Han passat ja unes quantes dècades, des que la molt musical i llavors ben trencadora cadena televisiva MTV, va començar a emetre una sèrie de concerts en els quals figures emblemàtiques del món del rock, es posaven a interpretar els seus temes desendollant del tot els instruments electrificats . I si no heu vist mai el que van protagonitzar Nirvana i Kurt Cobain, ha arribat el moment de recuperar aquella joia.
A aquella sèrie de concerts, se’ls hi va posar el títol de “MTV Unplugged”. I veient el que ara han estan fent Ferran Dordal i Albert Prat amb la figura del més poètic mossèn de la literatura catalana, se m’acudeix que també podríem posar-li el títol de “Verdaguer Plugged in”, si no fos perquè ell mateix, seria el primer en renegar de l’anglicisme ; per alguna cosa estem parlant del creador de la lletra del “Virolai”, que va arribar a ser coronat a Ripoll com a Poeta de Catalunya el 1886. Un any, dit sigui de pas, que pot ser considerat com el seu últim any triomfal (per la mateixa època publicà “Canigó” ) i el seu primer any de caiguda en segons quins inferns (poc després, patiria una greu crisis de fe).
El cas és que , si ve Albert Prat (és ell qui, sol a l’escenari , defensa de la millor manera imaginable el legat de qui va ser també el més exorcista dels nostres poetes) mai no es posa a cantar elèctriques versions musicals dels poemes de Verdaguer ( per alguna cosa tenim les versions acústiques de Roger Mas, justificadament admirades pel mateix Albert), sí és cert que en un moment determinat, l’intèrpret busca l’endoll que té més a mà i hi connecta en ell la guitarra elèctrica que, fins llavors, havia restat silenciosa.
Però com ja ha quedat dit, l’objectiu no passa per construir un grapat de boniques cançons inspirades en les rimes verdaguerianes. L’objectiu no és altre que el de crear unes potents atmosferes sonores capaces de treure Verdaguer de la seva zona de confort , tot recordant-nos que, en realitat, ell mai no va residir en cap zona de confort. Ben al contrari: el poeta mai es va quedar ancorat – ni tan sols quan navegava en qualitat de capellà de vapor a la Companyia Transatlàntica comandada per Antonio López- en vaixells creatius i posicions existencials destinades a tenir l’ancora ben arrelada en un únic port.
Però hi ha decisions que, fins i tot quan no han estat completament voluntàries ni del tot meditades i decidides ,poden marcar-te per sempre. I haver vestit els hàbits de capellà, és sens dubte una d’elles. Tret del cas de Roger Mas, quantes de les persones que formen part de la més nostrada vida musical, han dedicat els seus esforços melòdics a traspassar al pentagrama els versos del mossèn?.
Parlo de memòria i probablement estic oblidant algun nom significatiu. Però el cas és que el consagradíssim Mossèn Cinto, glòria de les nostres lletres, no ha estat precisament un autor prioritari, a l’hora que els nostres cantautors prenguessin les seves paraules com a punt d’inspiració.
I és que , cal que tots ho reconeguem també , això de posar-se a cantar les lletres d’un mossèn que , alhora, i tal i com correspon al seu ofici principal, va dedicar-li llibres a San Francesc, a la infància de Jesús i a les flors de Calvari, pot provocar d’entrada certa mandra. Doncs ja us podeu anar espolsant, la mandra , tal i com hi van fer al seu moment en Ferran i l’Albert, quan van rebre per part del Nacional l’oferta de presentar una proposta al voltant de Verdaguer en la qual es troba el germen de l’actual propostaespectacle.
Llavors se’ls va evidencià que , de la mateixa manera que els seus poemes n’anaven plens a vesar de sublim talent, la seva biografia personal revelava un existencial i ben neguitós trànsit constant , tan físic com metafísic .Un trànsit que va de la vida rural sense més perspectives que la d’acabar passant pel seminari ,fins a les sessions dedicades a expulsar el dimoni de les ànimes posseïdes. De les angoixoses crisis espirituals, a les fervoroses exaltacions religioses. De l’acomodada vida al palau del Marqués de Comillas, a les reiterades visites a les llars miserables que no eren del gust ni del Marqués ni de la Santa Mare Església. Dels viatges transoceànics, a les excursions pel Principat capaces de posar al descobert l’enigma d’uns paisatges que, per molt propers que siguin, no en tenen res de còmodament casolans.
Decididament, l’itinerari vital i creatiu del mossèn , no s’assembla gaire o gens ni mica a l’itinerari pausat de moltes altres glòries literàries que potser ens poden semblar a primer cop de vista més inconformistes, pel simple fet que no han passat per la vicaria.
Calia , doncs, sotmetre el mossèn a una descàrrega elèctrica com la que li han preparat Dordal i Prat, i que executa aquest darrer, tot demostrant un cop més que es tracta d’un dels millors intèrprets que corren per aquestes contrades. I després d’haver electrificat Verdaguer i haver-lo banyat amb una il·luminació que per moments el situa també a les portes de l’infern, s’entenen millor que mai els versos de “Sum vermis” l’extraordinari poema que li dona títol a la proposta: s’entén de forma ben clarificadora perquè el poeta se’ns presenta com un cuc de la terra vil que, a les plantes del seu Senyor, no pot oferir altra cosa que un cos i una ànima despullats de tot bé, malats i pobres.