De vegades, assistir a una representació escènica va acompanyat de més instruccions i advertiments que aquells amb els quals ens assessoren les hostesses i els assistents de vol, abans que l’avió s’enlairi. Potser fins i tot, massa advertiments i instruccions. Al programa de mà d’aquesta certament intensa proposta escènica creada a nivell conceptual i coreogràfic per la neerlandesa Cherish Menzo , i en la qual comparteix protagonisme amb el cocreador Camilo Mejía Cortés, se’ns avisa , en primer lloc , de la presencia d’efectes estroboscòpics al llarg de la representació; un avís sempre necessari.

Però també, dels tres amplis moments de silenci que aquesta inclou, no fos cas que algú els atribuís a un error tècnic o quelcom semblant. I de l’alt volum amb el qual pot ser percebuda la música, i al qual l podem posar-hi remei demanant-li taps per les oïdes al personal de la sala. I finalment, per tal que estiguem curats d’espants, se’ns adverteix que a l’escenari ens hi trobarem cossos nus.

En qualsevol cas: un cop advertits (massa advertits; de debò cal a aquestes altures avisar de l’impacte que ens pot provocar veure cossos nus a un escenari?) i seguts a la butaca amb la protecció d’un invisible cinturó de seguretat, ens fixem ja en les dues fosques figures amb blanques màscares que reposen a l’espai escènic. L’una ( la que correspon a Cortés) totalment estirada. L’altra ( la de la mateixa Cherish) ,untant ja el cos del company amb la viscosa matèria fosca que tant de protagonisme arribarà a adquirir al llarg dels propers vuitanta–cinc minuts.

Ens trobem doncs ja preparats per deixar-nos xuclar pel forat negre del posthumanisme. Un concepte que , tal i com afirma la mateixa creadora, es troba en gran mesura a l’origen mateix de l’espectacle .Però que, alhora, en va massa ple de referents exclusivament eurocèntrics. Calia doncs separar-se una mica de la petjada occidental, fixar-se en el posthumanisme que “es pot observar ja en rituals i pràctiques presents en les cultures africanes, caribenyes, indígenes o de les Primeres Nacions” , i donar així el pas cap a l’afrofuturisme .

I és que l’afrofurisme en el que conviuen la ciència-ficció amb les arrels històriques i la tecnologia es pot barrejar amb la biologia, connectant-se així amb la cultura cyborg, ens apropa molt a l’experiència viscuda pels cossos afro-diaspòrics; els cossos negres destinats a viure en permanent estat de diàspora.

Doncs, ara que ja tenim un marc conceptual que ens fa de coixí, ja podem també ressignificar les metàl·liques dentadures que mostren aquests dos personatges quan se’ls hi escapa una rialla, o les sabates de plataforma amb components cyborg que llueixen en alguns paratges de l’espectacle. Això, mentre els seus cossos amb ressons híbrids evolucionen davant una potent paret escenogràfica dissenyada per Morgana Machado Marques i integrada per un munt de tires de tela blanca plenes de taques negres.
Donant que ja ens han advertit de la seva presència, no ens venen de nou els moments de fosc silenci del primer tram de la proposta. Al llarg d’ell, el moviment físic d’aquests cossos que semblen voler desempallegar-se de l’idea convencional que tenim de la corporeïtat ,són encara escassos, imprecisos o gairebé invisibles: l’estupenda il·luminació de Neils Runderkamp se n’encarrega de carregar d’abstracte tensió allò que es veu i allò que no es veu a l’escenari.

Però després , els cossos no solament s’escaparan de la zona d’ombres, sinó que s’escaparan també del rectangular espai escènic destinat a acabar ben empastifat i a provocar efectes perillosament relliscosos en el tàndem interpretatiu , per tal de barrejar-se durant una estona amb nosaltres mateixos. A mesura que la representació avança, avança també la connexió entre aquests cossos enigmàtics, i el pati de butaques ocupat per cossos amb un tarannà diguem-ne que molt més convencional.
I la paraula amb forma de rapejat “spoken word” també es fa present, per tal de preguntar-nos com si es tractés d’un repetitiu mantra qui és el titellaire que mou els seus i els nostres fils. En qualsevol cas, els cossos del tàndem que protagonitza la proposta es mostren prou oberts a la transformació permanent i a la dissolució de la formes corpòries establertes amb les quals eren percebuts abans, com per tallar aquests fils i agafar vida pròpia.

I ho fan mitjançant una proposta que , fins i tot quan ens repta des del silenci o des del deambular dels temps morts, en té molt d’hipnòticament fascinant. Una proposta plena de distorsions visuals i sonores capaces de crear un metafòrica connexió entre la migració dels cossos que s’han vist abocats a buscar altres paisatges vitals, i la migració del cos que permuta des de dins seu cap a una nova forma. I una proposta que ens sacseja des de la seva de vegades abrupta radicalitat, per tal d’acabar deixant a la vista l’abrupta humanitat posthumanista que s’amaga dins dels cossos afrofuturistes destinats a la diàspora.