No hi ha cap dubte: l’Èdip de Sòfocles és el protagonista del primer “thriller “ de la història del teatre. Que és també alhora un dels més grans i més desoladors  “thrillers” literaris de tots els temps. Riu-te tu de les trames imaginades pels més audaços autors nòrdics que, al llarg dels darrers anys, semblen haver-se convertit també en els grans especialistes d’aquest gènere: cap de les seves  trames  pot igualar l’implacable mecanisme que Sòfocles posa en marxa quan, amb els oracles de per mig, converteix Èdip en el detectiu destinat a descobrir la tràgica naturalesa dels seus propis i inconscients delictes.

Èdip, el bon marit, bon pare i bon rei de Tebes que porta anys governant la ciutat amb impecable sentit de la justícia , es pregunta i els hi pregunta als missatgers de les divinitats, per què, els deus han decidit castigar Tebes amb una epidèmia de pesta tan terrible com aquella altra que, per cert,  va viure en primera persona el mateix Sòfocles. I, amb l’orgull que dóna estar convençut de la pròpia integritat , decideix fer-se càrrec d’una investigació capaç de trobar el culpable del càstig enviat des de l’Olimp.

Quelcom que fa desobeint l’imperiós consell que li adrecen les persones autoritzades que saben la mena de terribles veritats que li aniran sortint al pas al llarg de la investigació. I que segueix fent a mesura que s’estreny el cercle al voltant de la veritat, i s’amplia el cercle de les persones que han captat  ja la demolidora dimensió d’aquesta veritat. Totes elles, intenten treure-li del cap a Èdip la decisió de seguir el fil que el portarà cap a el punt de partida del seu atroç delicte inconscient, destinat a tenir tan nefastes conseqüències. A cap d’elles els hi fa cas  el rei detectiu.

Èdip busca i rebusca, per tal de trobar-se cara a cara amb allò amb què mai no hauria  volgut trobar-se. I a mesura que això passa, es va fent també visible l’àrid i monumental espai mig desèrtic que amaga la potent escenografia dissenyada per Max Glaenzel amb la col·laboració de Josep Iglesias en la qual, Carlota Subirós situa la seva versió lliure de les tres grans tragèdies que Sòfocles li va dedicar a Èdip i a la seva no menys tràgica descendència, que assoleix amb Antígona el seu punt culminant.

Partint de la magnífica traducció en prosa de Carles Riba i recolzant-se en l’hàbil dramatúrgia de Ferran Dordal, la sempre talentosa Subirós , responsable d’un grapat de les més  estimulants propostes escèniques vistes als nostres escenaris al llarg de les dues darreres dècades, ens recorda que les tres immenses tragèdies – “Èdip rei”, “Êdip a Colonos” i “Antígona”- sintetitzades lliurament en aquest espectacle suposen un viatge “al cor mateix de la nostra cultura. Al trasbals absolut de totes les certeses “.

I el mateix Èdip serà víctima d’aquest trasbals absolut : després d’haver vist allò que mai hauria volgut veure, no resta altra opció que la ceguesa voluntària de qui ja ha vist massa  . Tot i que arrancant-se els ulls, condemni alhora Antígona a convertir-se en la filla dependent de la pròpia dependència del pare. Els actes dels pares, encadenen també sovint els fills, hereus d’una herència que mai haguessin volgut rebre.

Subirós inicia la seva proposta amb  una escena potser excesivament lànguida amb quelcom de cerimonial. Els personatges de l’espectacle descendeixen per les escales del gran amfiteatre que és la Sala Gran del TNC, tot dirigint-se cap a l’escenari carregats amb grans branques d’oliveres; unes branques que al tram final de l’espectacle es convertiran en l’últim tribut que els vius poden rendir-li als morts, abans d’acabar morint també ells mateixos . Tret de la gran barra mòbil de llum creada per Raimon Rius, el  prosceni de l’escenari està dominat per la foscor del color negre. Però en ell es pot reconèixer ja el fosc rectangle amb quelcom de pantalla panoràmica que, a mesura que es va il·luminant, va il·luminant també l’escena del passat en la qual va quedar determinat el destí futur de tots els personatges; tant dels que hi eren presents, com dels que acabaren assumint els danys colaterals .

La pantalla que il·lumina la memòria s’alçarà per complert quan Èdip i la seva filla pigall, Antígona, emprenguin el camí cap a un exili que els conduirà a les portes de Colonos, una petita població situada alhora a tocar d’Atenes. I vet aquí que els capricis divins, faran que l’empestat exiliat que sense saber-ho ha transgredit totes les lleis i que mereix ser rebutjat per tothom, es converteixi alhora en el més gran benefactor de qui l’aculli : la ciutat que ho faci , rebrà la protecció dels deus. Quelcom que Subirós aprofita per crear un pont de connexió amb tots aquells altres desafortunats fills de la fortuna (recordeu que Pasolini va incloure aquesta denominació al títol de la seva imprescindible versió cinematogràfica de la primera obra d’aquest tríptic) que ara truquen a les portes de les nostres mateixes ciutats.

I l’espai agafarà un caire molt més mortuori quan es transformi en la improvisada tomba en la qual Antígona enterrarà el seu germà, contravenint així una llei de l’oncle Creont que, com diu Raül Garrigasait al pròleg de l’edició del text del muntatge, contravé alhora les molt més sagrades i ancestrals lleis establertes pels deus .

La potencia visual d’aquest inhòspit però alhora espectacular espai escènic, li escau molt bé al text a partir del qual Subirós ha confeccionat un muntatge en el qual la música de Clara Aguilar pren també un contundent protagonisme. D’altra banda, la música  es  transforma en un vehicle idoni per atorgar-li al cor la representativitat que li correspon. I el cor d’aquest tan coral espectacle, està integrat per la potser més gran diversitat ètnica que s’ha vist mai en els escenaris catalans. Quelcom que constitueix sense dubte un dels més gran encerts de la proposta.

Però, alhora, el muntatge  presenta febleses també notables que enterboleixen un xic massa el resultat final. La més greu de les quals, es troba en la una mica desconcertada i un molt desconcertant interpretació d’Èdip que ofereix Babou Cham . L’actor, malgrat la seva veterania, ofereix una sovint cridanera versió del personatge mancada de la subtilesa i la complexitat que aquest requereix. I l’erràtica direcció de Subirós sembla no haver trobat la forma de saber-li remarcar la  rellevància que tenen les pauses , el ritme que precisa una correcte dicció o la força amb la qual un gest pot transmetre allò que les paraules callen. En aquest sentit, i per posar dos significatius exemples, sorprèn la manca d’intensitat dramàtica amb la qual passen per l’escenari moments tan significatius com ara aquell en el qual Èdip rep la primera senyal verbal de l’abisme en el qual s’està ficant. O com ara, aquell altre en el qual troba el cadàver penjat de la seva estimada esposa Jocasta.

Destinat a ser un puntal bàsic de l’espectacle, aquest Èdip es transforma doncs  en el seu punt més dèbil. I tampoc ajuda massa una sonorització que resulta especialment defectuosa al llarg del primer tram del tríptic. I que, potser també com a conseqüència de la diferent disposició que va prenent l’espai escenogràfic, millora un xic quan arribem a Colonos , i assoleix el seu més elevat grau de qualitat quan la decisió d’Antígona es converteix en el centre neuràlgic de la tragèdia.

Val a dir que en cadascun dels tres actes que ens introdueix  un massa desaprofitat Moha Mazian ( no em costa gaire imaginar que ell hagués pogut ser un magnífic Èdip)  , informant-nos de quan es va representar per primer cop cadascuna de les tragèdies, es posa de manifest la qualitat global del repartiment. Una qualitat que fan palesa els seus noms més veterans, donant també contundent mostra de la seva impecable dicció: aquest és el cas d’Oriol Genis, de Lurdes Barba, d’Albert Pérez, de Vicenta Ndongo i d’un Jordi Martínez que se’n serveix de Creont per oferir una de les interpretacions més  poderoses de la seva trajectòria professional. Això, mentre Kathy Sey , ben acompanyada per la seva germana real Yolanda que assumeix també aquí el paper de la fictícia germana Ismene, li dóna emotiva  forma escènica a una molt convincent Antígona. Una emotivitat que se li escapa un xic al conjunt del muntatge . Encara que aquest ,  i malgrat les assenyalades febleses , sigui mereixedor d’una ben recomanable visita: dos-mil-cinc-cents anys després d’haver-les pronunciat per primer cop, les paraules d’Èdip i d’Antígona, continuen connectant per complert amb les urgències del nostre present.