The Baby Tyler Show. SNAFU

El nom d’aquesta companyia canadenca pot, o no, fer referència a aquesta expressió fruit de l’acrònim de “Situation Normal: All Fouled Up”. O sigui tot malament. “The Baby Tyler show” és un espectacle per a públic familiar, o millor dit per a tots els públics, intergeneracional. Però en el cas d’aquest en concret, les històries són comprensibles per a nens i nenes, divertides, esperpèntiques, de vegades, i també surrealistes. La companyia SNAFU (Society of Unexpected Spectacles) es defineixen com a “creadores teatrals rebels, que s’acompanyen d’un equip excèntric”. Així són els seus espectacles “The Baby Tyler show” i també “Epidermis Circus”. Rebels, excèntrics i epidèrmics. A partir d’objectes comprensibles, transformables, fragmentats o inusuals, Ingrid Hansen, fundadora de la companyia i actriu brutal, crea un doble espectacle. El que veiem a escena, amb una taula plena de rampoines, càmeres i petites pantalles, i el que veiem a la pantalla gran que té al darrere. Boles de plastilina, gominoles, miniatures de casa de nines o de joguines. Tot plegat un fotimer de trastos sense cap sentit que junts, amb una immillorable realització televisiva, amb un espai sonor, amb veu i paraules de l’actriu, creen històries, gairebé de dibuixos animats. De fet, seria una mica això, dibuixos animats veient la creació al moment. Un divertiment que requereix l’esforç de l’espectador per comprendre els dos escenaris, el físic i l’audiovisual. Situacions hilarants, esbojarrades, tendres, sensuals i molt, molt divertides.

Nico Baixas (One Hand show) o el mag el Sergi Buka (Umbra, Voilà, Lucis et umbrae) bevent de l'art parateatral de Joan Brossa, són capaços de presentar situacions breus convertint els dits en personatges. També ho fa la canadenca Ingrid Hansen. Amb un estudi obsessiu de la posició de la mà per convertir-la en el cos d'una noia presumida que surt d'un bany d'escuma, o un noi que s'eixuga amb la tovallola. El seu joc té l'ambigüitat d'una màscara. El rostre és un cap de nina. Si al passi familiar té una mirada curiosa, al vespre (Epidermis Circus)  la mirada va carregada de picardia. L'aire fresc i fantasiós connecta amb el públic de seguida. Tot li deu cabre en una maleta. És d'un minimalisme simpàtic, que juga amb el primer pla de la càmera i que aconsegueix distorsionar la imatge amb un simple mirall, sortint de quadre... El seu joc de ventrilòquia és màgic perquè la boca que tothom mira és la que formen els dits que fan playback de l'original. La seva boca de dits és capaç de tossir, empassar, escopir, gesticular... increïblement...