Si has nascut a tocar de Liverpool i has crescut i viscut sempre en tan important ciutat portuària, ets gairebé coetani dels Fab Four i entre les teves habilitats creatives es troba la composició, no és d’estranyar que li acabis dedicant el teu primer musical  a “John, Paul, George, Ringo…and Bert”.  Tot i que per dir la veritat, a The Beatles  ( com a mínim , a George Harrison i  Paul McCartney, els dos que la van veure, el primer  en directe i l’altre de forma fragmentada per televisió  ) no els hi agradés  gens ni mica la forma com els presentava  aquella obra estrenada l’any 1974.

Però això no va impedir que l’espectacle es convertís en el primer èxit de  Willy Russell, un jove autor teatral ficat alhora en el camp de la docència que tenia també el seu bon passat com a perruquer, perquè als quinze anys havia deixat l’institut per obrir una perruqueria destinada a fer-li la permanent a senyores i senyoretes. Tot i que al complir les vint primaveres tornès a les aules i s’acabés convertint ell mateix en professor: ara ,enlloc de seguir pentinant caps, tocava pentinar cervellets en formació!

Tan bé va funcionar l’obra a Liverpool que fins i tot va donar el salt cap al West End londinenc. I per cert que a totes dues ciutats, les cançons de The Beatles eren interpretades per Barbara Dickson, destinada a convertir-se pocs anys després en la  primera protagonista del segon musical de Russell; la primera mare coratge que per tal de sobreviure a la misèria, ha de fer una tria d’aquelles que et marquen de per vida; a tu, i a les altres persones implicades en la decisió. Inspirant-se en un relat que l’havia impactat quan era petit i que explicava el ben diferent destí de dos germans bessons separats després de néixer ( l’argument de la novel·la de Dumas “Els germans corsos”) , Russell va escriure “Blood Brothers” com a obra de text que tenia com a objectiu ser representada en instituts de Liverpool.

Però després  d’haver finalitzat el seu  itinerari escolar , Russell va acabar posant-li lletra i musica a la història. I l’esplèndid resultat final d’aquella transformació, es va convertir en un espectacle que va romandre gairebé vint-i-cinc anys seguits a la cartellera londinenca. Que va triomfar també als escenaris de Broadway. I que ,ara mateix, i mitjançant un nou muntatge rebut amb renovat entusiasme,  es  troba realitzant un extens  tour per tot el Regne Unit que quan finalitzi haurà abastat tres anys de representacions.

I fa ja més de tres dècades ,la tràgica història d’aquests germans de sang ( la primera escena de l’obra ja fa del tot palès el final que els espera) va marcar també una fita a Barcelona, des de mateix escenari del Teatre Condal que ara la recupera  mitjançant un magnífic muntatge que li atorga una complertament reinventada dimensió. I que  està destinat  ( les vibracions que han deixat anar les primeres funcions, semblen corroborar-ho ) a marcar també una fita i ocupar un lloc de privilegi en la història del nostre teatre musical .

I és que, i sense perdre per res la connexió amb els seus orígens i amb la cronologia original (que s’inicia cap a finals dels anys 50 del segle passat i s’allarga fins a inicis dels 80, la dècada en la qual es va estrenar el musical ) ,aquest nou muntatge amb el qual Daniel Anglès signa la que és fins ara la seva millor direcció escènica, redefineix alhora l’obra a nivell conceptual.

Ben orgullós dels seus orígens obrers , Russell ha volgut sempre que la classe social de la qual  prové i del llenguatge de la qual fa un ús habitual al seu treball creatiu , es trobessin fidelment representats als seus espectacles. Tal i com l’autor ha deixat dit, “M’agrada l’autenticitat de la veu vernacular i l’idioma i la forma de parlar de la classe obrera”.

I d’això en donen bona mostra els seus altres dos més grans triomfs teatrals , el monòleg “Shirley Valentine” ( molt ben defensat al seu moment a casa nostra tant per Amparo Moreno com per Mercè Arànega) i aquella mena de versió lliure de Pigmalió titulada “Educant Rita” , la versió cinematogràfica de la qual els hi va proporcionar nominacions als Oscars tant a Julie Walters i Michael Caine (els seus fantàstics intèrprets) com al mateix Russell. I per cert que la Rita de l’obra treballa com a perruquera, un ofici, com ja ha quedat clar, ben conegut per Russell.

Partint de tot això, el muntatge original de l’obra (en què s’inspirava també l’espectacle dirigit el 1994 per Ricard Reguant) adoptava un format més proper al realisme social , tot incloent alguna picada d’ullet al mateix skyline de Liverpool. I val a dir que les imatges de l’actual gira britànica, van també en aquesta mateixa direcció.

Però Anglès esborra aquest punt de partida . I , buscant la complicitat d’una Ariadna Peya que , des de aquella primera ben notable introducció en el teatre musical que va ser “El despertar de la primavera” no ha parat de créixer creativament en aquest territori i que aquí fins i tot s’ha superat a ella mateixa, ha fet de l’obra una peça que s’estructura de forma absolutament orgànica a partir del moviment coreogràfic.

Al seu moment, entre el sempre molt ben defensat realisme social a la manera com l’ha fet servir amb notable talent un director com ara Ken Loach (per posar un il·lustre exemple) i , i el sempre injustament denostat melodrama que tan magistrals serveis els hi ha prestat a ments creatives alhora tan diverses com ara ho són les de Dickens, Sirk, Fassbinder, Alnodóvar o Visconti , va semblar decantar-se per  la segona opció, sense que això impliqués que una opció s’imposés excessivament per damunt de l’altra.

Però en mans d’Anglès i Peya les barreres s’esborren encara més , per tal de confeccionar una proposta escènica en la qual la coreografia difumina també  encara més el realisme , però paradoxalment, el fa encara més visible des d’una perspectiva col·lectiva. Aquí, protagonistes i secundaris formen un tot en permanent estat dansaire, evidenciant també fins i tot encara més la forma com els drames individuals no són altra cosa ( o ho són a més a més) que puntes de l’iceberg que deixen a la vista el subterrani drama col·lectiu originat per les abismals diferències de classe.

Recolzant-se també en l’estupenda direcció musical d’Andreu Gallén ( el tàndem que ja va formar amb Peya a “L’alegria que passa” continua demostrant que va sobrat de química ) , Anglès crea un espectacle que aconsegueix commoure sense recórrer mai a la forçada emotivitat. Que mostra en tot  moment la seva força grupal sense deixar mai d’evidenciar i remarcar alhora la qualitat individual de cadascun dels seus intèrprets. I que sense necessitar de grans recursos escenogràfics sap com fer-te visible la distància que separa els més acomodats domicilis dels més volàtils i marginats habitacles, tot convertint un grapat de containers en metàfora de la inestabilitat domiciliari d’aquells personatges sempre supeditats a que una ordre desnonament capgiri les seves vides.

Parlant d’individualitats, l’espectacle en va també en aquest sentit  ben sortit d’aclaparador talent. Començant pel que ve a recordar-nos un cop més que Mariona Castillo ( l’esplèndida filla de “Fun Home” convertida ara en commovedora mare) es troba situada al pòdium del nostre teatre musical: només cal veure la manera com canvia d’edat sense canviar pràcticament ni de vestuari ni de maquillatge, tot deixant que sigui el rostre i la gestualitat i la veu, els que facin la feina tot partint de l’interior de l’actriu.

I si bé Roc Bernadí ja ens havia deixar prou clar que la seva versatilitat no s’acaba ni amb “El dia de la marmota ” ni amb els seus memorables concerts en companyia de Svetlana i aquí fa una regressió infantil absolutament captivadora, captiva per igual la manera com Albert Salazar demostra dominar les regles d’un gènere que fins ara li havia resultat aliè. I, tot deixant constància de la revelació que suposa els treballs que ens ofereixen tant  Lucía Torres en el seu rol com a mare alternativa, com  Tai Fati assumint el personatge que la converteix en un doble objecte amorós, i tot i deixant també constància de l’impecable treball col·lectiu d’una companyia sempre ben engreixada, cal remarcar alhora el decisiu relleu interpretatiu que assumeix Trinquell tot convertint-se en el narrador d’aquesta tragèdia, no exempta dels seus moments de molt ben construït  humor.

Som davant d’un d’aquells personatges que té que conviure amb una dificultat afegida, perquè el seu narratiu paper l’impedeix presentar-se amb trets caracterològics personalitzats. Ell és a l’escenari per tal d’ajudar-nos a seguir la història i apuntalar el seu rerefons. Però mai en sabrem res més d’ell; mai li podrem atorgar una determinada personalitat, un determinat caràcter, un determinat passat, present o futur.

Trinquell i Anglès  aconsegueixen amb escreix tant trencar amb la imatge  que habitualment se li ha atorgat en muntatges anteriors al personatge, com potenciar i modernitzar el seu enigmàtic carisma. Tot plegat, mentre el fantasma de Marilyn es converteix en una mena d’invisible però ben significatiu  leitmotiv de l’obra ,mitjançant una precisos tema musical que torna i retorna a l’escenari, cada cop impregnat de noves significacions.

Aquí teniu la noia que una vegada va somiar ser tan desitjada com la Monroe, per acabar donant-se que aquell fugaç moment de desig la ressituava en una realitat ben allunyada del glamour que envoltava aquella altra meravellosa actriu mai no prou valorada. Aquí teniu com a miratge d’identificació la megaestrella, la infància i l’adolescència de la qual havia estat marcada per abusos i maternals malalties mentals que van derivar en abandonaments i sentiments de ben baixa autoestima. Aquí teniu  com a model d’èxit el fracàs d’una existència marcada per la inseguretat que deriva en actituds autodestructives.

El nou muntatge de “Germans de sang” es converteix en una memorable demostració de fins a quin punt el més popular teatre musical es pot convertir en un instrument de primer ordre , a l’hora de fer-se seu  el compromís del teatre amb contingut social que enlloc de tirar mà de la freda  demagògia expositiva , recorre sense avergonyir-se a la més noble emotivitat. I també, en una aclaparadora exhibició del molt talent que pot exhibir el teatre musical produït en català i parlat i cantat en català , evitant que aquest marxi cap  a altres indret i  altres llengües. Omplir el Condal de gom a gom , suposa també una forma d’apostar per aquest teatre, i evitar quedar-se plorant al carreró de les oportunitats perdudes.