ARTICLes

per Josep Maria Viaplana

Crònica de les jornades professionals de la Mostra d’Igualada 2026

Publicat el: 24 d'abril de 2026

Dijous 16 i divendres 17 d’abril de 2026

LA CRÒNICA DE JOSEP MARIA VIAPLANA

Dijous 16 d’abril

QUI DECIDEIX QUINS ESPECTACLES VEIEM? CRITERIS I RISCOS DE LA PROGRAMACIÓ

11.30h a 13h | Auditori Llotja

Com es construeix una programació equilibrada i significativa? En aquesta trobada posarem el focus en els criteris que orienten la selecció d’espectacles i en els reptes que afronten els programadors a l’hora de decidir. A través d’una taula de reflexió debatrem sobre models de programació, condicionants institucionals i la gestió del risc. Un espai per compartir experiències i analitzar com les decisions programàtiques impacten en la sostenibilitat artística i cultural, en la diversitat de propostes i en el desenvolupament del sector.
Jornada conduïda i moderada per Elena Carmona, del Teatre Municipal de Girona.
Amb la participació de Guillem Rius de l’Ajuntament de Tarragona, Iva Horbat d’Art Republic i Aina Juanet de la Cia. Hermanas Picohueso.

Una trobada on el protagonisme se’l va endur, principalment, el debat entre els convidats que eren a l’escenari.

Ràpidament, es va veure que hi havia dues perspectives molt diferenciades, entre els gestors d’espais públics: Elena Carmona, al seu torn moderadora (Teatre de Girona) i Guillem Rius (Teatre de Tarragona) i de l’altra banda, dos actors no públics, com eren l’Aina Juanet, de la Cia. Hermansa Picohueso, i la Iva Horbat, d’Art Republic. Aquesta darrera, compromesa amb portar coses ‘inusuals’, i oferir-les a diversos festivals d’arreu d’Europa. En el centre de les seves manifestacions, hi havia l’haver après que no es tracta de portar les obres ‘a tot arreu’, sinó de saber molt bé on les portes, o on les vols portar, perquè trobin el públic i el tipus de programadors que podran entendre i apreciar les propostes ‘diferents’.

Es fan fer diverses preguntes, com ara:

Cal crear circuits més amplis a casa nostra, ajudant als ajuntaments, perquè tinguin pressupost i espais i equipament adients?

Tota l’exhibició ha d’estar en mans públiques?

Es va comentar l’excepció de Barcelona amb teatres no públics. (O no? Per exemple Focus, el major exhibidor ‘privat’, rep moltes ajudes de l’administració.), on la major part de les sales alternatives reben diners per a poder mantenir la programació.

I fora de Barcelona hi ha sales no municipals, però majoritàriament també subvencionades, com és el cas de Girona o Igualada.

Una de les coses que van quedar paleses és la preocupació per a encertar: tant els qui programen, per a prestigiar l’espai per a dur-hi un públic fidel (aquí, potser és més important no ‘cometre errors’), com els creadors: Saber cap a quin públic vols fer-ho i saber on vols anar per a mostrar-ho.

També es va parlar dels riscos:

De vegades els programadors no entenen les propostes arriscades que se’ls fa. Van posar l’exemple de la ‘Agrupación Señor Serrano’ on es fa un espectacle per a infants en horaris familiars, on els adults s’han de quedar fora, i els infants assisteixen a l’obra sense aquest acompanyament que acostumen a tenir. Per part meva, quan el vaig veure, em va semblar una molt encertada iniciativa, i va demostrar que el públic infantil és moltes vegades prou madur com per a comportar-se correctament i gaudir de la proposa.

I com no, també es va parlar de les errades:

L’Elena va convidar a cadascun dels participants a fer una confessió pública d’alguna errada que hagués tingut, i també què n’havien après, i tots en van comentar alguna.

Va quedar clar que el risc forma part del fet creatiu, i que comença quan et proposes fer un espectacle determinat i no un altre, quina orientació, format, guió, càsting, direcció, producció, etc… fins a l’acabat final.

Algú va proposar fer un estudi de preferències dels espectadors: com sovint es fa en les campanyes escolars, on es pregunta a mestres i professors/es.

En el cas de les programacions familiars de cap de setmana, aquests ‘prescriptors’ podrien ser els adults que porten als infants, o bé els programadors de teatres.

Una eina molt recomanable per a minimitzar el risc i les errades, seria fer preestrenes per a veure les reaccions del públic real convidat, cosa que ja fan moltes companyies i productores.

DEBAT SOBRE L’ÚS DE LES PANTALLES A LES ARTS ESCÈNIQUES PER A TOTS PÚBLICS

16h a 17h | Auditori Llotja

Hi ha un sobreús de les pantalles a les propostes artístiques per a públic infantil i juvenil? Aquesta activitat busca generar un espai de debat i reflexió sobre com s’utilitzen les pantalles durant la creació, producció escènica i exhibició. S’exploraran diferents maneres d’entendre aquestes eines i les seves aplicacions, com també les implicacions pedagògiques del seu ús.
Activitat moderada per Núria Ramis, del Festival Grec.
Amb la participació d’Òscar Rodríguez del SAT! Sant Andreu Teatre, Ester Westermeyer d’Inspira Teatre, Lluc Fruitós de Brodas Bros i Anna Ramis, pedagoga i activista pels drets dels infants.

Es van confirmar quatre visions del tema, des de la pedagoga, Anna Ramis, preocupada per l’impacte de les pantalles (es va fer una clara distinció, i que és molt important, entre l’ús individual i l’ús col·lectiu). Un exemple són els infants que utilitzen a casa, el seu propi dispositiu, i l’assistència a un acte públic i col·lectiu on hi hagués una o vàries pantalles. No era exactament el tema proposat, perquè bàsicament s’havia de parlar del paper de les pantalles en els espectacles per a tots els públics.

Però aviat es va evidenciar que la majoria dels presents estaven a favor o bé els semblava un acte de llibertat creativa el fet que les companyies fessin servir efectes digitals projeccions en pantalles etcètera. Jo afegiria que els espectacles amb pantalles ja tenen més de 100 anys i es diuen cinema. Un art que també emociona el contrari de la impressió que tenia el representant de brodes bros de que quan els seus ballarins surten d’escena i es queda l’escenari només amb la projecció el públic i perd l’atenció. l’Esther ho respecta, però ella defuig aquests recursos, sobretot quan és per a infants molt petits. Es va debatre el tema de l’edat del públic. L’Óscar va a afirmar que es una evidència que hi ha espectacles en els quals la utilització d’aquesta tecnologia ajuda actors i públic, i jo afegiria que n’hi d’altres on no aporta gaire res i fins i tot encotillen als actors.

Un exemple del primer és la maduixa, una companyia valenciana que fa espectacles assistits per projeccions digitals, que són una meravella. En el segon cas, caldria analitzar espectacles que no guanyen gaire aportant idees, personatges i situacions.

Ara bé, parlant amb el director d’una espectacle que utilitzava molt les projeccions em va deixar clar que necessita una altra artista que seria el tècnic que va fent les projeccions.

Per a mi, en resum, l’accés de protagonisme de l’impacte individual de les tecnologies en els infants no va deixar massa lloc a discutir el tema de la utilització de les tecnologies en els espectacles en directe. Però va constar que ningú no hi estava frontalment en contra. Una altra cosa és quan la tecnologia no suma artísticament o no ajuda als actors i al missatge de l’obra.

Divendres 17 d’abril

TEATRE PER A JOVES?

11.30h a 13h | Auditori Llotja

Més enllà de preguntar-nos què vol el públic jove, reflexionarem sobre què podem fer des del sector per obrir espais reals i facilitar-hi l’accés, generar oportunitats i acompanyar nous talents. A partir de diferents experiències, abordarem models de suport, cessió d’espais, processos de mediació i relació amb el territori, així com els condicionants i riscos que comporta programar o acollir propostes emergents. Un espai de debat per compartir pràctiques i imaginar com els equipaments poden esdevenir veritables plataformes d’impuls i creixement per a la creació jove.
Activitat conduïda i moderada per Eva Ferré, del Festival Z.
Amb la participació d’Aina Baig de l’Ajuntament de Figueres, Amaranta Gibert de l’Ajuntament de Lloret, Ramon Giné de l’Ajuntament de Juneda, Jandro Santafiorentina poeta, creador escènic i mediador i Marta Crespi del Teatre de l’Atlàntida de Vic.

Molt d’agrair que només hi hagués l’Eva de conductora, i els convidats, (tots programadors públics) haguessin de demanar la intervenció igual que els altres participants, des de les cadires, Això va aconseguir que el debat fos molt plural i es coneguessin opinions variades i complementàries. També un encert la irrupció d’un gran nombre de joves que havien estat fent una activitat al costat, reclamant que se’ls tingui en compte a l’hora de programar coses per a ells. I també que s’obrissin les portes als joves valors, que aporten noves idees i nous llenguatges, i una visió pròpia del món en què estan creixent.

Des dels que posaven en qüestió que hi hagués d’haver un teatre per a joves, fins als que van posar de relleu el paper d’escoles i instituts a l’hora de dur els alumnes al teatre. És ben palès que el teatre familiar, i posteriorment l’assistència a espectacles d’interès per a gent jove o fins i tot d’espectacles adults, compten amb presència, però d’un minúscul percentatge de la població. I qui signa aquesta crònica, va posar de relleu el paper ‘universalitzador’ de l’assistència a espectacles del centres escolars d’Infantil, Primària i Secundària, cosa que permet que quan una persona arriba a l’adultesa, ha pogut veure espectacles durant la seva etapa educativa.

Especial menció de les trobades del passat a la web de

https://www.jovespectacle.cat/portal/category/publics/public-jove

On podreu triar i remenar sobre diverses trobades (no estem gaire més avançats que el 2014) on ja es va plantejar com fer un teatre que arribi als joves.

Sigui com sigui, va quedar clar que el teatre, o el món de l’espectacle com a tal, interessen a molts joves, tant per a consumir-lo (pensem en concerts, musicals teatrals, etc…) i als que també truquen a la porta per a crear-lo i protagonitzar-lo.

No hi ha crítiques relacionades