Us heu para’t a pensar alguna vegada que si tots estem condemnats a acabar ben morts, potser és degut a que des de l’origen dels temps ens han dit que hem de morir , i nosaltres ens ho hem cregut?  De fet, vam tenir a casa nostra un ben popular divulgador científic anomenat Eduard Punset que intentà desafiar aquesta idea tan generalitzada, posant en dubte que ell fos també un condemnat a mort, com ho ha estat fins ara la resta de la humanitat. Però de ben segur que no ho va fer amb prou convicció, perquè també ell va acabar morint.

Però és que ,per plantar-li cara al desafiament, s’ha d’estar molt segur de poder fer possible allò que ha estat qualificat com a impossible. I  si hi ha ara mateix algú capaç de complir aquesta condició , possiblement sigui el dramaturg ( o més aviat postdramaturg)  alemany Wolfram  Lotz . Fa una dècada, ja proclamava al seu “Discurs sobre el teatre impossible” que, per molt cert que sigui allò que ens diuen els altres, nosaltres no tenim perquè creure-ho. I que, pel que fa a la mort,  creure en la seva certesa constitueix una veritable ximpleria. Per dir-ho amb les seves pròpies paraules fent un símil gastronòmic “ja no ens volem menjar les salsitxes de la veritat que els altres rosteixen per a nosaltres”.

Doncs, parlant de les incertes certeses que ens porten a abaixar el cap resignadament tot dient-nos a nosaltres mateixos que la realitat és com és, què me’n dieu de les certeses incertes que ens transmeten els polítics? . Quelcom que fan quan ens  deixen anar els seus discursos. Però també , quan no tenen cap mena de discurs per deixar-nos anar. I això, de vegades ,ve a ser el mateix.

Però no miris cap a una altra banda i  no assenyalis amb el dit per quedar-te descansat. El cert és que els polítics estan per tot arreu. I també ( no ho neguis) dins de tu mateix, lector anònim a qui li convé d’allò més no perdre’s les representacions d’aquesta obra de Lotz titulada “Els polítics”. Una obra que , de tant postdramàtica  com és , quan cau en mans d’un director  amb la imaginació desfermada com demostra ser-ho aquí Leonardo V. Granados ,permet transformar la intangible veu única de l’autor que la va escriure  en la ben tangible presència de quatre intèrprets sobrats de talent i de disbauxa, i ben  decidits a donar-ho tot . I quan dic tot vull dir tot, escopinades incloses.

Tot és poc , quan es tracta de convertir un text com aquest en un tan càustic com esperançadorament mancat d’esperança  divertiment polític amb trets de dislocat cabaret latentment brossià, que per alguna cosa estem on estem . És a dir: per alguna cosa estem al Centre de les Arts Lliures de la Fundació Joan Brossa. I no és estrany que, a l’hora d’explicar les claus del seu tan brillant muntatge, el director evoqui alhora l’esperit pianístic del no menys brossià Carles Santos.

Leonardo V. Granados explica en una entrevista realitzada per Jaume Forés Juliana i publicada a “Núvol”  que Lotz va escriure aquest text de nit , gairebé com si es tractés d’un descans , ja que les hores diürnes les dedicava a escriure alhora  un dietari que arribà a omplir dues-mil-sis-centes pàgines (tot i que , quan fou publicat, quedà reduït a “només” nou-cents fulls de res) . L’insomne Lotz ,començà doncs a donar-li forma a aquest text ple a vesar de polítics invisiblement omnipresents “per alliberar-se del pes que porta a sobre i de les automatitzacions socials imposades”.

Però “en el moment d’escriure li va caure  la màscara i, més que parlar dels polítics, parla d’ell mateix”. I és clar:  un cop el text agafa vida de forma escenificada, això vol dir que el text parla de cadascú de tots , totes i totis nosaltres, les persones que formem part del públic . Tots, totes i  totis som els polítics, tant per les nostres accions com per les nostres inaccions .

I ara, tornem als que rosteixen “ les salsitxes de la veritat” per tal que ens les empassem sense preguntar-nos què dimonis porten dins seu. Tal i com ho veu Lotsz , si el teatre és el lloc on la ficció és transformada en realitat, el que cal llavors és fer-ho realment. I no acceptar els termes que ens proposen els rostidors de salsitxes, que “sabent que la ficció aterrarà sobre la pista de la realitat, l’adapten ja abans a la realitat”, tot sacrificant així el poder il·limitat  de la ficció als límits de la realitat. Per a Lotsz , no ha de ser la realitat la que determini la ficció, si no la ficció, la que canviï la realitat. I això, desenganyem-nos, no és precisament el que fa allò que acostumem a qualificar com a teatre polític.

El teatre impossible fet possible de Lotsz “és l’eterna demanda” , perquè suposa “el continu fracàs cap a un futur millor”. Quedar-se en l’assoliment de la demanda, implicaria precisament acceptar que l’impossible no podrà ser mai possible.

Partint d’aquesta premissa, d’aquesta acceptació del fracàs com a únic motor capaç de mantenir encesa la flama de l’eterna demanda, d’aquesta desesperança que anima a creure  que encara hi ha esperança, Lotsz ens proposa un text lògicament sense principi ni fi i  sense altres personatges que ell mateix . I  potser, nosaltres mateixos, si  ens impliquem a fons en una proposta que , per acabar-ho d’adobar, Granados guarneix alhora amb el poema d’un dels autors del moment, aquest Carles Rebassa que de ben segur es farà seu el drac de Sant Jordi amb “Prometeu de mil maneres”, la novel·la que l’ha fet guanyar precisament el Premi Sant Jordi 2026: no cal ni dir que el seu poema “Els polítics” encaixa tan bé aquí dins, que hagués estat delicte deixar-lo passar de llarg.

Però també els antibel·licistes  fonemes atrinxerats per Ernst Jandl a “Schtzngrmm” cobren tot el seu sentit , dins del molt entenedor i aparent sense sentit de l’espectacle. El desbocat talent sense límits físics, mímics i verbals del quartet protagonista  format per Guillem Albasanz, Francesc Marginet, Sandra Pujol i Ainoa Roca, se n’encarrega de demostrar-ho, mentre un  immens ventilador ens recorda cap on bufa el vent de la història. Per revertir-la, només cal estar ben convençuts que això de morir-se, és una faula inventada pels rostidors de salsitxes de la veritat que portem creient-nos des de fa masses milers d’anys. Doncs, si arribem a creure el contrari, ja podem creure-ho tot!