Les malifetes d’alguns dels més il·lustres emperadors romans són tan notòries i han estat visualitzades tants cops als escenaris i les pantalles, que sovint són els noms d’aquests emperadors  els primers que et poden venir al  cap quan l’imperi romà surt a col·lació. I ja sabeu que, si li fem cas a una informació apareguda fa tres anys  a  la xarxa TikTok  el ressò de la qual va quedar reflectit a tots els mitjans de comunicació del món, com a mínim  la població masculina del planeta té una marcada tendència a pensar en aquella  Roma de forma ben freqüent. En alguns dels casos analitzats que van servir com a model d’aquell no massa científic estudi, fins i tot de forma diària.

Sigui com sigui, i encara que els dolentots s’emportin la palma pel que fa a la popularitat ( el mal sempre triomfa, en aquest sentit ), el cert és que existeix també un molt divulgat Hit Parade que assenyala quins foren  els cinc millors emperadors d’aquell imperi al qual li seguim dispensant tanta atenció malgrat el temps transcorregut des de la seva caiguda, potser perquè en ell hi podem reconèixer de forma exemplar totes les lacres i totes les grandeses de qualsevol altre imperi.

I tot i que no l’encapçalen ( l’honor li correspon a August , l’impulsor de la Pax Romana), tant l’emperador Adrià al qual Marguerite Yourcenar va dedicar la magnífica novel·la epistolar que ha donat origen a aquest espectacle ,com el futur emperador filosòfic i estoic Marc Aureli a qui va destinada la llarga missiva escrita a les portes de la mort, formen també part de tan selecte llistat.

Així doncs, qui ens parla  des d’un escenari tot transformant la missiva en monòleg, és un dels bons. Encara que , un cop assentats al poder, ni els bons es lliurin d’acumular les seves pròpies misèries governamentals. Alguna d’aquestes misèries ( la repressió patida pel poble de Judea es troba entre les més destacades) ,s’aborden des de la sinceritat que dóna tenir plena consciència de trobar-se al final de la vida. Però cap d’aquestes misèries relacionades amb l’exercici de la política resulta tan dolorosa  i segueix provocant tant sentiment  de culpa com aquella relacionada amb la mort d’Antínou, l’amic amat al qual potser l’emperador  no va saber donar tot l’amor que es mereixia.

I al qual ve retre un tribut post mortem que va fer palesa la seva devoció per tots els racons de l’imperi, tot divinitzant el difunt, fent-lo objecte de culte , i reproduint el bell rostre de l’absent en una gran quantitat de figures escultòriques. No és doncs estrany que la novel·la a la qual Yourcenar va dedicar tants anys de treball ( l’obsessió per Roma no és només cosa d’homes) hagi esdevingut també un títol emblemàtic de la literatura amb reivindicatiu tarannà homosexual. Ni que Rufus Wainwright la transformés en “Hadrian”, la seva primera òpera, presentada aviat farà quatre anys al Festival de Peralada.

Però , encara que Antínou estigui sempre present als pensaments d’Adrià i que s’emporti el millor moment d’aquesta proposta escènica gràcies a la coreografia creada  i notablement interpretada per Álvar Nahuel, el relat de l’emperador moribund però encara altiu  i sorneguer quan cal, no es centra exclusivament en ell.

En aquest relat epistolar ,ara monologaritzat per un Lluís Homar pletòric de recursos i sobrat de carisma interpretatiu, hi caben també des de l’apunt que remarca les grans gestes amb el seu punt de vanitat , fins a les més íntimes confessions que deixen a la vista sense embuts l’ambició astutament planificada . Al llarg de la missiva teatralitzada, Adrià se  sinceritzarà tant pel que fa als plaers de la carn ,com pel que es refereix a les frustracions polítiques originades pels excessivament llargs temps d’espera amb els quals s’ha tingut que enfrontar a l’hora d’assolir nous objectius. I tots aquests estats d’ànim queden astutament reflectits a la interpretació d’Homar .

Com queden també ben reflectits aquells moments en els quals el sovint sensible emperador donat també a la puntual reflexió filosòfica es menteix a ell mateix, i li menteix de pas a l’autora del llibre que , en ple segle XX, revifaria literàriament la seva celebritat. De fet, va ser la mateixa Yourcenar la que , en el seu quadern de notes sobre el text, va deixar dit que “en ocasions, tot i que no tot sovint, m’assaltava la impressió que l’emperador mentia. I llavors tenia que deixar-lo mentir, com fem tots”.

Però si bé , com ja ha quedat clar, la interpretació d’Homar està a l’altura del text de Yourcenar traduït al seu moment per Julio Cortázar, la posada en escena de l’espectacle, no està pas a l’altura de cap dels dos. I la dramatúrgia de Brenda Escobedo dirigida per Beatriz Jaén,  transmet més aviat la sensació que transmeten aquelles propostes que, com si dubtessin de la força de les paraules i de qui les pronuncia, se senten temptades de guarnir-les amb innecessaris afegits que més aviat enterboleixen el resultat final.

Escobedo i Jaén opten per situar l’acció en un plató televisiu , destinat a convertir aquelles memòries íntimes adreçades a un futur emperador en unes declaracions televisades amb finalitats previsiblement manipuladores . El “joc de trons” que transmet Adrià quan descriu el seu salt cap el poder màxim de l’imperi,  es transforma així en un massa obvi joc de manipulació mediàtica, constantment interromput per les exigències tècniques de la posada en escena i el moviment dels altres cinc bons intèrprets que acompanyen Homar. Tos ells (tret del ja esmentat Nahuel) condemnats a realitzar accions sovint del tot supèrflues i innecessàries, que actuen més com a distracció que com a enriquidor complement.

Davant d’aquest plató, dels monitors situats a la seva part posterior, i del constant anar i venir del vestuari i la càmera televisiva, no vaig poder evitar recordar les magistrals “Tragèdies romanes” escenificades per Ivo Van Hove en un gran espai que també en tenia quelcom d’immens plató televisiu , i en el qual el públic assistia al drama tot formant part de les pròpies imatges que aquest generava.

Però si en aquell espectacle (sens dubte, un dels millors del que portem de segle) , la integració entre l’aparell logístic i les tragèdies representades era absoluta, en aquest altra, la convivència entre el plató fictici i les memòries que Adrià ens transmet utilitzant com a mèdium un gran Homar, entren massa sovint en col·lisió. I malgrat tot , l’actor i l’emperador , són  ben mereixedors de rebre la nostra visita. Fins i tot, encara que aquest últim potser ens menteixi una mica, com mentia a la mateixa Yourcenar.