El Tom Cruise de Missió impossible ha demostrat que el salt més espectacular (aquí sonaria bé la cançó tràgica dels Manel) és aquell que salta d’una taulada per sobre dels Sanfermines, a Pamplona, i cau enmig d’una processó a Sevilla. Un salt de raccord en tota regla, que la majoria d’espectadors no se n’adonaran. Per a això, i per a totes les batalles campals imaginables, hi ha un equip que s’entrena per rebre patacades sense fer-se (gaire) mal. Es juguen la vida per fer més espectacular la ficció. Nao Albet i Marcel Borràs, que sempre s’han mogut en una ona pop, han revolucionat l’òpera amb el Grand Guignol (que ja van testar a La monja enterrada en vida) per a construir una tragèdia escandalosa. I analitzar fins a quin punt la moda dels gimnasos i dels preparadors per xarxes (Burpees, de Miquel Mas Fiol, també en feia una certa crítica delirant) arriben a frenar l’empatia, o no, amb els altres.

Els Estunmen és una òpera desproporcionada, com aquell cos musculat dels culturistes, que ben poc tenen a veure en exercitar la cultura. Des d’aquesta provocació s’erigeix una veritable devoció per als especialistes que coronen la patacada des de l’anonimat més gran. Els seus cossos són invisibles, com la veu dels cantants d’òpera capaços d’una potència o dramatisme brutal, però, sovint, en cossos quasi inerts. La composició musical de Fernando Velázquez, creador d’un centenar de bandes sonores com El orfanato, o Ocho apellidos vascos, desplega ritmes i tonalitats que costen d’imaginar sota un mateix sostre. De fet, costa de creure el punt de partida del muntatge: Una mare desesperada i incompresa demana als dos creadors que retratin el calvari del seu fill, mort en situació violenta, perquè pugui empatitzar amb les altres víctimes del brutal atemptat en una escola. En un món individualitzat i carregat de violència, tots som víctimes des de l’anonimat de la pantalla petita o, directament, des dels missatges que escup el telèfon mòbil. La perfomer Núria Lloansí (Forasters vindran. 4…) és aquesta mare coratge que mira de redimir la vida del seu fill adolescent, induït per uns jocs i per un assetjament escolar. Reacciona com el Ricard de 3r a la seva nova transformació corporal.

I sí, com a Els esquéiters, Borràs i Albet (que ja havien flirtejat en peces clàssiques com Extinció i Entre los árboles, respectivament) apareixen com a filòsofs grecs que posen contrapunt reflexiu (sovint autoparodiant els que volen tenir veu i opinió de tot) a les accions dels personatges o al testimoni documental dels propis estunmen que, ara sí, s’exposen al prosceni, després d’haver fet playback sobre la veu lírica per representar el drama.

La parella d’actors i dramaturgs disfruten jugant el rol d’enfant terrible (alguns els titllen de mimats, però la veritat és que no defrauden gairebé mai; només cal fer un repàs a De Nao Albet i Marcel Borràs, per certificar-ho), que trenca amb els codis més respectats de l’art en viu per redefinir la relació entre escena i platea i sense deixar de sintonitzar amb els universos dels seus amics que no van mai al teatre. Per això, la seva òpera és trencadorament provocadora: Troba un vincle entre espectadors antagònics. Hi ha àries, hi ha denúncia, hi ha violència gratuïta i espectacular, però sobretot domina la frescor del que no es vol restringir en més normes que la d’exigir sorprendre’s i quedar-se penjat de la fantasia-Torrente que s’han atrevit a perpetrar.