Només amb el pròleg amb l’espòiler del llibret original, ja deixa clar quin és el trumfo que aporta la nova producció de Germans de sang. El moviment coral, imponent d’Ariadna Peya, pot recordar aquelles onades de Maremar, però ara és llegeix com el vendaval del destí, les fatalitats de les supersticions. El musical, que torna a triomfar (ara, amb amb una generació d’actors que, molts d’ells, no havien nascut quan es va produir l’èxit amb Àngels Gonyalons i Roger Pera al mateix escenari), passa per sobre de les versió que es va fer el 2014, que queda ensorrada davant el vendaval d’emocions amb una trentena d’intèrprets imparables.

Ara, amb l’orquestració renovada d’Andreu Gallén (autor també de Maremar, L’alegria que passa) hi ha un grau més de potència. La història, és clar, és la mateixa. Va ser un musical que Mariona Castillo (sra Johnstone) recorda com el seu enamorament del gènere. Sorprèn més que Albert Salazar (Mickey) o Triquell (narrador) s’animin al musical. Roc Bernadí (Eddie), el fill “extraviat” a la família rica,ja l’havíem vist protagonitzant El dia de la marmota. Toni Vinyals (sr. Lions), Cisco Cruz (Sammy) o una innocent i tràgica Tay Fati (Linda) completen els papers secundaris de luxe, d’un repartiment molt ben equilibrat. Lucía Torres és la Sra Lyons en les funcions habituals. Al grup, és noten les procedències dels actors que canten (que preferia Sondheim i que, ara li reten homenatge al SondheimxSondheim) i cantants que actuen. Però arriben a un equilibri notable a través del moviment, la tercera base de la creació, el punt de trobada. Com un pacte infantil amagats a les mares, el musical s’erigeix com aquests germans de ball.

Daniel Anglès sembla que ha trobat un títol que concilia tradició amb joventut i modernitat. El Condal ha intentat reivindicar-se com a teatre de musicals amb Fun home, Rent, fins i tot, Golfus de Roma. Ara sembla que el bon treball actoral i les decisions de direcció casen amb el favor del públic.

La sra. Johnstone canta i balla emulant Marilyn Monroe. La veritat és que a ningú li fa nosa, perquè les icones són eternes, tant pels que van veure les estrenes de les pel·lícula a la pantalla gran com les reposicions en La2 de la matinada. Ara, probablement, connectaria millor el blues autodestructiu i suïcida d’Amy Winehouse. Pel que fa a l’adaptació, hi ha una percepció antiga de domini d’home sobre dona i heteropatriarcat que només s’esfilagarsa en la coreografia que celebra tota la varietat d’amor. Novament, la dansa ens trasllada a l’avui.

Quant a ritme, si la primera part s’arrossega un pèl en excés en els quadres representants de les dues mares, la segona es mou molt més veloç, intentant atrapar el temps, amb un narrador-ombra de la desgràcia que connecta amb fluïdesa les escenes dels 14 anys, fins a arribar a la vintena, amb el quadre tràgic final. Tothom sap el desenllaç, tot i que se somia en què tot sigui ficció. Si una mare embogeix en creure que ha parit un fill, l’altra ho farà en veure que no ha estat capaç de desllorigar el malefici, tot i desvelar el seu secret. L’emoció atrapa fins al punt d’avançar l’aplaudiment. Meravellosa màgia. Commou haver assistit a  una interpretació d’urgència de Lucía Torres com a la mare de Mickey i Eddie (per malaltia puntual de Castillo; diumenge ja tornava a figurar a l’escena). L’espai escènic és una benedicció de falsos contenidors que representen els edificis bruts del barri pobre de Londres que s’obriran en el segon acte, quan l’acció passi al camp, amb un ciclorama lluminós que recupera la frescor de l’albada de l’adolescència i joventut. Molt simple i eficaç troballa. El ritme de venda d’entrades apunta a ser el darrer èxit del 2025 i el primer del 2026. Com diuen les de T de Teatre a Avui no ploraré, una bona ficció valen més que mil realitats.