Felahikum

La bailaora Rocío Molina ha presentado estos días en el Mercat de les Flors de Barcelona dos programas en los que apuesta en  mezclar  el flamenco con otros estilos de baile, como son el hip hop en  Felahikum y la danza contemporánea en Bosque Ardora. Para muchos amantes del flamenco innovador Rocío Molina es el equivalente femenino del aplaudido bailaor vanguardista,  Israel Galván. La noche del viernes la  sala Ovidi Montllor  se convirtió en un palacio habitado por  dos princesas,  Rocio Molina y Honji Wang, el flamenco de la primera y el hip hop de la segunda, entablaron un intenso diálogo, que logró poner en pie  al público que llenaba este espacio escénico, no era el día del estreno, circunstancia  que siempre hace más creíble los aplausos. Felahikum (nombre árabe atribuido al origen de la palabra flamenco) es una pieza con una estética moderna en la que estas dos  mujeres, Rocío y Honji, se enfrentan y domestican en un espacio desnudo rodeado de 23 ventiladores. Vestidas sobriamente de blanco y negro, y bajo la dirección de Sébastien Ramirez, especialista en hip hop, ambas artistas realizan un fascinante  intercambio gestual.  Los dos estilos de baile se entrelazan, o se enfrentan en un rico y fluido itinerario dancístico.  La calidad de las dos intérpretes deja al público sediento de más baile, tanto de flamenco como de hip hop, ya que ninguna de ellas se entrega con pasión a una interpretación en solitario.  Su apuesta es  ir creando a lo largo de espectáculo un cuadro abstracto de líneas geométricas marcado por la  esencia de sus estilos de baile. En ningún momento se dejan llevar por la voluptuosidad. Felahikum es una pieza hermosa y contenida. La secuencia en que ambas bailarinas juegas con una  tela de tul negra, que  hace volar  el aire de los ventiladores, y  se convierte en una especie de  tocado de princesa medieval es de una gran imaginación. Sin duda el éxito de esta pieza radica en la compenetración entre Rocío Molina y Honji Wang,  una española y una coreana con algo en común: tejen su baile  a través de la audacia, ya que cada una busca la trasgresión en su estilo. Las composiciones de  Jean-Philippe Barros y los  fragmentos de Alice Russel y Steve Reich arropan con acierto esta singular obra.

Sens dubte, el ganxo de l’espectacle era el nom de Rocío Molina, la bailaora a la que el públic de Barcelona ja ha vist dalt l’escenari més d’un cop. Honji Wang, l’altra intèrpret, era un meló per obrir com també Sébastien Ramirez, el director artístic del muntatge i autor d’una tècnica personal molt propera al hip hop. El resultat? Molt positiu, tant per la valoració general de l’obra, el títol de la qual és una paraula àrab que s’atribueix a l’origen de la paraula flamenc, com per la música i escenografia, però de forma molt destacada, per la presència de Rocío Molina i Honji Wang i de la conjuminació que fan del flamenc i del hip-hop. Dues dones,  tant iguals, almenys en la visió que emeten des de damunt l’escenari, com diferents en el seu llenguatge.  I aquí recau el gran interès del muntatge: dos mons distints que troben un espai on elaborar uns encontres emocionals i, especialment, molt plàstics. Vestides de blanc i negre i pentinades idènticament, amb el cabell recollit amb un petit monyo dalt del cap, signe d’una igualtat pretesa, les dues artistes, autores junt amb Ramirez de la part coreogràfica, escenifiquen  un diàleg que va des de l’execució del mateix gest, signe d’assentiment i pacte, fins a la contraposició de moviments de flamenc i de hip hop, fragments aquests que es lideren com els més interessants. Rocio Molina es mostra amb tota la seva grandesa interpretativa i el seu foc i inquietud interior envers el flamenc, els transpira amb un mestratge d’alt nivell. Per la seva part, Honji Wang llueix un cos que traspua haver estat alimentat amb tècniques de dansa clàssica i de hip hop, fet que permet que la ballarina es mogui amb una nitidesa, suavitat o rapidesa admirables.  Llàstima que la seva intervenció no quedi equiparada a la de Molina, quant a durada de temps. Felahikum és un muntatge construït a base d’estampes molt visuals que desprenen un ambient metàl·lic, però que les sabates de flamenc i les esportives blanques s’encarreguen molt bé que no resulti fred. Un seguit de seqüències algunes de les quals destaquen per damunt dels altres, com per exemple, les imatges que les ballarines utilitzen llargs trossos de tul negre que ballen a l’impuls de l’aire d’uns ventiladors alhora que propicien unes suggestives ombres xineses, o quan les intèrprets ballen damunt de retalls metàl·lics. Per altra banda, a l’obra no hi falten petits gestos de complicitat i humor entre les dues ballarines. És com donar un cop d’ull a l’espectador, a un públic que va acabar dempeus rendit a aquestes artistes que, en definitiva, tant s’assemblen.

Rocío Molina és elegància virtuosa. El flamenc empetiteix entre els seus peus, com si se sabés víctima d'una flexibilitat, execució i exactitud expressiva que posa en evidència amb cada palmada i taconeig el propi esperit essencialment nòmada i popular d'aquest art. Cap dels gestos de la ballarina és sobrer i el seu públic anhela encara més en cada representació. És geni incandescent. Honji Wang, de qui també hem gaudit a Barcelona amb anterioritat del seu art, és nervi delicat. El hip-hop que practica travessa per complert el seu cos, com si d'una fletxa del moviment es tractés i ocupa amb ell teatres i auditoris determinadament. És una ballarina transformada en ruptura gestual i les seves intervencions són seguides amb vehemència. Brilla com a estel evanescent. La suma d'ambdues disciplines havien de significar alguna cosa nova i el punt de partida sota el qual Sébastien Ramirez proposava el joc era interessant: "Felahikum", nom àrab atribuït a l'origen de la paraula flamenc. La insistència des de l'estrena de l'espectacle al Teatre de l'Arxipèlag de Perpinyà i dels mitjans de comunicació era màxima: diàleg, confrontació, universos paral·lels... Jo mateix anava ben alerta de no fer servir en aquesta crítica la temuda paraula “fusió”, com m'havia advertit sàviament una lectora dies abans. Doncs bé: res de tot plegat era necessari. Dues intèrprets (magnífiques) no sempre són un duo. I aquest és el problema de la proposta. En la vessant flamenca resulta curta i en la del hip-hop sols apunta idees: perd la força en la simbologia escenogràfica amb uns ventiladors que generen força aire i soroll però aporten poc a la narració, malgrat delectar-se en bellíssimes i sensibles imatges d'estètica perfeccionista. Interpreten quadres bucòlics, però el ball i la tècnica que cadascuna d'elles representen i els seus respectius llenguatges queden dissipats també i malauradament com per efecte d'aquella ventolera.