cares de la periodista fins al punt que, a mig espectacle, ja no saps si parla Iscla o Politkóvskaia. Bravo. 

Símplement, una exposició de fets. Sense judici. Sense compassió. Donant veu a les víctimes; exposant el que la corresponsal va veure a la seva expedició a Txetxènia. Tot amb frase simple. Amb contundènca demolidora. Míriam Iscla entra i surt del personatge d'Anna Politkóvskaia. Hi ha moments que relata en tercera persona i d'altres, quan posa veu a l'article periodístic, ho fa dins d'un cos indignat i fràgil que pateix quan comprova la impunitat dels soldats russos i dels terroristes txetxens. No es limita a parlar amb els que pateixen la falta d'aigua corrent, electricitat, telèfon, menjar, i que tenen l'amenaça del robatori, de la violació, de l'atac de gossos afamats. També aconsegueix parlar amb soldats russos que no aporten ni una espurna d'esperança: són una bola de foc que cada cop es fa més gran i demana més sang, cobrar més sou, complir amb la mitjana de 4 assassinats diaris i que la guerra no deixi d'acabar-se (perquè és un "modus vivendi" amb alguns riscos però prou plaent); sense una espurna de remordiments.Evidentment, el puntal de la peça és l'actriu que la interpreta. Míriam Iscla es transforma i, estigui refugiada en la taula de treball o exposant diapositives que alerten de la precarietat del poble txetxè, va teixint les escenes com si fossin articles independents. Però sempre amb el mateix paisatge de fons: la impunitat i l'abús de poder del Kremlin i el silenci vergonyant de la comunitat internacional, que la convida a hotels amb aigua calenta per pronunciar conferències. Interpretat amb honestedat, cap quadre sona sobreactuat; tot és vida. En tot cas, sobta com torna a partir de zero en la següent escena. La línia del personatge manté una cronologia però el seu ànim (o la manera d'exposar-ho) és ben oposat; el que aporta varietat a l'escena però alhora trenca un punt la credibilitat del personatge."Dona no reeducable" és la segona part del díptic de Stefano Massini que el Lliure també puja a escena (en dies alternatius) amb Rosa Maria Sardà a "CrecEnUnSolDéu". Aquest pren posició i defensa la radicalitat de Politkóvskaia. La periodista no en surt pràcticament gens qüestionada (l'única ombra és quan el fill confessa per telèfon que han matat una dona que s'assemblava a ella, al portal de casa; o quan es revela el final tràgic i inequívoc de publicar dues històries que criticaven l'acció de l'exèrcit). A "CrecEnUnSolDéu", en canvi, Massini planteja una situació comuna de tres perfils ben diferents (una estudiant palestina, una professora israeliana i una militar americana). Aparentment, no vol casar-se amb cap d'elles. Massini intenta fer de Politkóvskaia enmig d'un altre conflicte etern: el polvorí d'Israel.

'Dona no reeducable' és un text angoixant. No es pot suportar. És com si cada frase ens anés retirant l'alè o estrenyent el cor. Parla de caps tallats i penjats com un trofeu, de violacions, de cossos a miques... dels horrors més insuportables. I és una història de debò, una veritable baixada als inferns que ens colpeja sense aturador a la nostra butaca del Lliure de Gràcia. Tenim, però, una defensa: de tant en tant, com si volguéssim donar-nos una treva, veiem a la Míriam Iscla, actriu, transformada en la periodista Anna Politkóvskaia o en altres veus que ens expliquen l'horror. No és una sorpresa, ja ens ha demostrat altres vegades la seva immensa talla com actriu, però aquí arribem a veure com la seva cara es va transfigurant en paral·lel amb el que explica. I ens puja aquell orgull, la recordem en el seu registre còmic a T de Teatre. Quant de temps ha passat! I tornem a entrar a l'espai escènic quan l'ànima ens deixa. I la periodista russa escriu i un altre i un altre article sense parar, explicant al món aquesta vergonya. I s'arrisca i es torna a arriscar. Em costa parlar d'aquest espectacle. Atrapa com un iman però és ple de informació, tot i que gens dens, ja que està narrat d'una manera planera. Probablement l'origen ja el sabeu, però per si un cas diré que es un text que l'italià Stefano Massini va escriure un any després de l'assassinat de Politkóvskaia, un dia que tornava de comprar i va ser abatuda amb quatre trets, per un sicari. El seu crim va ser denunciar sense concessions ni aturador els crims i abusos de poder que s'estaven vivint a Txetxènia per part dels russos d'una manera lúcida, sense posar més èmfasi en l'horror que el real, donant veu als que no podien parlar, entrevistant els de un i altre bàndol. Va ser l'única? Ho desconec, però una frase de l'obra diu que "el 90% els periodistes tenen carnet". Hi ha una entrevista un noi de 17 anys que ha anat a lluitar per diners. Li pregunta si ha matat gent: "És clar! Hem de matar un mínim de 3 o 4 persones al dia". Alguns hi són perquè són violents, o per creences, o per obligació patriòtia. Però n'hi ha que hi són per poder beure aigua cada dia i per poder menjar. La guerra, oberta o camuflada, és així. I mai s'atura del tot. 'Dona no reeducable' és un d'aquells muntatges que, malgrat la seva duresa, no em perdonaria no haver vist. Una pantalla i una taula de treball és tot el que ha necessitat Lluís Pasqual per muntar aquesta història/denuncia que mereix la millor nota. Bé, i a la Míriam Iscla, en un treball que us costarà d'oblidar.