Nijinski (1889-1950) és segurament un dels noms que més impressió i alhora pena genera entre els espectadors. Aquest ballarí ucraïnès, atrapat entre les urpes del poderós Diaghilev, director dels Ballets Russos, i la seva esposa Romola Pulszky —dos escurçons, per dir-ho ras i curt— va acabar en un sanatori mental després d’haver abastat amb la punta dels dits la glòria més rutilant de l’escena dansística de principis del XX.

La versió en format ballet que proposa John Neumeier, una producció de l’Hamburg Ballet estrenada el 2000, aconsegueix captar totes les facetes del ballarí, alies “el déu de la dansa”, mitjançant una dramatúrgia que barreja el seu recorregut vital amb els grans papers que va interpretar al llarg de la seva carrera, molts dels quals mítics, com ara l’Arlequí de Carnaval, el poeta de Les Sylphides, l’espectre de Le Spectre de la Rose, el faune de L’après-midi d’un faune, Petrushka, i també l’exasperant  Le Sacre du Printemps, que va coreografiar revolucionant la dansa per sempre més.

A mesura que el personatge es va desballestant per les seves circumstàncies vitals (la tràgica ruptura amb Diaguilev, l’engany de la seva dona, la mort del seu germà a la Primera Guerra Mundial), la seva dansa es va fent també més crispada i gairebé violenta. Davant d’aquest plantejament tan ric de Neumeier, només podem treure’ns el barret. I fer una reverència. En efecte, el resultat resulta fascinant, perquè arrossega l’espectador pel camí de l’amargor, el mateix que va recórrer aquest ballarí superdotat, que apareix radiant en els seus primers papers, totalment submergit en el seu món fet de moviments estilitzats, tot i que separant-se ja del romanticisme per incorporar un nou llenguatge, fins al final, on les cadències recorden les d’un Bolero de Ravel, però encara més agresives y radicals. De fet, sembla que qui s’ha tornat boig és el món, i no el Nijinski.

Un dels passatges més excelsos d’aquest ballet és el trio en què trobem Nijinski home desdoblat amb el Faune i a mode de nimfa hi ha la Romola, que el va seduir fins arribar a casar-s’hi. També el passatge del Petruixka és d’una gran intensitat, sobretot si pensem que el ballarí i personatge semblen fondre’s en un mateix absurd existencial. Els ballarins són extraordinaris, començant per Alexandr Trush que interpreta el paper de Nijinski, i que requereix també grans dots d’interpretació teatral. Artem Prokopchuk en el paper del Faune i Ida Stempelmann com a Bronislava Nijinska, la germana.

Pel que fa la música, es basa molt en la primera part amb la contundent Scheherazade, de Rimskij-Korsakow, barrejant peces de Chopin i Schuman, mentre que la segona part el protagonisme el té la música apocalíptica de Schostakowitsch. En conjunt és un ballet excel·lent, d’una estètica enlluernadora i segurament ha obert camí a altres versions com les que poden veure en l’actualitat a la cadena ARTE al voltant d’una altre mite, més recent, Rudolf Nureyev, dirigit per Kirill Sebrenhikov i coreografiada per Yuri Possokhov, i que es titula Nureyev.