On som ,exactament? A un gimnàs? Potser, a una escola de ball, d’aquestes en les que hi tenen cabuda tota mena de ritmes més o menys moderns? Tant hi fa. El que importa és que en aquest espai s’hi troben dos homes amb ganes d’exhibir les seves habilitats coreogràfiques, amb ganes de fer palesa la seva bona forma física, amb ganes de marcar territori i deixar-se  clar l’un a l’altre la seva supremacia i la seva inqüestionable masculinitat , amb ganes quan cal de posar-se com un parell de galls d’aquells que podrien plomar-se l’un a l’altre com si res i a la menor provocació.

És clar que, com acaba de demostrar la sèrie “Más que rivales (Heated Rivalry)” convertida en un veritable fenomen mediàtic a nivell mundial, de vegades fins i tot les més ferotges rivalitats esportives ( en el cas de la sèrie, centrades en la pràctica del hoquei) poden estar emmascarant els més latents desitjos ocults  .Hi ha aquí de bon principi mirades potser  delatores i tocaments casuals d’aquells que passen com si res a les pràctiques esportives , gimnàstiques o coreogràfiques sense que ningú els hi presti cap atenció. Però que, de vegades, si els hi prestem prou atenció, poden presentar-se plenes de solapades intencions. Ja veure’m, cap a on ens porta la cosa.

La cosa, per cert, va començar a donar senyals de vida fa ja divuit anys, amb forma d’un petit número casual de varieté ( per dir-ho com és diu a Buenos Aires, la ciutat de naixement de la proposta) presentat per primera vegada al Centro Cultural Laboratorio ,i  creat per Luciano Rosso ( que des de llavors no ha deixat mai d’interpretar  l’espectacle amb una gestualitat plena d’ aclaparadora vis còmica  ) i Nicolás Poggi ( que a partir del 2011 li va passar el testimoni a Alfonso Barón, convertit des de llavors en el més perfecte còmplice  ).

I sota la direcció d’Hermes Gaido, aquell primer número de varieté que volia escenificar mitjançant el moviment els diferents tipus de relació que es poden establir entre dos homes, es va acabar convertint en un irresistible divertiment tan enèrgicament musculat com els seus dos sensacionals intèrprets, capaços de transitar com si res per la més hilarant  dansa acrobàtica amb furtives picades d’ullet a la dansa contemporània, la música disco amb un punt vintage, la més agosarada  tabla de gimnàs … o el que faci falta.

I és que, aquests dos, mentre estableixen duels cada cop més propers a l’exercici de seducció i de tant en tant deixen escapar tímides (cada vegada menys tímides)  insinuacions de tendresa no exempta de carnalitat i desig, són capaços també de fer servir com a banda sonora de la seva coreografia tot allò que surti de la ràdio… noticies que s’emeten en directe incloses.

Ocupant des del primer moment un lloc destacat, en aquest espai hi trobem  una taquilla i un banc, d’aquests que no poden faltar mai a un vestidor. I damunt la taquilla, s’hi troba també una d’aquestes ràdio cassetes a piles que no fallen mai, ni quan un país sencer es queda sense llum per culpa d’una misteriosa apagada. I ella s’acaba convertint també per moments en una impagable coprotagonista, de la boca de la qual pot sortir qualsevol cosa, perquè quan comences a donar-li voltes al comandament d’una ràdio analògica , et poden sortir al pas des de la melodia més carrinclona, fins a la més inquietant crònica sobre la més recent guerra.

Cap problema. Com ja ha quedat clar, aquest tàndem pot amb tot, i ni s’immuta, davant l’exercici d’improvisació al qual l’obliga  anar saltant d’una emissora cap a una altra. I ,mentre se segueixen enviant l’un a l’altre senyals de seducció que ves a saber cap a on els portaran ,  i mentre  – entre rialles-  fan palès també que som davant d’un joiós espectacle reivindicatiu apta per a tots els públics que arremet contra els més atàvics prejudicis,  aquests dos ja s’han ficat a la butxaca tot el públic. Amb tots els mèrits , per si no ha quedat prou clar.