El caballero de Olmedo

Un clàssic. O… no? En vers, amb capes i espases i… amb texans. Teatre contemporani. O… no? És igual. Com si fos una lectura dramatitzada... La versió de El cabellero de Olmedo és pur teatre. Es pot entendre com a la peça que és de Lope de Vega i es pot entendre com una versió arriscada. En totes dues maneres, es gaudirà. El muntatge ho té tot: música en directe (acompanyament en els moments oportuns, flamenc sentit des del més jondo, o fins i tot –per què no?- el tango amb el que ens sorprèn el David Verdaguer); una escenografia que, en la seva senzillesa, no fa trobar res a faltar; i el que fa que l’obra sigui una gran representació: les interpretacions. Començant per la Rosa Maria Sardà, que és com si tingués dos papers, el de Fabia i el de Rosa Maria Sardà, passant pel Pol López, digne hereu de El Brujo, podríem dir, en el seu paper de Tello (encara que aquest accent andalús amb aquestes eles tan catalanes ens desorienta una mica); el cavaller, Doña Inés (gran paper el de Mima Riera) i Doña Leonor i tots, en resum, fan una fantàstica actuació. És un luxe comptar amb un llarg i efectiu repartiment de joves actors (La Kompanyia del Lliure i la Joven Compañía Nacional de Tetro Clásico), encara que molts hagin de conformar-se amb papres secundaris. Tot i així, els val per demostrar la pròpia vàlua (Laura Aubert n’és l’exemple més clar). Tots controlen perfectament el vers i la dicció per a que l’espectador no es perdi en la mètrica de Lope i pugui seguir una trama d’amor, de gelosia, d’honor.... Ajuda el trencament de la quarta paret de tant en tant, no només a mans de la celestina Sardà.

Diu Lluis Pasqual al programa de mà d'El caballero de Olmedo que, després de muntar-ne una versió grandiloqüent, el 1992 al Palau dels Papes d'Avinyó, s'havia quedat amb les ganes d'abordar l'obra de Lope de Vega anant a l'essència, al cor, d'aquest poema sobre l'amor impossible. Per això, allà on fa poc més de vint anys hi havia una quarentena d'actors, una desena de cavalls i un gran camp de blat, ara no hi ha res més que un conjunt d'actors i músics damunt d'un escenari despullat i amb un únic objectiu: fer fluir la paraula de Lope per tal que arribi el més nítida possible al públic del segle XXI de forma que aquest en pugui apreciar el principi actiu més que l'excipient. Dit d'una altra manera, i manllevant els termes que el propi director del Lliure i de l'espectacle fa servir al programa de mà: allà on abans es prioritzava l'èpica ara s'aposta per la lírica. La poètica per damunt de l'acció, vaja. Per això, la versió que la Kompanyia del Teatre Lliure i la Joven Compañía Nacional de Teatro Clásico han estrenat d'El caballero de Olmedo adopta la forma, podria dir-se, i perdó pel terme, d'una lectura dramatitzada prèmium. O d'un recital, si voleu. Tots els actors constantment damunt l'escenari (també quan no els toca intervenir), un vestuari neutre, una escenografia pràcticament inexistent i fins i tot una mestra de cerimònies --coordinadora, potser seria un concepte més ajustat-- que interlocuta amb el públic sobre la conveniència d'apagar els mòbils, l'avisa dels entreactes i fins i tot, organitza un tango al punt on antigament s'hi ubicaven els entremeses. És cert que la posta en escena va creixent a mesura que el text avança, però l'essència de la lectura dramatitzada està permanentment a la base d'una proposta despullada de tot allò que no ajudi a posar en relleu els versos de Lope.És una opció contemporitzadora amb els temps teatrals (i culturals) que ens han tocat viure i amb el propi text, darrera del qual no hi ha cap gran història, siguem francs. Si algun sentit té avui en dia El caballero de Olmedo és la possibilitat que ens dóna de sentir Lope de Vega i admirar el do de la llengua. Poca cosa més. Pels intèrprets, però, tal circumstància obliga a abordar els versos del Fénix de los Ingenios, com l'anomenava Cervantes, amb una pulcritud impol·luta i, en el cas que ens ocupa, cal dir que tots el repartiment se'n surt amb nota probablement pel treball realitzat per Vicente Fuentes com a assessor de vers. I la veritat és que l'oportunitat de sentir versos ben dits és un bon substitutiu de l'escassa peripècia argumental de la peça, fins i tot si, com és el cas, l'espai no ajuda gens ni mica. En aquest sentit, cal remarcar que aquesta versió funcionaria molt millor en la intimitat del Lliure de Gràcia del que ho fa al de Montjuïc, per molt que s'hagi avançat l'escenari i disminuït l'aforament. En aquest context, els actors rendeixen amb una qualitat comuna indubtable entre la qual val la pena destacar la solvència de Javier Beltran com a Don Alonso, la descoberta de Carlos Cuevas com a Don Fernando i la consistència de Mima Riera com a Doña Inés. Circumdant el trio protagonista, una Rosa Maria Sardà (Fabia) esplèndida com sempre i un Pol López (Tello) que fa un gran treball de dicció però que en moments arriba fins i tot a resultar excessiu. Al capdavant de tots plegats un Lluís Pasqual que torna a demostrar-se com un dels grans a l'hora de fixar una direcció i obrar en conseqüència. 

Dins la memòria col·lectiva reposa un gènere que durant segles va captivar els espectadors de teatre. Parlem de les obres de “capa i espasa” entre les quals El caballero de Olmedo ofereix un patró modèlic. Trobarem la sort escaient de nobles herois, virtuoses dames enamorades, dolents ressentits i còmics servidors de motivacions picaresques. A més d'arquetípica, aquesta obra del Lope de Vega més comercial brilla per la sonoritat del vers i per una estructura límpida de reminiscències tràgiques. Lluís Pasqual ha trobat el punt de lirisme dins l'esquema, l'essència festiva de la representació, ha creat un muntatge que evita l'embalum, que dóna protagonisme a la paraula i que requadra l'essència més castissa aportant un toc de flamenc. Una recomanable creació, en definitiva, de la qual hom surt lamentant que els escenaris catalans tinguin tan arraconat el teatre clàssic castellà.

A Lluís Pasqual, que el 1992 va dirigir "El caballero de Olmedo" al Palais des Papes d'Avignon amb quaranta actors i onze cavalls, li van quedar ganes per tornar-lo a fer en la llengua original i ha escollit ara fer una versió senzilla i molt imaginativa. Donat que es va estrenar a Madrid i ara es fa a Barcelona, els actors són de la Jove Companyia Nacional de Teatro Clásico i de la Kompanyia Lliure amb la presència sempre important i significativa de Rosa Sardà en el paper de Fabia. Els actors que són sempre damunt de l'escenari, asseguts i, sense cap altre decorat, evolucionen en els seus papers.  "El Caballero de Olmedo" és una de les obres més representatives del Teatre Clàssic Espanyol del Segle d'Or, que va ser escrita a començaments del segle XVII. Es un drama d'amor però que té com a base una rivalitat en l'amor i el destí. La jalosia, les intrigues i l'ambient de Medina, on es celebren curses de toros, la rivalitat entre Don Alfoso i Don Rodrigo per l'amor de Dª Inés. El ridícul que fa Don Rodrigo davant del toro i que, davant de Dª Inés ha de ser salvat pel seu rival en l'amor, Don Alfonso són el nucli d'aquest drama del destí. La versió de Lluís Pasqual que parteix de la de Paco Rico, ha conservat tot el text, tret de vuit minuts i ha afegit l'escena final. Tot es basa en el flamenc, la guitarra, el ball, en un moviment escènic molt brillant, amb una música molt ben armonitzada amb les escenes. No és tant la història de la comèdia de Lope de Vega el que més interessa. De fet, sovint no entenem del tot el desenvelopament de l'acció, però tot el conjunt constitueix un espectacle viu i brillant , potser amb tocs lorquians que fa lluïr els actors i actrius, els cantants de flamenc i els músics i on, evidentment, no és indiferent la presència de Rosa Sardà com alcavota i pivot de molts moments. Brillen Mima Riera, la protagonista, el "graciós" Pol López, també Francisco Ortiz,....I sobre tot, les veus i guitarres de Pepe Motos i Antonio Sánchez, i també les percussios i el "cajón" que donen ritme a les escenes de la baralla. L'espectacle, de 80 minuts de durada, no és per amants del teatre clàssic espanyol, però sí que ho és per amants del teatre, modern, dinàmic i creatiu.

De Caballeros de Olmedo en poden haver tants, com mirades que se li facin.  En Pasqual mateix en va fer un d'èpic amb cavalleria, en un camp de blat al Festival d'Avinyó. Ara, busca la intimitat a dins del Lliure. Té valor provar de redimensionar la peça, girant-la com un mitjó. Però (sense que hi hagi res a dir a una posada en escena petita i preciosista amb uns actors prou ben entonats) en aquesta ocasió no sembla que hagi trobat suficients marques per fer bona la tesi. Perquè el vers de Lope de Vega és ple de mitges veritats i d'un error (la cinta l'hauria d'agafar Olmedo però se li avança el desconfiat Rodrigo) que provoca l'embolic. Els personatges no ténen contradiccions que puguin alimentar aquesta mirada íntima, de pensaments interns, si no que, en tot cas, tenen estratègia per mirar d'aconseguir els seus objectius. També és una llàstima desaprofitar una obra que ajudi a mostrar noves facetes dels actors de la jove Kompanyia del Lliure. Després d'haver optat per debutar amb un treball a mida (La revolució no serà tuitejada), amb una sort desigual, van poder sorprendre actuant braç amb braç amb la canalla a Moby Dick. Ara, Olmedo havia de ser un port feliç. I, certament, no punxen en les seves interpretacions. Mima Riera es destapa com una convincent Doña Inés, per exemple. I Javier Beltrán és un heroi desafortunat valerós (Don Alonso). Però no hi ha paper per a guanyar consistència per a Laura Aubert, Paula Blanco, ni tampoc David Verdaguer. Tots són a escena però calen rèpliques i evolució de personatges per ensenyar el creixement actoral. Pol López és, un altre cop, el personatge còmic (Don Tello) explicant-se en andalús o bé en gallec, quan ha de signar un engany. Sens dubte, un recurs divertit. Però el Pol López d'Ivan i els gossos podria afrontar papers dramàtics de manera solvent. El mateix passa amb Verdaguer que, ni tant sols té ocasió de fer humor. Potser per això, Pasqual s'empesca (ben trobat, però flaira a insuficient compensació) un tango que canta Verdaguer i que balla Paula Blanco amb Samuel Viyuela. Segurament, l'aparició dels actors de la Joven Compañía de Teatro Clásico, sense ser-ne culpables, ha limitat la possibilitat de major aprenentatge de la Kompanyia.Cal celebrar les empàtiques intervencions de Rosa Maria Sardà. Sigui, com a interlocutora amb el públic, sigui com a divertida i enginyosa  Fabia. També l'espai sonor, constant, com una mena de remor que acompanya, és un gran encert. I la disposició, com si el públic visités la intimitat (aquesta sí) de la sala d'assaig, abans de baixar a l'escenari on tot es medeix, s'enfoca i s'equilibra definitivament. Però aquest Olmedo no aconsegueix entendrir els cors dels espectadors, ni amb l'escena final del pare i Inés ni amb el desconsol de Tello. Llàstima.