Diuen que el Llop es va estovar la veu endrapant clares d’ou per colar-se a la casa on hi havia les set cabretes desconfiades, que esperaven què tornés la mare del mercat. Aurora Bauzà & Pere Jou es desenté+enen de l’escena cruenta i deixa que el llop sedueixi amb una veu de cor d’àngels, i amb una pell que, mentre salta (possiblement) cap a la seva presa, escampa un univers de llums, com un estol de cuques de llum que ha fet servir per camuflar-se. La xarxa lumínica estén i transforma els colors com un arc de Sant Martí incandescent. A les catacumbes del TNC el vol queda penjat a l’aire. Però, lluny de ser immersiu (que el públic el travessi o que les veus i la tempesta fina luminica l’envolti) apareix com una panoràmica frontal.

Va ser al Dipòsit del rei Martí que Bauzà&Jou (A beginning expanded version) van meravellar amb la veu i una foscor trencada per unes llums terrenals, com ciris, que mig il·luminaven rostres i mans. Completaen l’extasi en vlvent a We are (t)here. En aquest La luz del lobo no pesa excel·leix la proposta tecnològica, però sense una evolució ni moviment envolvent, queda excessivament pla. Llàstima.

A La Caputxeta vermella el llop es vesteix d’àvia per esmorzar-se la ingènua neta. Sí els Insectotròpics van proposar una versió llunàtica, ara Aurora Bauzà & Pere Jou imaginen una fera etèria. Després de Fosca, la seva primera intervenció adreçada a públic familiar amb veus, i una mena de màscares de llums, el duet fuig d’estirar l’amenaça, de la por. Per contra, Do2 llops dels Engruna Teatre s’atreveix a mostrar a la canalla dues bèsties que equilibren ràbia i serenor. Bauzà & Jou mantenen el seu gust per un espai sonor capital, però els ha faltat jugar amb la llum i no quedar-s’hi atrapat en aquesta xarxa hipnòtica.