Germans de sang, de Willy Russel, és la nova producció de Focus en l’etapa de Daniel Anglès liderant un projecte referencial de musicals en català al Teatre Condal. Es tracta d’una versió que s’acomoda als temps actuals en l’estètica, el ritme i la sonoritat, però que essencialment es manté fidel tant a la proposta original del West End com a la versió en català de 1994. Sobretot, en aquest Germans de sang hi ha més sensació de conjunt, tot i que la història segueixi la vida de dos bessons criats per una mare rica i una de pobra, obligats a viure vides paral·leles i que s’acaben convertint en germans de sang.

El segell inconfusible d’Ariadna Peya en les coreografies trasllada l’experiència a un nou paradigma de l’intèrpret total del teatre musical. La mirada contemporània en la dansa tenyeix tot el moviment, de manera que la peça sencera és una espectacular coreografia de cossos construint intencions, més que de personatges individuals que, de cop i volta, ballen i canten. I perquè les coreografies vibrin exponencialment, entren en joc les gavardines, cabells al vent i penombres. El vestuari, caracterització i il·luminació han servit excel·lentment per sumar a l’atmosfera que omple l’espai escènic.

Hi ha detalls molt sensibles en aquest espectacle. Especialment, el teixit de la trama, que busca el constant desequilibri entre la fe i l’evidència, entre el destí i els fets mundans. Que tot està escrit, prova l’espectacle, però convida espectadors i espectadores a plantejar-se si l’escriba de la història és realment el mite, la superstició, o si molt abans de tot això la injustícia i desigualtat social ja havien sentenciat els bessons separats en néixer. A l’obra, des de l’aparença a la presència escènica dels personatges, i serrells subtils com l’ús del llenguatge, caven irremeiablement més i més fonda la cisalla del privilegi, en un sistema on tothom acaba perdent.

És marca del muntatge original la interpretació estripada dels infants i, després, adolescents que van creixent escena a escena. En teoria devia estar pensada per trencar la quarta paret i donar una mica de frescor al drama, però avui, demostrant de nou com canvien de ràpid les mirades, es faria pesada i impertinent. S’agraeix, doncs, que, malgrat que hi hagi de ser perquè l’espectacle és així, la pallassada estigui una mica menys passada de voltes.

Les pulsacions han pujat amb els nous arranjaments musicals d’Andreu Gallén, i el públic gaudeix especialment d’harmonies avellutades penetrants i efectes en algunes veus. Al mateix temps, tot i que més amagats que habitualment, els músics segueixen tocant en directe. La història se situa trenta anys enrere, però batega en un enigmàtic llindar entre la dolorosa vigència i un conte fosc. Certament, el ritme d’aquest Germans de sang és notablement més picat, fins i tot puntualment costa de seguir el sentit dels esdeveniments. En l’exercici d’adaptació es podria trobar a faltar que es posés encara més el focus en aterrar el viatge emocional tant de la Sra. Johnstone (Mariona Castillo) com de la Linda (Tai Fati), les disjuntives entre supervivència i moralitat de les quals marquen el transcórrer de la trama.

La versió més Matrix del narrador ajuda a fer lúgubre la trama, i que, per tant, els personatges creixin enmig d’una estranya boira de ficció, de “no pot ser veritat”, com bé diu l’obra. En conjunt, però, la proposta visual coral, i la música guarneixen d’èxit el nou muntatge. Sobretot Mariona Castillo i Triquell, amb registres i polidesa vibrants, sostenen el pes vocal. Val a dir, tot i això, i per si algú patia, que tots els números musicals han quedat brillantment resolts.