.
Us heu adonat que el cérvol s’ha convertit en el representant de la fauna més present a la nostra cartellera teatral? I és que, i deixant de banda la seva fugaç i una mica incomprensible aparició a “Maria Magdalena” o el mitològic paper que l’animalot jugava recentment a “Bambi” , aquests dies es pot també tornar a escoltar “La brama del cérvol” tal i com l’emet La Calòrica .

I qui cregui – tornant a aquell “Bambi” que tantes llàgrimes ha fet vesar al llarg del temps quan arriba el moment en el qual es queda orfe de mare- que els cérvols només poden parlar el llenguatge dels humans a les pel·lícules de Disney, està ben equivocat: també Albert Boronat els hi concedeix el do de la paraula en aquest nou espectacle seu que parteix d’un text no tan nou . I és que la primera versió de “Snorkel”, produïda llavors per La Virgueria, va ser escenificada a l’antiga Sala Beckett del barri de Gràcia fa poc més d’una dècada.
Però deixem de moment el passat de banda, per tal de deixar alhora constància que Boronat, ara al front d’una companyia que porta el nom de UNACASAENLAMONTAÑA com a conseqüència del justificat fenomen en què es convertí el seu molt notable espectacle anterior, ha volgut revisar el text tot dirigint-lo aquest cop ell mateix ,i adaptant-lo a les petites però molt versàtils dimensions de l’hotelet teatral de Rigola.

Unes dimensions en les quals, en aquest cas, hi caben no solament tot un frondós bosc entre les branques del qual hi pots reconèixer les banyes dels cérvols i un llac de superficials aigües ben blaves que oculten allò que s’amaga al seu fons , sinó l’univers sencer, tal i com el contempla perdut per l’espai infinit el Major Tom. Això, un cop s’ha trencat el cordó umbilical que el mantenia unit a la seva particular llauna amb forma de càpsula espacial.

El Major Tom és el protagonista de la magistral cançó “Space Oddity”, que David Bowie va llançar al mercat discogràfic pocs dies abans que l’esser humà trepitgés per primer cop la lluna el juliol del 1969. I que Bowie havia composat després de veure l’obra mestra de Stanley Kubrick “2001: una odissea de l’espai” i d’haver-se “tornat boig” amb aquelles imatges que “em van fer flipar”. Des de llavors, Tom no solament va fer esporàdics actes de presencia a d’altres temes de Bowie, sinó que , de forma ben significativa, realitzà una última aparició al videoclip de “Blackstar”, el sensacional i colpidor últim disc que Bowie va enregistrar com a comiat ,tot sent del tot conscient de la proximitat de la seva mort; una mort que es va produir molts pocs dies després que el primer “Snoker” abandonés la cartellera.

Doncs Tom era (fa una dècada) i segueix sent (al muntatge actual) un personatge convidat essencial d’aquesta obra per la qual es passegen un grapat d’altres diversos personatges ,tan perduts potser en el seu propi espai particular com ho està Tom a l’espai infinit. Amb una diferència. A la lletra de Bowie ( una lletra que es repeteix en diverses ocasions al llarg de l’espectacle ), el Major Tom s’acomiada de la sala de control terràqüia i de tots nosaltres afirmant “Aquí estic, flotant al voltant de la meva llauna. Molt per damunt de la lluna el planeta Terra és blau. I no hi ha res que jo pugui fer”. (“Here, amb I floating’round my tin can. Far, above the moon, Planet Earth is blue. And there’s nothing I can do”).

Però lluny de sentir-se desconcertadament angoixant i de caure en la desesperació, el Tom de Bowie sembla haver trobat una mena de connexió especial amb l’univers sencer de la qual potser es troba força més lluny la desconcertada fauna humana que es mou per l’obra de Boronat.
Això, començant potser pel mateix autor , que a l’escena inicial del text ens presenta un brillant monòleg interpretat fa una dècada per Javier Beltrán ,l’únic nom del primer repartiment que ara repeteix. Tot i que ara no sigui ell sinó Lara Salvador, qui ens explica com qui explica un acudit la greu crisi patida per Boronat quan va sentir que potser s’estava transformant en un perfecte “gillipollas”, per dir-ho com ho diu ell mateix . I el pànic a la “gilipollez” , el conduí per uns camins d’autoconeixement mitjançant la meditació que restaren un xic frustrats quan l’onanisme es ficà de per mig.
Sí: soc conscient que acabo de fer un petit espòiler. Però la revelació perd gravetat, si tenim en compte que el text de Boronat es troba ben lluny d’oferir-nos relats amb una narrativa progressiva protagonitzada per personatges definits amb precisió. Ben al contrari. El punt de desconcert que l’espectacle pot provocar en el receptor, forma part de les intencions del creador.
Del que es tracta en gran mesura, és d’invitar a que cada membre del públic construeixi el seu propi itinerari a través d’aquest recorregut en el qual hi fan acte de presència des de misteriosos danesos que es fan passar per noruecs (qui està lliure de tenir problemes amb la pròpia identitat ?) fins a dones politoxicòmanes en període de rehabilitació , tan acostumades a “flipar” com Bowie ho feia davant el psicodèlic viatge final de “2001”. Això, sense deixar de banda les mares mortes tan mortes com la mare de Bambi, les filles que no saben com comunicar-li la noticia de la mort a les seves fràgils germanes, o els astronautes tan decidits a establir a Mart una colònia sense retorn possible a la terra com ho estava fa ben poc la noia que coprotagonitzava l’obra de Tiago Rodrigues “La distància”.

Practicar amb seguretat l’esnórquel , presenta el perill d’oblidar que per sota les aigües aparentment tranquil·les d’un llac s’amaga sovint un mar de solituds politoxicòmanes i de històries que es queden a mig fer encara que els seus protagonistes vulguin viure dins d’històries acabades. Viure sempre amb l’expectativa que comporta esperar que comenci la festa ,pot portar a no adonar-nos que la festa ja s’ha acabat. O –pitjor encara- que ha estat substituïda per succedanis de festa una mica impostats.

Tot això hi té cabuda ( de vegades fent ús de l’humor, de vegades recorrent a un tarannà metafòric un xic indesxifrable, de vegades deixant anar discursos conscienciats sobre l’excés de plàstic que embolcalla el nostra planeta i la nostra vida, de vegades deixant anar poca-soltades amb un punt de pretenciositat no exempta de rampells poètics ) en aquesta estimulant però també irregular proposta. Una proposta en la qual, per cert, Beltrán es retroba amb Sergi Torrecilla (aquests dos, formen un molt bon tàndem) , després de tot allò que els hi va passar a la casa de la muntanya, mentre Cristina Celada completa el repartiment.
I una proposta en la qual, després de comprovar com l’eròtica de la transcendència pot enviar a fer punyetes la més espiritual experiència, comprovem també que de vegades el se autor sembla haver-se embalat massa, sense calcular el perill de distanciament que pot provocar la temptació hiperbòlica. I malgrat tot, una proposta plena de brillants suggeriments que et deixen sempre amb l’expectativa de saber què vindrà després. Ens acabarem potser retrobant amb el Major Tom, ben satisfet d’haver descobert entre les estrelles allò que mai no hagués descobert en el llunyà planeta blau?