La companyia Inflable recicla la seva tenda. I fa molt ben fet. El que anteriorment era una mena d’espai de treball col·lectiu màgic (Matzali), ara el públic seu en rotllana, perquè li expliqui una història tendra d’Un viatge a les estrelles de Clàudia Vilà amb un attrezzo que trasllada a les estrelles i un conte breu que desplaça l’àvia al firmament. Són dos elements que naveguen a ritmes i trajectòries diferents. Si el conte frega dins de l’ànima i prova de consolar una pèrdua, els elements en què fan la metàfora pateixen un excés, per una saturació de generositat, per voler ensenyar artefactes senzills, amb una gota de tecnologia que els il·lumina o els aporta moviment. Perquè es deixi respirar l’emoció cal trobar amb calma la forma de connectar amb epúblic i amb la història en comptes d’emborratxar d’aparells fantàstics (que podrien tenir molt més recorregut).

L’entrada d’aquests aparells singulars treu pes al de la interpretació d’un personatge, de posar densitat al moviment. Probablement, la fluïdesa de les funcions farà que preocupi menys en com lluir el giny i es puguin més en centrar-se a projectar l’emoció de dol. Ara, aquesta emoció tan íntima queda esclafada per les ganes d’agradar, per voler treure el màxim d’aparells, quan la clau és concentrar-se amb el mínim, per expressar amb més profunditat.