Una divertida provocació és el que aconsegueix Ingrid Hansen en el seu desfasat cabaret, que ha estat la inauguració oficial de la Mostra d’Igualada. La mestra de cerimònies (uns dits que es reflecteixen en un mirall i es retransmeten en directe a través de la càmera d’un telèfon mòbil) maleeix que l’estrella sigui Baby Tyler, una nina aparentment ingènua amb una caiguda d’ulls que apassiona i que podria recordar la Betty Bop que els aviadors de la II Guerra Mundial s’estampaven als avions, com a amulet. El seu gamberrisme casa bm les propostes més descabellades de Nao Albet i Marcel Borràs (Els Estunmen), per citar un exemple recent. O la irreverència de MDR- Mort De Riure de Los Galindos.

La vaca Bessie és la tercera convidada de pedra. Hansen no s’amaga darrere la taula amb un exercici mimètic que, per moments repeteix alguna escena del muntatge per a canalla. El mateix gest, amb el context de cabaret té unes reminiscències sexuals evidents. Que diverteix pel seu alliberament i que ensenya uns dits desacomplexats tastant un contacte sexual. L’èxtasi d’incredulitat arriba amb el suc d’una mandarina (La punta de l’iceberg de La Virgueria). Construirà amb dos espectadors com a teatret una relació afectiva entre un mitjó que pot trempar i, atenció, unes calcetes amb compresa. Un joc delirant que pot recordar als gags més eixelebrats dels Monty Python i del Mr. Bean que busca el gag més primari, sempre des de la tònica de l’antiheroi, que el desactiva de presumpte assetjador o don Joan impenitent.