Mentre la directora i dramaturga Carlota Subirós (Barcelona, 1974) preparava els assajos d’aquest viatge als clàssics de 2.500 anys enrere, amb una versió lliure i lingüísticament desempolsada de la mà de la traducció del poeta Carles Riba (Barcelona, 1893 – 1959) —no han passat 70 anys de la seva mort i encara corresponen drets d’autor als seus hereus durant tres anys—, els quatre astronautes de la Nasa feien, després del 1969, un altre viatge anys llum, amb la missió Artemis II, per visitar l’altra cara de la Lluna. I un cop feta la visita, els terrícoles han descobert que, de moment, no hi ha gairebé res de nou a la part oculta de la Lluna.

La directora Carlota Subirós també ha volgut fer, em sembla, una visita a la cara oculta d’Èdip i d’Antígona. El paisatge d’inspiració lunar que han elaborat escenogràficament Max Glaenzel i Josep Iglesias ho vol semblar. Ja sé que és una interpretació i que podria ser la destrucció de Gaza o de qualsevol genocidi, però el mirall transparent que permet veure dos plans en algunes escenes podria ser ben bé el mirall de l’ull de bou d’una nau espacial. Però, com els va passar als astronautes de l’Artemis II, tampoc no es pot dir que els espectadors hi descobreixen gairebé res de nou en la profunditat de més endins.

Hi ha una concepció marcadament estètica en aquesta versió d’«Èdip & Antígona», de Carlota Subirós, a la sempre perillosa Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya. Dues hores i mitja de paisatge lunar, sense gaires efectes espectaculars, com l’espai reclama, amb una estilització naturalista, com per exemple l’entrada dels intèrprets per les escales de la platea amb atapeïts rams d’olivera que. després, cap al final, el ballarí Junyi Sun, s’entretindrà a resituar al voltant d’una de les tombes que el clàssic de Sòfocles preveu. Tot això és un repte per a la memòria d’espectadors que seria convenient que, aquesta vegada sí, vinguessin de casa amb la lliçó mínimament repassada sobre qui és Èdip, que vol dir ser rei, què passa a Colonos i com esclata Antígona.

Tot plegat, encara, amb una càlida il·luminació —que s’estén sovint sobre la platea— de Raimon Rius; un efectiu treball de so de Damien Bazin en conjunció amb la banda sonora permanent de Clara Aguilar, que regala alguns moments corals i també solistes en clau de lament que fan la funció de cor grec que embolcalla la tragèdia de Sòfocles i els seus protagonistes.

Fa la sensació, en aquest muntatge de Carlota Subirós, que l’aposta per la tria de la companyia s’ha cruspit la força del discurs. Nou dels tretze intèrprets han estat presentats com a “racialitzats”, un eufemisme que seria convenient que no durés més del compte perquè continua sent tan discriminatori com qualsevol altre.

Ara que estem immersos en el procés de regularització de ciutadans d’origen immigrat, tan necessari per arribar a la normalització social del país, seria hora de deixar enrere adjectius d’etiqueta per molt respectuosos que semblin, i parlar del que realment són Moha Amazian, Babou Cham, Joel Cojal, Vicenta Ndongo, Kathy Sey, Yolanda Sey, Yolanda Sikara, Junyi Sun o Moïse Taxé: ras i curt, actors i actrius catalans. Sense eufemismes.

L’aposta valenta, pionera i que marcarà un abans i un després de Carlota Subirós i del teatre català és memorable i cal aplaudir-la sonorament. La fusió d’aquests intèrprets amb altres de no etiquetats amb eufemismes com Lurdes Barba, Oriol Genís, Jordi Martínez i Albert Pérez, fins ara feta als escenaris amb timidesa i amb una certa excepcionalitat, obre una nova etapa en allò que el teatre català ha estat, és i vol ser.

D’aquí ve la concepció d’aquest viatge 2.500 anys enrere a l’altra cara d’Èdip i Antígona. Una altra cosa és que, siguin quins siguin els intèrprets que s’enfrontin a Sòfocles, el text no perdi gens de la seva força i la seva essència, cosa que, lamentablement, aquí sí que passa. És evident que s’han fet esforços ambientals amb un microfonat general. Però això no substitueix la completa comprensió de bona part del discurs, amb excepcions remarcables, quan intervenen Oriol Genís (l’endeví cec Terèsies), Lurdes Barba (la Serventa), Vicenta Ndongo (potent Jocasta), Jordi Martínez (rude Creont), Albert Pérez (eficaç Missatger), Yolanda Sikara (serena Eurídice) i les germanes Yolanda Sey (efectiva Ismene) i Kathy Sey (suggerent Antígona).

I al seu voltant, personatges secundaris com els de l’actor Joel Cojal (Hèmon), Junyi Sun (habitant de Colonos) i Moïse Taxé (Polinices), a vegades acompanyats del cor grec que deixen amb ganes de més partitura de la banda sonora de la multifacètica Clara Aguilar —CLARAGUILAR, en majúscules, per als amics—, una peça gegantina sensorial, de dues hores i mitja, que fa de fil de continuïtat, en la línia de la seva creació que combina la música amb el segell d’una singularitat multiinstrumental amb la concepció escènica.

¿Però què passa amb Èdip, un dels reis de la festa? Al conegut actor Babou Cham li toca el paper més complex i arriscat i que hauria de ser el més potent de tots, almenys pel que fa a les dues primeres peces, «Èdip rei» i «Èdip a Colonos». I és un oportunitat perduda que, en aquest cas, Sòfocles i Carles Riba no tinguin l’esplendor que es mereixen. Tampoc no hi sobresurt l’actor Moha Amazian —tan suggerent i potent en altres intervencions seves que ja s’han vist aquí—, condicionat pel personatge de Teseu, discret mestre de cerimònies per situar l’auditori.

El viatge a l’altra cara d’«Èdip & Antígona», doncs, com l’Artemis II de la Nasa, es queda amb un seguit d’imatges i de moments d’esplendor fugaços que, més enllà del primer impacte, no redescobreixen gairebé res de nou, tret del que ens temíem: que han passat 2.500 anys i que l’ésser humà, sigui quin sigui el color de la seva pell, continua ensopegant en la mateixa pedra.