María Jurado ja va impressionar amb unes postals contundents a Black Sun (premi d’IT Dansa estrenat el Grec 2022). Al TNT 2024, es va poder veure Spooky, en què ja abordava l’audiovisual i la sorpresa. Ara ha ensenyat un primer tast d’una peça que s’inscriu al programa Tenir Temps del Mercat de les Flors i Fundació Banc Sabadell, dins del cartell El Mercat no m’ha coproduït encara. En aquest solo previ a l’estrena fa un desplegable sobre la representació de l’àngel. El llum circular per gravar càpsules amb el mòbil es converteix en una mena d’aurèola que santifica. La música clàssica ressona en la foscor, com si fos la pista per seguir un camí que s’apaga amb l’estació de la llum. Però són codis que contínuament es trenquen. I en el contrallum, habitualment d’esquena, emergeix la figura de l’ésser asexuat.

Només els plors d’un ésser que arrossega permet imaginar una ala trencada, desplomada, un àngel caigut que és víctima de la coreografia. Sol Picó va ballar als quadres del Romànic del MNAC equipada amb unes ales negres (Llàgrimes d’àngel). Només es mostra un somriure quasi dantesc amb els acords del Sunny day finals. Jurado quasi no es mou (té marge per a desplegar-se). Ara manté una intensitat magnètica. Les plomes volen i s’escampen com les que llança amb ventiladors Sílvia Capell a la sva íntima conferència performativa a Àngela. Sílvia Capell enfilava una trama permostrar puntualment la seva habilitat a la perxa xinesa. Jurado té espai per ensenyar el seu  vocabulari coreogràfic i per dotar de major contingut el racó que pot recordar un edifici al fons. L’obra sap aguntar la inensitat, en una foscor dominant i una quietud notable. És massa obscura la seva reflexió (si és que hi és) sobre els valors que s’atorga als àngels socialment i en la història de l’art i, per això mateix, genera frustració procurar atansar-se a una perfecció que resulta insuportable, d’una càrrega emocional profunda.