Un nou musical de referència s’ha estrenat per fer una temporada ben llarga i deixar ben encantats la gran majoria de fans dels musicals i més enllà. Normalment, aquestes grans produccions omplen les platees durant mesos. Ara bé, n’hi ha que busquen més risc que altres. Fa un any es va estrenar El dia de la marmota, un musical fantàstic basat en la pel·lícula Atrapat en el temps. Aquest va coexistir amb la reposició de Mar i cel de Dagoll Dagom. El primer va acollir un èxit moderat de públic; el segon va mantenir xifres de rècord. La novetat enfront del vell èxit. De fet, aquesta tendència en els musicals és cada cop més habitual. ¿Apostar per la seguretat d’un títol comercial que ja s’ha representat altres vegades i que la gent recorda amb nostàlgia, o intentar crear l’efecte que aquest espectacle va tenir fa més de vint anys amb un espectacle nou, produït aquí i de quilòmetre zero? Focus ho té clar. Ha tornat Germans de sang. No hi són ni Àngels Gonyalons, ni Roger Pera, ni Sergi Zamora. No els dirigeix Ricard Reguant. Ara és el torn de Mariona Castillo, Albert Salazar, Roc Bernadí i Daniel Anglès, com a director. Però sobretot és el torn d’Ariadna Peya.

Tot i que ja fa uns anys que la coreògrafa aporta moviment i emocions al cos dels seus intèrprets, sobretot amb la seva companyia Les Impuxibles, va ser amb L’alegria que passa quan el gran públic va descobrir el seu talent. La seva feina va consolidar una marca pròpia posant-la al servei d’un musical de masses, el qual li donava una amplitud dramàtica que feia d’aquell espectacle una experiència única i commovedora. Ara, la Peya ha aconseguit el mateix amb l’obra dirigida per Daniel Anglès, però l’efecte que aconsegueix en aquesta nova adaptació és fins i tot més important. Aquest Germans de sang té una volada diferent, una identitat que renova un culebrot antic, una història amb un desenvolupament dramàtic molt qüestionable. Les coreografies no són només balls per acompanyar les cançons, sinó que serveixen per impulsar les accions i definir l’emoció d’una manera que l’antic musical tan sols aconseguia amb la interpretació vocal. Hi ha un efecte “marca de la casa” que és el que funciona millor: quan els cossos dels ballarins, de tot l’elenc, formen un únic cos voluble, una massa que, de vegades harmònicament, d’altres de forma més caòtica, aixequen, fan moure els protagonistes com si estiguessin acompanyats per una marea inestable.

Les coreografies d’Ariadna Peya són pura dramatúrgia, perquè a través d’elles s’explica la història igual que el text i la paraula cantada. Un bon exemple és en la cançó de la crisi mundial que ens serveix per fer la transició del Mickey adolescent i despreocupat a l’adult turmentat. L’original reflectia com el Thatcherisme havia impactat en les classes socials més desafavorides i, a través de la figura fictícia de la secretària Caroline, acabàvem veient com Mickey quedava a l’atur. Reguant va apostar per començar la cançó amb el casament de Mickey. Aquí, però, Anglès i Peya han volgut deixar l’enllaç pel final de la cançó. És una escena de pocs segons, on veiem com Mickey va de la cua de l’atur a buscar la Linda vestida de núvia i la besa. Sobre els seus caps cau confeti que ha llençat el senyor Lyons esmicolant contractes mentre acaba la cançó. És una escena simple, però que explica molt millor la transició de Mickey i li dona un sentit més realista. Tot i que hauria de ser un moment feliç, el casament està tenyit per la desesperança que porta el liberalisme de Thatcher en la vida dels protagonistes.

El pes de la història recau en dinou intèrprets, principals i elenc, que funcionen tots com un bon engranatge suís. Individualment, cal remarcar la feina dels dos germans (Albert Salazar i Roc Bernadí), sobretot en la primera part, en què creen dos personatges en principi antitètics, però que, d’una manera innocent i sense prejudicis, s’acaben fent bons amics. El desenvolupament cap a la segona part, en el trànsit de l’adolescència a la vida adulta, el canvi és més complicat i en algun moment puntual sembla que encara veiem una mica el comportament dels nens. Potser el que falta també en l’Albert Salazar (Mickey) és un punt més explosiu, més violència i inestabilitat en el tram final per donar més força al tràgic desenllaç. Un altre dels personatges més estimats és sens dubte el de la Sra. Johnstone. Ja fa anys que Mariona Castillo està a un nivell d’actuació i d’interpretació vocal molt alt. Tot i que l’ombra d’Àngels Gonyalons és allargada, Castillo té la tècnica i les taules per fer-se seu el paper. Si bé el dia de l’estrena, mig malalta de grip segons ens comentaven, estava amb un punt d’energia més baixa, la Sra. Johnstone va fer sentir el seu drama. Vaig caçar al vol un comentari d’elogi a la feina de l’actriu: “Si estant malalta ho fa així, imagina’t quan estigui bé”.

Hi ha, però, un personatge també important que en aquesta proposta està mal definit. L’autor anglès es va inventar la figura d’un narrador que d’una manera poètica i críptica anava anticipant la tragèdia. Daniel Anglès dona aquest protagonisme a Triquell, el jove cantant sorgit d’Eufòria, però amb una identitat pròpia musical que no té res a veure amb certs productes prefabricats. Apostar per Triquell és fer-ho per un to, entre greu i mig desmenjat, per aquest recitat de veu greu. Però aquest narrador, que aquí funciona com una presència gairebé fantasmagòrica acaba sent massa monòtona. L’enyorat Joan Crosas interpretava, interpel·lava més als personatges i no tot era recitat, quan calia, cantava i modulava la veu oferint més matisos. La interpretació de Triquell, per contra, esdevé massa estàtica.

Com deia al principi d’aquest llençol, oferir una nova adaptació de Germans de sang és, a priori, una aposta de poc risc. Òbviament, has de fer una bona producció i no anar amb el pilot automàtic. L’obra funciona bé gràcies al moviment escènic dirigit per Ariadna Peya, tot i alguns plantejaments qüestionables en la direcció. Però potser seria hora que Focus donés oportunitats als musicals de creació catalana de gran format. Ho han fet bé amb propostes més modestes com Una llum tímida o Artemis. Estaria bé que tinguessin també la seva Ànima.