Mular (o la gran captura) té un encoratjador inici. L’obra s’estrena amb un vestuari i una escenografia de contínues sorpreses, un paisatge que es va transformant, sense caure en una brillant espectacularitat, si no sent fidel al ritme i la metàfora de la faula. Els tres intèrprets demostren habilitat en la gestualitat de la màscara, en el cant i unes ganes de reviure cada escena que són contagioses.

Per al corpus de l’obra, rescaten llegendes de pobles costaners per imaginar com unes amigues troben una criatura estranya a la platja i el poblat decideix exhibir-lo, engarjolat. Mular, aquest ésser insòlit, serà motiu de reclam perquè el poblat deixi de ser pescador (han desaparegut les marees, les xarxes cada cop recullen menys pesca) per deixar-se convèncer pel turisme. El nou paradigma del poble permet construir una obra que passa de l’aventura i la compassió de les noies a la farsa dels adults que es deixen endur pel negoci fàcil. El problema, avui, és que l’excés de peripècia, de girs narratius, aparten el muntatge de l’emoció, de les contradiccions (servides amb compta-gotes, com el fill que celebra que ja no hi ha tempestes com les que van matar al pare, però que entén que aquest canvi en el clima afecta la regeneració natural). El teatre demana una mica més de pausa en el relat, deixar que aflorin les emocions i els caràcters dels personatges.

La canalla, cert, es distreu dels canvis i celebra el final. També és un encert deixar a la imaginació de cadascú com és aquesta bèstia, a partir de les veus que van definint la bèstia. I és d’agrair la transformació de mòduls en tarima pel discurs de l’alcaldessa, o l’entrada a la cabana on hi ha el monstre tancat, o les pedres de costa que seran vaixell. La companyia Cinc Cèntims ensenya molts trumfos a les seves mans, però li falta tirar-los en el moment oportú per guanyar la partida. En tot cas, Cinc Cèntims ensenya que té recursos artístics suficients per demanar una nova oportunitat.