Alícia Gorina dirigeix Tinc un bosc al cervell, de l’alacantina Guadalupe Sáez, a la Sala Beckett. L’obra, mereixedora del II Ajut Benet i Jornet de la Sala Beckett i publicada dins la col·lecció “Zona d’emergència” (Galés Edicions – Institut del Teatre), suposa una immersió crua i enrarida en el dolor d’una dona marcada per la pèrdua.

Rosa Boladeras interpreta una mare ‒“la mare de tots”‒ que perd el seu fill en una fira, i també la treballadora del centre de documentació que en té arxivada la fitxa. A més, posa la veu en off a la instància misteriosa, mai del tot omniscient, que transmet una sèrie de dades i enumera pensaments. L’actriu està acompanyada en escena per tres nens ‒Alejandra Cid, Pau Montserrat i Lila Sina; o Bruno Bistuer, Greta Jorge i Dana Sina, depenent de la funció‒, que assumeixen diferents personatges i, sobretot, constitueixen la plasmació escènica dels menors desapareguts.

Arxiu del dolor

La proposta es mou entre la fantasmagoria i la precisió més absoluta. La major part de l’obra té lloc dins un cubicle o peixera escènica ‒magnífic treball escenogràfic i lumínic de Xevi Oró i Quim Algora, respectivament. El so, dissenyat per Guillem Rodríguez, està tematitzat des de l’espai mateix, un arxiu sonor que custodia les versions del passat; també li atorga un protagonisme singular el fet que els espectadors hagin de posar-se auriculars per immergir-se del tot en la proposta.

Proveït d’un intimidatori flexo sobre una taula, cadires pròpies d’una sala d’espera i un arxiu que ocupa la totalitat de la paret del fons, el receptacle impol·lut ‒funcional, desolador‒ farà també, quan calgui, les funcions de comissaria i dipòsit. Però el que convoca, sobretot, és un espai mental. Allà resta atrapat el personatge doble o bifurcat ‒en un inquietant joc de miralls‒ que interpreta magistralment Rosa Boladeras, transitant l’angoixa, el pànic extrem, la devastació i la impotència, fins al silenci final. Enfront del dolor amb efecte retroactiu que ressignifica els records, es dreça arrogant l’arxiu, com si el misteri de la vida ‒o el seu rastre‒ pogués contenir-se en un registre, una declaració, un atestat. Cap al final, la gàbia escenogràfica es desclourà durant uns minuts i, per primera i única vegada en tota la funció, veurem l’actriu fora del contenidor de vidre i l’escoltarem sense necessitat dels auriculars.

Els nens desapareguts

Els tres joveníssims intèrprets integren una mena de cor d’absents, nens desapareguts que ens miren des dels seus llimbs verds com un bosc o com un fons marí; arxivats al centre, hi entren i en surten com ratolins, escapolint-se pels accessos amagats rere els calaixos classificadors. Però també assumeixen determinades seqüències de la instància narradora, així com rèpliques procedents de la munió de veus sense amo que poblen l’obra, una ràfega de testimonis que defensen versions i punts de vista parcials ‒mesquins, volàtils‒, emeten sospites i exhalen prejudicis entorn de la desaparició d’una criatura de set anys.

Un silenci sense treva

“Existeixen cossos amb tant de dolor dins que l’únic que els queda és el silenci”. El cas particular d’aquesta dona, que no aconsegueix deixar d’abraçar l’espai que ocupava el cos del seu fill, adquireix categoria d’exemple o mostra de la capitulació a la més temible contingència. Per això rep l’apel·latiu de “la mare de tots”, amb caràcter universal. “Dins del cervell ara li creix un bosc, un bosc obscur i gegant, com el del castell inflable, com els boscos dels contes infantils, com l’univers”.

Una ominositat ben dosificada domina el relat. Hi ha formulacions que anticipen el dolor que vindrà, i s’imposa també una certa idea d’irreversabilitat. La catàstrofe ja està instal·lada d’abans; la resta són especulacions, causes improbables, incontestables conseqüències. A l’escena final, la peixera passa del blau elèctric al violeta per tornar a un gris polsós que va espessint i tancant encara més el reducte sobre si mateix. Uns raigs lumínics gairebé sobrenaturals ens donen la mesura de l’horror, en la darrera transformació de l’espai escènic. La direcció d’Alícia Gorina, plasmació cubiculada de l’ofec, redobla la desesperança i el desconsol de l’obra de Guadalupe Sáez, que impacta per la manera com aborda la fragilitat dels vincles, el judici constant que pesa sobre les mares i una por ancestral. La proposta estètica es revela superba, i Rosa Boladeras ens commou amb el seu abassegador desplegament de recursos i una gran veritat escènica.

Crítica publicada a Núvol el 16 d’abril de 2026