Fa set anys, dins del Festival Grec del 2019, el coreògraf William Forsythe va muntar un castell inflable al mig de la sala oval del Museu Nacional d’Art de Catalunya, el MNAC, que va fer les delícies dels que s’hi van endinsar. Fa tres anys, a la mateixa sala, l’artista Laia Estruch hi va muntar un instal·lació amb tres grans tubs inflables, que oferien una peça musical inclosa de Xavi Lloses, on també es podien introduir els visitants i on la mateixa artista hi va fer diverses performances.

Esmento aquest parell de referències artístiques vistes aquí perquè en certa manera m’han portat a refrescar la memòria amb el rerefons de l’obra «Tinc un bosc al cervell», que l’autora Guadalupe Sáez (Alacant, País Valencià, 1981) ha estrenat ara com a colofó de l’Ajut Benet i Jornet que va obtenir en la segona edició del 2024 i que ara ha posat en escena la directora Alícia Gorina amb una mirada experimental tant suggerent com arriscada perquè al voltant de l’actriu protagonista, Rosa Boladeras, hi ha sempre tres infats/joves intèrprets que no hi són només per fer bonic sinó que comparteixen també un notable rol protagonista.

¿I per què «Tinc un bosc al cervell» recorda aquestes dues instal·lacions d’inflables del MNAC? Doncs perquè a l’obra tot comença explicant la història ocorreguda precisament en un castell inflable d’un centre comercial i amb una mare i el seu fill de set anys. I també perquè tot l’auditori de la funció s’ha d’equipar amb uns sòlids auriculars que, mentre esperen que comenci la representació, doten d’un tul vermell tota la sala mentre sona una peça musical. És a dir, que tant William Forsythe com Laia Estruch, artistes dels seus inflables al MNAC, podrien apadrinar «Tinc un bosc al cervell».

Esclar que la dramaturga alacantina Guadalupe Sáez va molt més enllà i, físicament, aquí ni el castell ni els tubs inflables hi són sinó que es deixen a l’imaginari dels espectadors a partir del relat que fa l’actriu Rosa Boladeras i el seu personatge, que comença essent una encarregada del departament de seguiment de les persones desaparegudes —amb una escenografia de teatrí gegant entre calaixos de moble arxiu, trencat només per les bobines d’un magnetòfon d’antic estudi de ràdio—, i que transita per altres personatges com el de la mare que fa cua per entrar al castell inflable —som en una vigília de Nadal— i hi perd el seu fill petit.

Cal dir que els espectadors segueixen tota la funció a través dels auriculars —un recurs que aporta un plus d’aventura escènica tot i que el relat es podria desgranar també a oïda nua— i només cap al final es permet una escena sense els auriculars que coincideix també amb la sortida de la càpsula escenogràfica de Rosa Boladeras a peu d’escenari. Un joc de personatges diversos al voltant de la por a la pèrdua, l’angoixa del que pot passar només en un segon si deixes d’estar pendent de la criatura o també del castell domèstic que es pot enfonsar com si fos un inflable. Un joc que, amb aires de thriller i de gènere de terror pot acabar fent caure els seus protagonistes en el forat negre.

L’actriu Rosa Boladeras fa una interpretació molt consistent, que flueix quan expressa el dramatisme de l’angoixa i que es desinhibeix quan —cigarret a flor de llavis, cos amb samarreta, pantalons descordats, cambra vermella de fons—, reflexiona en un entreacte d’aventura amorosa de llit d’hotelet de mala mort.

Deia que la directora Alícia Gorina —que ha cedit un important protagonisme també a la il·luminació, dissenyada per Quim Algora, a estones tenebrosa, a estones fluorescent entre verd i vermell—, havia arriscat amb els petits intèrprets la posada en escena —molt enigmàtica i complexa i que es fa progressivament entenedora al llarg de l’obra fins a trobar finalment el sentit de la foscor.

Només puc parlar dels tres que els tocava treballar el dia de la meva funció —com se sap, per raons laborals de menors, cal que hi hagi sempre un doble repartiment per alternar diferents funcions. En aquest cas, corresponia al trio format per la nena Greta Jorge, i els preadolescents Dana Sina i Bruno Bistuer. Els dos últims, alternant també, com Rosa Boladeras, diferents papers (una mossa d’esquadra, un marit, un pare, una mare…). I la primera, Greta Jorge —barcelonina de 9 anys— en el paper del fill desaparegut i amb més d’una intervenció de text admirable que remata expressivament amb el gest —no es conforma només amb la paraula dita—, com si hagués nascut una estrella, en solitari, enfilada a la taula en un minimonòleg final d’aquells que, en altres ocasions, són dels que farien tremolar les actrius més veteranes.

La petita Greta Jorge és un exemple vivent de la bona feina de les escoles teatrals dels últims anys d’aquest país. S’ha format a l’Escola Auditori i a la mateixa Sala Beckett i, segurament que sense proposar-s’ho abans ni la directora de l’obra ni la companyia, amb la seva intervenció acaba fent puntetes a la mateixa actriu Rosa Boladeras quan tanca el cercle i diu també: “Estimats espectadors de la Sala Beckett, ja us podeu posar de nou els auriculars”. I així torna la màgia a la platea, des de la foscor, però aquesta vegada amb l’estesa dels pilots de color verd.